Tobies Grimaltos
Jover, per a nosaltres ara, és només un cognom. Un cognom, per cert, que podem trobar escrit de diverses maneres: Jover, Chover, Jové, Juvé depenent dels coneixements i la sensibilitat de l’escrivent que el registrava. També de la pronúncia del seu portador. El que ja pràcticament no sabem és que un jover era un pareller, és a dir, qui portava una parella de bous, units pel jou —una jova— per a llaurar. La jovada era l’extensió de terra que podia llaurar la jova en un dia. Tota això ja ha passat a millor vida, però tenim els cognoms que, si investiguem una mica, ens ho recorden. Si no fora pels cognoms i la toponímia moltes coses del passat i les paraules que les deien haurien desaparegut completament en l’oblit. ‘Jovada’, per exemple, és present en Alcalà de la Jovada.
Costa reconèixer de vegades en els cognoms el seu significat originari, però molts en tenen i parlen de la seua procedència. En molts casos, si es posara el cognom en la caseta del diccionari en línia, un s’enduria una sorpresa. Proveu-ho, a veure si hi ha sort. Provar no costa res. Podeu fer-ho també amb paraules de la toponímia. Es fan troballes ben interessants.
Salvador Vendrell
Els cognoms sempre m’han interessat, perquè ens diuen la procedència de les persones. Com que he sigut professor, moltes vegades els cognoms -no sempre- em deien si l’alumne era de Riola, Fortaleny, de Sueca o de… Ara, deu ser molt més complicat. Ara, la procedència de les persones no és tan d’ací. Vivim en un món molt més globalitzat.
Els antics donaven molta importància als llinatges perquè el nom no era només una manera de distingir una persona d’una altra. Era una filiació, una procedència, una continuïtat. Era molt important saber d’on venia cadascú. Les classes socials eren molt més rígides que ara. I era molt difícil que una persona qualsevol es moguera de la seua pròpia classe. Ser fill del rei no era el mateix que ser fill de l’espardenyer: els dos heretarien l’ofici del pare. Segurament, per la gràcia de Déu. Els poderosos es van fer genealogies, escuts i arbres familiars fins a l’avorriment; els altres simplement van continuar passant-se el cognom de pares a fills.
A mi, però, el que m’interessa no és tant saber si un Jover del segle XIV és avantpassat meu o no -que això de buscar avantpassats pot acabar convertint qualsevol cosí llunyà en baró—, sinó pensar què significa portar un llinatge. Quan dic el meu cognom, dic una cosa que em ve de molt arrere i que, si tot va bé, continuarà després de mi. No he fet res per meréixer-lo i tampoc no el puc tornar. Només el porte, perquè és el que em van donar. I encara recorde els familiars que el portaven. Tenen encara, en el meu record, cara i ulls. No són més que ningú, però menys tampoc. Només són els meus. Potser això és un llinatge: una petita herència que no hem demanat, però que ens recorda que davant i, de vegades, darrere nostre hi ha algú.
