Tobies Grimaltos
Una washingtona és una taronja, com ho és una navelina o una sal·lustiana. Per als castellanoparlants, en canvi, només hi ha naranjas i mandarinas. Anomenen mandarines a les clementines, clemenules, satsumes, etc. No saben que mandarines ja pràcticament no n’hi ha.
Les divisions que fem del món són més grans o més menudes, segons els interessos i les necessitats. Per a qui ve d’un lloc on les taronges només es veuen als supermercats, les espècies són el límit de la partició: hi ha naranjas i hi ha mandarinas (que no n’hi ha). Per ací, en canvi, l’espècie tant ens fa, anomenem taronges tant a les washingtones com a les clementines, el que ens importa és la varietat. Ací parlem només de taronges, però no ens conformem, ni molt menys amb això. De la mateixa manera que diferenciem una satsuma d’una navelina, també (almenys els qui en saben) diferencien una sal·lustiana d’una washingtona o una navel-late.
Supose que amb coses com les olives, el blat o les cabres, altres estan en avantatge sobre nosaltres. Ah!, i una cosa que em fa molta gràcia és que en el supermercat, quan vols comprar clòtxines, et pregunten si vols clòtxines o mejillons. I t’expliquen que les clòtxines són les d’ací i mejillons els de Galícia. Una diferenciació una mica peculiar! Almenys digueren si vols clòtxines o mexillóns. Cadascun en la llengua d’on prové.
Salvador Vendrell
Una washingtona és una taronja que els qui vivim en aquesta terra sabem diferenciar de les altres taronges. Fins i tot, la diferenciaríem sense veure-la, només pel seu sabor. Una taronja no és una taronja i au. Si tenim un nom per a cada classe de taronja és perquè, en algun moment, vam considerar que aquella diferència mereixia ser dita. Allò que coneixem bé, allò que forma part de la nostra vida, ho acabem distingint. I nosaltres, de taronges, en sabem una mica.
Això, però, no és una cosa només nostra. Sempre s’ha dit que els esquimals tenen un fum de noms per a la neu i que els habitants del desert en tenen un bon grapat per a l’arena. No sé si són tants com diuen ni m’he dedicat mai a comptar-los.
A mi m’interessen les paraules perquè darrere de cadascuna hi ha més coses de les que sembla. Per això, no crec gaire en els sinònims perfectes. Dues paraules poden referir-se pràcticament al mateix i, tanmateix, no designar exactament igual la mateixa cosa. I traduir és molt difícil i complicat: moltes vegades el que fem no és traduir, sinó acostar-nos tant com podem a una altra manera de veure. Per això no m’agrada que ens censuren les paraules. A mi m’agrada dir País Valencià. També sé que hi ha qui diu Comunitat Valenciana i qui, amb més perspectiva històrica, diu Regne de València. No em sembla que siguen tres maneres neutres de posar una etiqueta al mateix paquet. Cadascuna porta darrere una determinada manera d’entendre el món i un diferent projecte per al futur.
La washingtona m’agrada perquè és una taronja amb tanta personalitat que necessita un nom. Paga la pena distingir-la de les altres taronges, com es distingeix la seua forma i el seu sabor i m’agrada tant que tinga nom com menjar-me-la.
