Tobies Grimaltos
Caminar, tots estan d’acord, és un exercici saludable. Però, a banda de les seues virtuts salutíferes, en té d’altres ben dignes d’apreciar. En companyia, es presta a la conversa reposada i amical, a parlar d’una manera que la rutina diària a casa o a la faena no permet. En solitari, com que no hi ha res més a fer, pots pensar, reflexionar pausadament sobre el que les tasques de cada dia no et deixen fer. Estar una estona amb tu i el teu pensament i no en altres coses que reclamen la teua atenció.
Si, com és el cas de nosaltres, t’agrada escriure, caminar et proveeix de material. Mentre camines li fas voltes a idees, arguments, maneres de dir-ho. De tal manera que quan arribes a casa ja tens una bona part de l’escrit i només falta posar-ho en lletres en un paper o l’ordinador. Caminar també és escriure.
Salvador Vendrell
Tobies diu que caminar també és escriure. Té raó. Jo mateix he escrit més d’una columna caminant -l’he gravada en el mòbil- perquè hi ha idees que no saben aparéixer si un no les posa en moviment, si no les camina. El pensament, com les cames, necessita un cert ritme per avançar.
A mi m’agrada caminar sense cap objectiu físic concret, sense una direcció premeditada. No tinc gens d’interés d’arribar a un lloc, preferisc arribar a la idea que li pegue voltes… Pel camí apareixen coses que no buscava: una paraula, una escena, un record, una relació entre dues coses que fins aleshores semblaven no tindre res a veure. Després, quan arribe a casa, ja només queda intentar no espatllar-ho escrivint-ho.
Però caminar té també una virtut que Tobies no explica i és molt senzilla: mentre camines, no pots tornar enrere. El cos avança i el pensament, si vol, ha de seguir-lo. Potser per això caminar ajuda a pensar: perquè obliga les idees a deixar de donar voltes sobre elles mateixes i buscar una eixida.
I, de vegades, això és el que més necessitem: no trobar una resposta, sinó continuar caminant fins que la pregunta haja canviat.
