Salvador Vendrell
El carrer va ser la meua primera escola. Després venia l’altra, la de les taules, els llibres i els mestres, però moltes de les coses que realment importaven les vaig aprendre fora de l’aula. Ma mare ens donava el berenar i ens feia eixir al carrer, perquè sabia que allí aprendríem coses que ni ella ni els mestres no ens podien ensenyar. Allí descobrírem que els Reis eren els pares, d’on venien els xiquets, com era el món dels majors i també que les hòsties fan mal. Però el carrer no era només un lloc on aprendre coses. Era sobretot un lloc on estar amb els altres, jugar, barallar-se, fer les paus, espavilar-se i tornar a casa quan ja començava a fer-se fosc.
Ara els carrers continuen al mateix lloc, però no fan de carrer perquè ja no tenen vida. Els xiquets ja no hi juguen sols i nosaltres hi passem amb el mòbil a la mà, procurant que no ens atropelle un cotxe, un patinet, o una bicicleta. Potser per això trobe a faltar aquell carrer que no era simplement un espai entre una casa i una altra, sinó el lloc on començàvem a aprendre a viure.
Tobies Grimaltos
El carrer era la casa i les cases les habitacions. També era el pati de l’escola (de moltes coses). Entraves i eixies de les cases del carrer com ara entres i ixes de les habitacions de ta casa. De vesprada, per replegar el berenar, anaves a ca la tia X, on estava ta mare cosint o fent calça en companyia d’altres dones del veïnat. Després eixies corrent a ajuntar-te amb els altres xiquets del carrer i algun vingut de més enllà per jugar a alguna cosa, algun joc no sempre pacífic ni segur. Els veïns eren tios i com a família et tractaven. Si a casa no hi havia ningú, no calia patir, anaves a alguna casa del veïnat (no a totes, tanmateix, a algunes) i podies tindre el mateix que tenies a casa.
Quan t’havies cansat de jugar, tornaves altra vegada on ta mare havia estat cosint, per veure una estona la tele, abans d’anar a sopar. Si era estiu, també el carrer esdevenia menjador i bona part dels veïns els que veníem a sopar.
Ara, les cases continuen, però semblen tancades amb pany i clau. El veïnat ja no és família, ni el carrer aquell espai obert. De vegades sents enyorança; els temps han canviat. Alguna cosa deuen tindre aquests que aquells no tenien, però sovint els trobe a faltar.
