A propòsit de l’entrada recollida al Diccionari particular que compartim Tobies Grimaltos i jo, molta gent m’ha preguntat per la històrica presa de Calp. I no m’estranya, perquè coneguem —pel cine—, més les històries d’altres països que les del nostre. L’assalt que va patir la vila el 1637 a mans dels corsaris algerians no és només un capítol de la nostra història; és també el relat d’una tragèdia humana i d’un rescat que s’allargà durant quasi una dècada.
Les autoritats ja havien rebut avisos de l’amenaça. Al gener d’aquell any, un captiu alacantí des d’Alger havia informat de les intencions dels corsaris, i el 31 de juliol l’esquadra d’Alí Bitchín va ser localitzada a Formentera. Segons l’estudi de l’historiador Francisco Velasco Hernández (Las galeras del corsario Alí Bitchín i sus campañas de saqueo en Alicante i Múrcia durante la década de 1630) , l’expedició estava formada per set galeres i galiotes. Des d’Eivissa es va enviar un avís a les autoritats valencianes, però el vaixell que havia d’alertar la costa no va poder eixir fins al 2 d’agost, a causa del mal oratge. Una de dos: o no va arribar a temps o les autoritats no actuaren amb la diligència en què havien d’haver actuat. La matinada del 3 d’agost, els corsaris desembarcaren, pujaren les muralles amb escales i aconseguiren obrir les portes de la vila. Els veïns, despertats pels trets, corregueren a refugiar-se a la torre, mentre els pocs homes que quedaven a la població intentaven resistir com podien. Setze veïns moriren i sis van ser capturats durant el combat. Quan arribaren els reforços dels pobles pròxims, els atacants ja se n’havien anat. Només hi trobaren vius un home i una dona; uns quaranta-cinc veïns s’havien salvat perquè eren fora, ocupats en les faenes del camp. La resta, sobretot dones i xiquets, havien caigut en mans dels corsaris. Al principi, es va parlar de 296 captius, però la xifra acabà fixant-se en 302.
Ací començà una altra odissea: aconseguir-ne el rescat. Les autoritats i diverses institucions del regne reuniren diners per a recuperar els captius. L’arquebisbe, el capítol de la catedral, la ciutat de València, la Generalitat i l’orde de la Mercè, entre altres, hi van contribuir. Els primers intents no reeixiren, i a partir de 1642 alguns captius començaren a ser alliberats mitjançant pagaments i intercanvis. Els últims no tornaren fins al 1646. Nou anys de patiment per a moltes famílies, que hagueren d’esperar durant molt de temps per recuperar els seus. L’empremta d’aquell esforç econòmic i humà ha quedat en l’expressió “costar més que la presa de Calp”, que encara fem servir per a parlar d’una cosa que costa molt de temps, diners i maldecaps. De vegades, darrere d’una frase feta hi ha una història que convé recordar: en aquest cas, la d’un poble assaltat, de centenars de persones arrancades de casa i d’una comunitat que hagué de mobilitzar-se per recuperar-les.
