Si l’aplicació de la llei d’amnistia a Catalunya ha estat com l’obra de la Seu, al País Valencià encara pot ser més rebuscat. Així ho demostra el cas de l’Amparo Molina, pensionista de Burjassot (l’Horta Nord). Una dona condemnada en el marc d’una manifestació el Primer d’Octubre de 2017 a la plaça de l’Ajuntament de València a qui la justícia li denega, fins i tot, al·legant motius formals i processals, l’aplicació de la llei de l’oblit penal per l’independentisme.
Fins i tot, la denegació apunta motius geogràfics i inclou un embolic amb les funcions de l’advocat d’ofici que li va tocar el seu dia. El cas ha arribat fins al Tribunal Constitucional que s’ha negat a debatre l’afer per negar-li prou entitat o interès constitucional. D’ací que la defensa d’Amparo encete el camí del Tribunal Europeu de Drets Humans (TEDH) per tal que li siga reconeguda la vulneració de drets i se li puga arxivar la causa i la cancel·lació dels antecendents penals. Un cas que ha despertat una forta onada de solidaritat que ha arribat al Principat.
L’1-O, l’origen del cas i un sentència inusual
Segons l’expedient judicial del cas, al que ha tingut accés Diari La Veu, l’Amparo es va manifestar “amb estelades” a la plaça de l’Ajuntament de València en suport del referèndum d’independència del Primer d’Octubre del 2017 a Catalunya. Aquest és el punt d’inici del periple judicial que pot acabar en mans del TEDH. Aquella vesprada uns contramanifestants van brandar una bandera espanyola i, segons la sentència, es va produir una situació de “perill” pels enfrontaments entre la parella i els manifestants. La parella espanyolista va denunciar els fets i tres dies després va anar a l’hospital per ser tractada d’una lesió al dit que li haurien proferit durant la suposada l’escaramussa.
L’Audiència va fer cas als denunciants i la policia local que va insistir en “el perill” que havia passat per la seua persona, amb la hipotètica ofensiva de l’Amparo. En el moment del judici, a la secció quarta de l’Audiència, la defensa de l’activista va intentar restar credibilitat als denunciants remarcant les diferències entre la primera declaració a la policia i l’enunciada a la vista oral. El tribunal, però, va fer una interpretació molt extensiva del valor de la prova, tot i admetre que quan van denunciar els fets a la policia, no havien identificat l’Amparo.
En tot cas, el tribunal va considerar que les diferències eren “accidentals i explicables en el context de violència patida per les víctimes” i era “raonable considerar més aproximat a la realitat el record reflexionat i assossegat al cap del transcurs del temps”. El Tribunal, curiosament, també va treure ferro al fet que les lesions al dit no es van descobrir fins tres dies després dels fets. Un temps que els denunciants van argumentar perquè arran d’un “problema respiratori” no podia parlar. En tot cas, els magistrats van considerar que amb el certificat mèdic n’hi havia prou per certificar el delicte de lesions pel qual va ser condemnada l’Amparo. La sentència va ser ferma en cassació el 8 de novembre de 2021.
L’amnistia
L’Amparo, que mai no ha reconegut haver perpretrat les lesions, va demanar l’aplicació de l’amnistia el 28 de gener del 2025. El deu de març següent, la mateixa Audiència va dictar una providència -una resolució sense necessitat d’argumentació- amb què denegava l’aplicació de la llei. El motiu, ras i curt, és que els fets no havien passat a Catalunya. Així al·legava que la llei d’amnistia s’aplicava als actes celebrats en el marc de la consulta sobiranista del 9-N de 2014 i del referèndum del Primer d’Octubre del 2017 a Catalunya. Per tant, no es podia aplicar l’amnistia perquè “els delictes de la condemna se circumscriuen a una acció particular de la condemnada en motiu d’una manifestació a la ciutat de València”.
Ara bé, aquesta denegació no li va ser comunicada a l’Amparo per part del seu advocat designat. De fet, se’n va assabentar perquè es va personar a l’oficina judicial l’1 de juliol del 2025 i li ho van comunicar. Va presentar recurs immediatament, però l’Audiència el va rebutjar perquè s’havia sobrepassat el termini amb escreix. Immediatament es va presentar una queixa al Col·legi d’Advocats de València (ICAV) perquè el seu lletrat no li havia comunicat la resolució de denegació de l’amnistia. L’ICAV va emetre un certificat on reconeixia que el lletrat no li havia comunicat perquè entenia que en relació a l’amnistia no en tenia cap obligació.
Amb la queixa resolta es va presentar el recurs que va ser denegat i, finalment es va presentar un recurs d’empara davant el Tribunal Constitucional. Un recurs en què s’argumentava la manca de tutela judicial efectiva i la vulneració dels drets i les garanties processals. El TC va dictar una nova providència amb què assegurava que, un cop analitzat el recurs, no hi veia transcendència constitucional i va inadmetre’l. Ara la defensa d’Amparo vol portar el cas al TEDH amb la demanda de vulneració de drets per tal que li siga aplicada la llei d’amnistia.
