Salvador Vendrell
La llei és una d’aquelles paraules grosses i serioses que aprenem de menuts a respectar abans fins i tot d’entendre què volen dir. La llei diu què es pot fer i què no, per on es pot passar i per on no, què es toca i què és millor no tocar. I si no fas cas, ja t’ho trobaràs. De menuts ens ho expliquen així, més o menys.
Després ens fem grans i descobrim que la llei és una cosa bastant més complicada. Que darrere d’una llei hi ha moltes coses i que no sempre estan tan clares com voldríem. Perquè les lleis no cauen del cel ni les escriu ningú des d’un lloc neutral. Les fan les persones, amb les seues idees, els seus interessos, les seues necessitats i les seues prioritats. Si vols bones lleis, procura que manen els teus o els que més s’hi acosten.
Tobies Grimaltos
Tota llei (o quasi) suposa un retall de la llibertat d’algú. Però les normes, les lleis, són necessàries per a viure en societat. Cal regular drets i deures per possibilitar la convivència pacífica, i això implica prohibir a uns que facen determinades coses perquè altres no es vegen perjudicats. Es va prohibir fumar en espais tancats per protegir la salut de tots. El que cal procurar és que els beneficis que el retall de la llibertat comporta superen i compensen aquella pèrdua, per exemple que la llibertat que es minva siga la dels poderosos i el benefici siga per a la majoria de la ciutadania. O que tot i que la llibertat que es coarta siga general, el profit supere el perjudici.
Tots sabem, però, que desgraciadament aquest no és sempre el cas. Als poderosos els costa molt renunciar a la més petita porció del seu poder. Sabem que aconseguir lleis justes sempre costa sacrificis i lluites. Hi ha, tanmateix, qui tenen més voluntat de servei públic i qui tenen més vocació de servir-se del que és públic per a la conveniència personal. Tinguem-ho present a l’hora de votar.
