Durant les dues darreres peces hem fet una parada en Occitània i, més concretament, en el Llenguadoc, en la civilització que allí emergí en els segles XII i XIII, la singularitat de la qual desfermà una poderosa reacció en contra que suposà la seua destrucció i conquesta per la monarquia francesa. La causa adduïda per la intervenció fou la difusió i arrelament del catarisme en la regió. En «L’imperi de la força» ja parlàrem de la croada que llançà el papa i de la violència que arrossegà. Però qui eren els càtars?
Els bons cristians. La teoria
No s’anomenaven càtars a si mateixos, els fidels els deien bons homes o bons cristians. Durant segles s’ha relacionat càtar amb el grec khatarós (pur), potser perquè predicaven el retorn al cristianisme primigeni, cosa que també proposaven valdesos o franciscans. Actualment, es creu que deriva del llatí cati (gats). En francés del l’època, catiers es referiria a qui adoraven el dimoni en forma de gat. Càtars seria, doncs, un nom donat pels repressors.
Com tantes altres religions, el cristianisme fa servir el dualisme implícit en contraposicions com el bé i el mal, la llum i la foscor, el paradís i l’infern, Déu i el diable. I així, els teòlegs establiren que els heretges de qualsevol adscripció estarien posseïts pel dimoni el qual pot adoptar formes d’animals, sent el cabró i el gat els més emprats. En qualsevol cas, el dualisme cristià oficial no es tradueix en dues deïtats. Considera que hi ha un sol Déu creador, i els dimonis que tempten l’home són àngels caiguts.
En el dualisme càtar hi havia dos Déus, un de bo i un de dolent, creadors de dos mons diferents. Déu, el bo, creador dels esperits que habitaven el cel. Satanàs, el dolent, creador del món material corruptible. Els homes eren esperits que, temptats pel dimoni, havien caigut a la Terra, revestits amb cossos materials. Jesucrist havia estat enviat per Déu per oferir als homes una via per alliberar-se i retornar al cel mitjançant l’únic sagrament que tenien, el consolamentum. En altre cas es reencarnaven en altres cossos i romanien en el món material fins a assolir la salvació. No creien en el judici final ni en l’infern. Déu no havia creat els esperits perquè poguessen ser condemnats. El regne de Satanàs era aquest món, que acabaria quan tots els esperits haguessen estat salvats. La seua font teòrica eren els evangelis, la seua interpretació directa i, especialment, l’evangeli de Joan, el que conté més signes que es podien interpretar d’acord amb el seu tipus de dualisme.
Els bons cristians: la pràctica
Els bons homes del Llenguadoc no havien tingut fundador. Sembla que eren continuadors d’anteriors moviments heterodoxos, dissidents, originaris del Pròxim Orient, que reclamaven el retorn al cristianisme original i tenien influències orientals. Coincidiren en el temps amb la Germandat dels pobres de Lyon, de Pierre Valdo (vegeu «Precedents del protestantisme»)(1). Com els valdesos, predicaven en llengua vernacla desobeint dues prohibicions: la d’usar textos traduïts de les sacres escriptures i la de predicar sense permís.
Un aspecte pràctic derivat del rerefons teòric dels bons homes era la simplificació del dogma. Reduïren la litúrgia al sagrament del consolamentum. Rebutjaven els set sagraments que l’Església havia establert. Per exemple, se’n reien de la transsubstanciació catòlica en l’eucaristia, i quan trossejaven i repartien el pa en alguna reunió, sols ho feien com un acte de germanor. No usaven imatges ni relíquies, ni veneraven la creu; no construïen temples, i desaprovaven la despesa que feia l’Església en les seues edificacions. A diferència dels clergues i bisbes no recaptaven delmes entre els feligresos i criticaven el comerç d’indulgències. Els bons homes treballaven per guanyar-se el suport diari. Un dels oficis més comuns que exercien era el de teixidors, i sovint se’ls coneixia amb aquest nom.
També eren coneguts com a perfectes, de nou un nom posat pels adversaris catòlics. Derivat de perfectus hereticus, herètics consumats, el quer destava una tara, no una excel·lència. En qualsevol cas, el nom ha quallat en la literatura sobre el catarisme, que distingeix entre els perfectes i els creients d’aquesta fe, entre els religiosos predicadors i els seguidors. Els perfectes havien rebut el consolamentum (mitjançant la imposició de mans d’un perfecte) i mantenien el seu estat de salvació vivint en castedat i coherència amb la seua interpretació dels evangelis: la pobresa, la no-violència, la veritat, eren guies de vida. Els creients es podien salvar rebent el consolamentum abans de morir.
El Llenguadoc, país càtar
Aquesta espiritualitat allunyada de la maquinària extractiva de l’Església oficial havia arrelat especialment en el Llenguadoc on s’estima que pogué arribar a una cinquena part de la població de totes les classes socials. Tot i els nobles catòlics podien tindre amics i familiars creients o perfectes, d’ambdós sexes. En «El país dels que diuen “oc”» ja vaig destacar una civilització on la dona assolí un rol rellevant, més notable que en el món medieval que l’envoltava. Aquest «feminisme» —si se’m permet usar un terme extemporani— també s’hi donava en el catarisme, on les dones podien accedir a la condició de perfectes i ser ordenades en igualtat d’atribucions amb els homes.
La croada albigesa i la Inquisició tingueren bona cura d’eliminar tot rastre de catarisme, i si hi hagué textos i documents càtars, no han transcendit. Les principals fonts de l’època són les actes de la Inquisició i els textos de cronistes del bàndol repressor. Un d’ells és la Crònica sobre la guerra dels albigesos (1202-1272) de Gillaume de Puylaurens. En el capítol VIII conta una conversació entre el bisbe de Tolosa (Foulques) i un cavaller catòlic (Pons d’Adhémar de Rodelle) anterior al començament de la croada en 1209. El bisbe li pregunta al noble, «Per què, doncs, no els disperseu i els foragiteu de les vostres terres?». I el cavaller, «No podem: ens vam criar entre ells; tenim parents entre ells i veiem que viuen honestament».
——————-
(1) La persecució de la croada albigesa i la Inquisició també afectà els valdesos.
