Qüestioní, en «Orígens de la tradició igualitarista», la justificació, minimització o menysteniment dels comportaments violents, abusius, intolerants, del passat, sobre la base del context històric. Per exemple, la lloança de la hispanitat eludint les massacres i l’explotació econòmica dels indígenes, o la commemoració (Dia d’Acció de Gràcies) de l’arribada a Plymouth (Massachusetts) dels primers emigrants anglesos convertits en símbol de la unitat i la identitat estatunidenca, negligint, però l’agressió als nadius, que també s’hi donà a Nord-amèrica. La primera ha estat present en la recent visita de l’ínclita Isabel Díaz Ayuso a Mèxic, on veuen la hispanitat d’una altra manera. La segona és modestíssimament contraprogramada com a Dia Nacional del Dol per la United American Indians of New England.
En la història hi ha altres conquestes, invasions i sotmetiments no celebrats pels vencedors, solament rememorats pels perdedors dissidents amb la normalitat imposada pels qui assoliren la victòria. Les dates de l’11 de setembre i del 25 d’abril, de la caiguda de Barcelona i de la batalla d’Almansa en el context de la guerra de Successió de primeries de segle XVIII, són commemoracions d’aquest tipus.
L’assimilació dels països d’oc, sotmesos per la monarquia francesa (vegeu l’anterior article), ha estat més intensa, però perviuen en la memòria elements locals de la perduda independència. Per exemple la Carta de llibertats comunals de 1189 que es rememora cada gener a Tolosa de Llenguadoc amb el jurament que pronuncià el comte de Tolosa en l’acte de signatura de la Carta. Un text dit en occità, encara una llengua viva, amb escassos parlants, però.
Crims de guerra durant la croada albigesa
La croada proclamada pel papa Innocenci III en 1208 per eliminar l’heretgia càtara que havia arrelat en el Llenguadoc —aquell territori de la Gran Occitània que estava sota la influència i vassallatge de la Corona catalanoaragonesa— fou aprofitada pels monarques francesos convertint-la en guerra de conquesta i esborrant la civilització d’oc que havia florejat en aquells indrets. S’hi coneix com a la croada albigesa pel nom d’una de les ciutats càtares al bell cor del Llenguadoc, Albi.
La croada fou terrible, amb massacres indiscriminades, forques múltiples i fogueres col·lectives. Les guerres d’ocupació solen derivar en una escalada de violència per ambdues parts, i la brutalitat llenguadociana contra els croats tampoc hi mancà. Sovint també originen episodis de guerra civil per les divisions que s’hi produeixen entre els ocupats respecte de l’actitud envers l’ocupant: resistint o deixant-se sotmetre, lluitant o col·laborant. La croada albigesa també patí d’aquests dolors. Accions pels dos bàndols que hui qualifiquem de crims de guerra. Us remet al primer article «Violencias y “crímenes de guerra” durante la Cruzada Albigense», d’aquest exemplar de la revista Clio & Crimen.
En tant que actitud, la brutalitat, la crueltat és idèntica en totes les èpoques, la diferència és la tecnologia. Els vint mil habitants de la ciutat llenguadociana de Besiers assassinats (1209) al començament de la croada albigesa, ho foren a degolla o a fil d’espasa. La mutilació de diverses parts del cos també era una pràctica comuna de càstig i escarment. Hui tenim míssils dirigits o drons manejats des de despatxos, tot operat des de centenars o milers de kilòmetres de distància dels objectius; i produeixen cossos rebentats i mutilats, potser romputs, esclafassats entre les runes d’edificis bombardejats. La diferència és la tecnologia, contemporàniament més impersonal i eficient.
Hauria de ser sorprenent!
Tornant a les massacres de la croada albigesa. Hauria de ser sorprenent que papes i abats catòlics les aprovessen i les promoguessen, ja que, simultàniament, predicaven uns evangelis on Jesucrist és presentat com un abanderat de la no-violència. Una mostra. Després de la matança de Besiers, Arnau Amalric, abat de l’orde del Cister i legat nomenat pel papa per a comandar espiritualment la croada, sembla envanir-se en la carta que envia a Innocenci III «… Quasi vint mil ciutadans foren passats a degolla amb independència de l’edat i el sexe. La venjança divina ha resultat majestuosa». A l’abat també se li atribueix una històrica frase que suposadament hauria pogut dir a les portes de Besiers quan els croats li preguntaren com distingirien els catòlics dels heretges: «Mateu-los a tots; Déu reconeixerà als seus». Encara hui els professionals estan dividits sobre l’autenticitat de la frase. Si més no, és coherent amb el que ocorregué(1).
L’imperi de la força, modelador del sentit comú
Ja he dit al principi que no em convenç la tendència a comprendre la ferotgia de temps passats amb l’argument que eren altres temps, potser menys civilitzats. La ferotgia d’alguns humans ha estat la mateixa en tot temps, i a dalt ja n’he parlat. En l’assaig de Simone Weil «L’agonia d’una civilització vista a través d’un poema èpic», que ja vaig citar en l’anterior article, he trobat suport: «Siga perquè volem lloar, blasmar o excusar els homes de l’edat mitjana, hui volem creure que la intolerància era una fatalitat de l’època; com si per als temps i els llocs hi hagués fatalitats. Cada civilització, com cada home, té la totalitat de les nocions morals a la seua disposició, i tria».
I ho exemplifica amb la massacre de Marmande de 1219, quan el príncep francés —que en 1223 es convertirà en Lluís VIII— mana passar a degolla, saquejar i incendiar la ciutat, després que aquesta havia negociat i acceptat la rendició(2). Continua Simone Weil «Fou una decisió purament militar. Contràriament a un prejudici molt estés, una decisió purament militar pot influir sobre el curs dels pensaments en grans espais i durant molts segles; és així de gran, l’imperi de la força».
L’imperi de la força, en tot temps, hui mateix. Quan altres mètodes més subtils no basten, l’imperi de la força modelant el sentit comú.
—————————————
(1) Sobre la carta a Innocenci III i la famosa frase, he consultat Stephen O’Shea. Los Cátaros. La herejía perfecta (Introducció i Cap. 6, Béziers). Javier Vergara , editor
(2) Marmande, en l’Aquitània occitana, fou el punt més occidental en actuar la croada albigesa.
