El 28 de maig del 2017 Raimon es va acomiadar definitivament dels escenaris amb un concert multitudinari al Palau de la Música Catalana, a Barcelona.
Va ser una actuació amb molta càrrega emocional, ja que el públic era conscient que assistia al comiat d’una personalitat de la magnitud de Raimon, un referent fonamental de la cultura catalana, un home compromès amb una llengua amb la qual ha cantat a la lluita, a la resistència, a l’amor, als poetes del seu present i als poetes del nostre passat.
Abans, però, el Cor Infantil de l’Orfeó Català va eixir a l’escenari, tots vestits de negre i amb mocadors o corbates vermelles, una complicitat cromàtica amb la indumentària habitual del cantautor de Xàtiva. El cor va interpretar Jo vinc d’un silenci i D’un temps, d’un país, i la imatge era inequívoca: les paraules de Raimon continuen ben vives, perquè les lluites han de ser constants.
Com en els onze concerts precedents, Raimon va estructurar el recital mirant de ser fidel a la seua història mitjançant blocs més temàtics que cronològics. Va començar amb peces del disc Rellotge d’emocions (2011), que va permetre que el Palau quedara amarat de les delicades i imaginatives maneres del quartet que el va acompanyar en aquesta dotzena d’adeus: Fernando Serena (contrabaix), Miquel Blasco (guitarra), Joan Urpinell (guitarra) i Pau Doménech (clarinet). Raimon també va recordar la seua infantesa als carrers de Xàtiva, on parlava la llengua amb la qual ha cantat tota la vida.
Raimon, pletòric de veu als 76 anys, va exhibir caràcter i força, però també sensibilitat en les cançons de lluita, que van recollir grans ovacions, sobretot 18 de maig a La Villa, T’he conegut sempre igual i la versió en català d’Amanda, de Víctor Jara. En el crescendo emocional de la nit, Raimon va brillar encara més en les cançons d’amor, divertides i sentides dedicatòries al seu amor, l’Annalisa, a qui li ha escrit «divertimentos conjugals» com Napolitana per a tu i prodigis com Com un puny, la cançó prèvia als bisos. La intensitat, també gestual, amb què va enlairar Com un puny, es va multiplicar amb Veles e vents. El Raimon de l’últim concert va ser imbatible i va respondre a cada ovació amb interpretacions inoblidables de tresors com He mirat aquest terra, Jo vinc d’un silenci, Diguem no! i Al vent.
Raimon va plegar amb el Palau dret, agraït ell per la resposta del públic, i agraït el públic per haver viscut dues hores històriques. La nit del 28 de maig del 2017, Raimon va marxar honorant la seua història, la història d’un temps i d’un país.
Fonts: Xavier Cervantes, «Raimon plega veles amb un recital històric«, Ara, 2017
