A vegades hi ha articles que estan tocats per una vareta de virtuts. El de Salvador Vendrell de l’altre dia, per exemple. Es deia “Desfer la mata de jonc”, i venia a recordar-nos allò que deia el mestre Muntaner en la seua Crònica escrita molt prop de València:
“La mata de jonc té aquella força que, si tota la mata lligueu amb una corda ben fort i tota la voleu arrencar, us dic que deu homes, per bé que tiren, no l’arrencaran ni encara amb molts més; i si lleveu la corda, de jonc en jonc, la trencarà un fadrí de vuit anys, que cap jonc hi romandrà. I això seria d’aquests tres reis, que si entre ells havia divisió alguna i discòrdia, ço que Déu no vulga, feu compte que tenen tals veïns que pensarien de consumar l’una i l’altra. Perquè és mester que d’aquest pas es guarden; que mentre tots tres siguin d’una valença, no temen tot l’altre poder del món, ans, així com davant vos he dit, seran tostemps sobirans a llurs enemics”. Els tres reis eren la tríada de monarques que en aquell moment ocupaven el càrrec a Catalunya-Regne de València-Aragó, Mallorca –amb Catalunya Nord i Montpeller- i el de Sicília. Units, eren invencibles, perquè ben coordinats, segons Muntaner, podien superar-ho tot. No oblidem que la metàfora tenia sentit: al costat d’aquests territoris, hi havia veïns que farien tot el possible per destrossar aquella “mata”. 700 anys després, el panorama no ha canviat.
I ho han fet molt bé: males comunicacions, inexistents mitjans de comunicació comuns, fronteres administratives, lleis que impedeixen agermanaments entre els diferents pobles de la nostra nació, constitucions mosaiques… Alguns es pensen que quan els valencians arriben a Vinaròs hi ha un gran abisme on més enllà no existeix res. És el que conten.
Què quedava de tot aquell record? Curiosament, alguns lligams inextricables, que a hores d’ara romanen com autèntics fòssils que són molt difícils d’eradicar. I que en certa manera, el moviment educatiu que ha estat en vaga per reclamar una mínima dignitat, s’ha ocupat de desmentir. Era el moment en què els col·lectius de catalans i valencians de docents s’ajuntaven a Alcanar, perquè allò que reclamaven amb tot el dret, ho feien en la mateixa llengua. La llengua, aquesta eina fonamental per a ser humans. I que forma part de la tradició. De la memòria. Perquè la memòria és allò que es va perdent mentre anem recordant. I tot allò que porta als voltants.
Estic referint-me a la cultura tradicional. Una cultura tradicional que és transversal, que passa per cançons, relats, acudits,rituals, contes, frases fetes, costums, cultes… Perquè moltes vegades no ens hem adonat, però la transcendència ens ha marcat com a poble. Com a tots els pobles.
Un dels exemples més clars que encara no han desaparegut del tot és el culte als sants. A aquelles imatges que anaven associades a relats i que et contaven allò que havia fet sant Magí, santa Tecla, o sant Onofre…
Això de la mitologia és màgic. Són històries d’herois i d’heroïnes passades pel sedàs de l’últim gran projecte religiós que aconseguí aglutinar gran part d’Occident durant gairebé 1.900 anys: el cristianisme. Aquest moviment religiós tingué la intel·ligència de transformar els antics déus i deesses en personatges propis. Se’n diu “sincretisme”: apropiar-se d’elements anteriors i incloure’ls dins del teu relat. No eren pràctics ni res, els cristians. Si no pots amb ells, transforma’ls en tu.
Així, totes les religions de l’Imperi Romà van anar desapareixent davant d’aquella creença que volia ser hegemònica, l’única.
Tots aquests processos sincrètics són curiosos i fascinants: el déu Màximus esdevingué Magí, el déu d’Agost, que netejava la terra dels mals esperits. Eren els dies que s’estrenaven els càntirs i es beneïen les aigües. El mateix Jesús era la barreja entre Osiris, Attis, Tamuz, Apol·lo, Adonis i Dionisos. Una mena de Frankenstein diví. La Mare de Déu té l’ànima d’Afrodita, Venus, Ishtar… Maia era la deessa de les flors, convertida ara en un mes: el mes de maig. Llorenç era la versió cristiana d’Apol·lo, del déu Sol, d’Hèlios… Sant Miquel tenia atributs de Mart, Anubis i Osiris. Cristòfor era Posidó/Neptú, Hèrcules, Hermes i Mercuri. Sant Bertomeu era el déu de la Medicina Esculapi, que tenia al costat la camisa d’una serp. Sebastià era Cupido. Per això en alguns pobles se li llancen fletxes o bales d’escopeta. Santa Felipa era una versió de la Potnia Hippon, la senyora de les bèsties, la dama dels cavalls. Santa Cecília es creà a partir d’Euterpe, la musa de la música…
Però ara tot això ha canviat. Des de fa uns cinquanta anys, les societats industrials occidentals han anat secularitzant-se, han anat deslligant-se de la realitat religiosa que fa mig segle representava una part molt important de la vida de les persones.
Així, si els joves d’ara senten “roc”, abans pensen en l’estil musical vingut del món anglosaxó que en un senyor. Per als majors de 60 anys, Roc era un sant que anava indefectiblement associat a un animal: un gos. Curava de tot i algú l’imaginava com un home perfecte: un càtar…
Un sant venerat popularment arreu dels nostres territoris: a Altea, Museros, Alginet, Arenys de Mar, Barcelona, Vilafranca, Benassal, Reus, Tarragona, Alcoi, Hospitalet de Llobregat, Alaró, Porreres, Badalona, Maó, Olot, Ripoll, el nucli primigeni de Sant Roc a Alacant, el de Cocentaina al barri de Fraga … Fins i tot, conten que el 1409 es va aparèixer sant Roc a quatre pastors a Callosa de Segura, als límits del Regne. Allí hom va construir un santuari: és la balconada dels confins del nostre poble.
La història de sant Roc i el gos és fascinant. És el sant –el superheroi- més admirat pel nostre poble des del 1300 aproximadament. Una època de grans pestes. La imatge més comuna d’aquest sant era la d’un pelegrí que t’ensenyava una cama amb una ferida i que sempre anava acompanyat d’un ca. És curiós, perquè en moltes representacions del sant, aquest mostra d’una manera poc pudorosa les cames, unes cames ben formades, turgents… La meua àvia resava un Parenostre a sant Roc i una Avemaria al gos.
Però qui era aquest hipster medieval? Per què tenia tant d’èxit entre la seua legió de fans? I sobretot… d’on venia? La figura de sant Roc és la síntesi de molts personatges sagrats anteriors al cristianisme. Potser era un “restilyng” de Racus, protector de les tempestes en els primers segles de la nostra era. O també de Mitra, que va nàixer a una cova… O de tot plegat.
Perquè només hi ha una cosa que els mortals temen per damunt de tot: i és que el cel ens caiga a sobre. En forma de cataclismes, llamps, incendis, tempestes, Tem… Pestes… Quedeu-vos amb açò últim, perquè amb el nostre personatge descobrirem que el passat es fa present en el moment que el recordem.
Roca, Roc, rocam, rocallós… Són paraules potents, eufòniques. Al nostre país sempre tenim una ermita, un carrer, un mas, una església, un paratge dedicat a Sant Roc… i el gos.
L’any 1938 hi havia rebolica. Un soldat del front volia enviar una carta a casa seua, a Calp. Però hi havia un problema: el carrer on vivia la família del milicià era el de sant Roc. I els santets –en general- no estaven ben vistos a la zona republicana. De manera que el xicot va adreçar l’epístola a un lloc ben curiós: la va enviar a “la calle del camarada Sanroque”. I es va quedar tan ample.
I és curiós perquè es dedicaven dos dies al sant “rocallós”: el 16 i el 17 d’agost, quan més calor fa. Conten que durant aquells dies, les pedres es reblanien. I es convertien en foc. I el foc en aquell moment sempre ens portava un personatge sinistre: el dimoni. Unes pedres que havien format part de molts paisatges en forma de megàlits. I és curiós, perquè moltes construccions megalítiques porten tradicionalment associada la seua existència a Sant Roc, el “sant roc”. Molt prop d’un dels conjunts megalítics més importants del nostre poble, hi ha encara la Fira de Sant Roc. És la cova d’en Daina, un dels espais més màgics on la natura es transforma en roca pura. I encara més: fins i tot tenim el dolmen de Sant Roc a Senterada, al Pallars Jussà. I hi tenim muntanyes, cingles, colls, puntes, serres, tossals, turons, esglésies, capelles, ermites… que porten el nom d’aquell bon home.
I ara, un secret: les festes de Sant Roc són les més importants del poble de Planes, al Comtat de Cocentaina. Doncs allí hi ha l’únic menhir que s’ha localitzat al País Valencià. A la muntanya del Sant Crist, trobem aquell “roc” envoltat d’acants, la planta màgica i sagrada dels antics oracles grecs.
Sant Roc. Ens imaginem aquell home, nascut segons la tradició a Montpeller, viatjant per a curar malalts de pesta a Roma. Al costat, el seu gos. Que el va salvar de morir de la malaltia, segons conten. I ho va fer llepant-li les ferides i portant-li pa… Aquest ca era una versió millorada –o no- d’Anubis, el cànid que acompanyava els morts a l’altra vida. El déu del Més Enllà. El Senyor de les Cavernes i l’encarregat d’il·luminar els difunts amb la lluna, que portava a les mans. Una vida que podia molt bé acabar en una cova, a la cova del dimoni, perquè Roc també tenia l’entrada franca a l’infern: “Quan l’olla és al foc, se’n cuida sant Roc”. I per això, quan passava per allí, s’enduia algunes animetes en pena cap a la llum. La mateixa història que Orfeu…
L’endemà de sant Roc, tocava el dia del “gos”. Però no ens n’oblidem mai que aquell Anubis recautxutat tenia una mare: la Vaca Hesat. De fet, als textos dels Sarcòfags de l’antic Egipte, se’ns presenta el déu Xacal com a “senyor de les vaques lleteres”. Aquell dia 17, era el jorn on la llet de totes les femelles mamíferes augmentava de qualitat. Que els ho conten al Comtat de Cocentaina, a l’Alcoià, al Maresme i al Vallès… Era sant Mamet. I la llet rajava a dojo.
Ja sabeu: si voleu no morir de pesta, o per culpa d’un llamp… Renteu-vos sovint, tingueu hàbits saludables i aixoplugueu-vos de les tronades! Però no oblideu Sant Roc. Sant Roc… i el seu gos.
