Salvador Vendrell
El gall és l’au domèstica que, abans que tinguérem rellotges, ens deia quina hora era. Cantava de matinada i mon pare no necessitava més despertador: quan cantava el gall, ja hi havia faena. Ara tenim mòbils que ens desperten, ens diuen l’hora i fins i tot ens recorden quan hauríem d’anar a dormir. El gall, en canvi, cantava perquè tocava, sense que ningú li ho demanara.
Els grecs ja li havien trobat faena al pobre gall. Atena —que estava espavilada i sabia què feia— encara que tenia l’òliba com a animal principal de companyia, també s’estimava el gall, per aquella vigilància que convé tant a qui defensa una ciutat com a qui prepara una guerra. Alguns guerrers el portaven pintat en els escuts. I, prou anys després, vingué sant Pere, que va descobrir en el seu cant una manera de recordar-li una cosa que preferia no recordar. Shakespeare encara li va trobar una altra funció que li venia molt bé al seu Hamlet: espantar-li els fantasmes. Quan cantava el gall, tornaven al seu lloc.
Però el meu record més viu és el gall del corral de casa les meues ties fadrines, que cantava quan tocava, sense saber que anunciava el dia, que espantava fantasmes o que algun guerrer grec se’l posava en el seu escut. Aquell gall només cantava sense saber que els humans li donaríem tant de significat a la seua faena senzilla. Sense saber que jo li escriuria aquesta historieta. I sense saber que ningú de nosaltres canviaria el seu mòbil per un gall.
Tobies Grimaltos
Vaig sentir que els estadants d’una casa rural es queixaren als amos perquè els molestaven els galls de la zona quan cantaven de bon matí. És curiosa l’evolució de la vida i de les coses; gent acostumada al tràfec i el brogit de la ciutat no suportaven el cant del gall. Pense que l’afer era que aquell cant enmig de tant de silenci es feia de notar. Si haguera estat immers en el soroll de motors i sirenes no l’haurien apreciat; els hauria passat per alt. Què els molestava, el cant o el silenci? O que hi haguera aquell silenci que es podia trencar?
Quan, en altres temps, era el gall qui marcava l’hora d’alçar-se, la vida tenia ritmes més pausats, més humans, més terrestres, si se’m permet dir-ho així. Les xifres dels rellotges no jugaven cap paper. La vida era analògica, amb marques racionals i imprecises dels temps. Manaven el sol i la lluna, la pluja o la calor. La pressa era una desconeguda. I el gall un aliat.
