Salvador Vendrell
La matraca és un instrument de percussió que produeix un soroll sec i repetit. Durant la Setmana Santa substituïa el so de les campanes, que callaven Dijous i Divendres Sant. “Els escolans toquen matraques en lloc de campanes”.
Jo encara recorde aquell so pels carrers. En la nostra joventut, el silenci obligatori de la Setmana Santa només el trencaven la música clàssica de les ràdios i les matraques. Recorde com em sentia quan feia sonar aquell instrument de fusta. No era fe: era por. Perquè jo sí que sabia què representava tota aquella història i aquell soroll de fusta m’ho recordava.
No sé si encara sonen les matraques. Potser ja no. Però hi ha sons que, una vegada sentits, no se’n van mai.
Tobies Grimaltos
La Setmana Santa era un període obligatòriament trist, especialment Dijous I Divendres Sants. Eren dies de dol. De dol i de por si eres xiquet. Les portes de les cases eren tancades, la música, llevat de la clàssica, estava prohibida i qualsevol mostra ja, no d’alegria, sinó de normalitat, estava vetada, fins i tot treballar. A les esglésies les imatges es cobrien amb teles morades i el silenci era abassegador. Només una cosa podia trencar aquest silenci: la matraca, que no les campanes.
A banda de les que feien sonar els escolanets en les seues mans, al campanar n’hi havia una de ben gran, que durant aquests dos dies substituïa les campanes i el seu so. Era una espècie de caixa de fusta en forma de creu que feien girar, com en el cas de les campanes, estirant una corda a la qual estava lligada. Al meu poble es deia barjola i encara se’n veia una al campanar no fa tants anys. Si el so de les campanes pot ser agradable, el de la barjola era tot el contrari, com “havia de ser”.
