Salvador Vendrell
Les muses diuen que són la inspiració. Els artistes i escriptors antics ja sabien que els poetes necessitaven alguna cosa més que ganes d’escriure, i per això tenien les nou Muses, filles de Zeus i Mnemòsine, la Memòria. Hesíode fins i tot conta que les Muses se li aparegueren mentre pasturava i li donaren la veu de poeta.
Però jo crec poc en això d’esperar que la musa baixe del Parnàs i em pose un poema al cap – sobretot un poema que costa més que la presa de Calp. La inspiració és molt més prosaica: t’ha d’agafar treballant. Llegint, pensant, escrivint, esborrant. Perquè si la musa decideix visitar-te quan estàs de festa, dinant amb els amics o fent la migdiada, ja pots esperar assegut. I quan tornes a la faena, ella ja se n’ha anat.
Tobies Grimaltos
Mortal: Oh muses! Perquè costa tant que em visiteu. Jo voldria sentir la vostra dolça veu sovint; tota hora voldria sentir-la. Però sou esquives i fugisseres.
Muses: Oh mortal! Has provat d’esperar-nos treballant! Quan t’hem visitat, t’hem trobat sempre immers en l’oci, els plaers i la desgana.
Mortal: Però, adorades muses, quan ha sigut això? Jo no n’he sigut conscient! Heu vingut moltes vegades?
Muses: Més de les que mereixes, perquè mèrits no n’has fet. Treballa i vindrem. És el treball qui ens convoca, amb el treball la nostra inspiració arribarà.
Mortal: Però com treballar si falta la guspira?
Muses: De tant en tant també n’enviem alguna perquè comenceu a treballar. Però cal estar amb la consciència activa i amb ganes de començar.
