Fa poc vaig tornar a veure El mestre que va prometre el mar, la pel·lícula de Patrícia Font que recupera la història real d’Antoni Benaiges, un mestre republicà que, en 1935, va arribar a una xicoteta escola rural de Burgos amb una manera d’entendre l’educació molt diferent de la que havia imperat fins aleshores. Amb els seus alumnes escrivia, imprimia, preguntava, imaginava. I els va prometre que algun dia veurien el mar, un lloc que cap d’ells coneixia.
Aquell mestre no els va prometre només el mar.
Els va prometre que hi havia un món més enllà d’allò que coneixien.
I he pensat molt en ell aquests dies, mentre al País Valencià tornem a parlar de “neutralitat ideològica” a les aules i de la necessitat de controlar el professorat.
Què és ser una professora neutral?
Soc professora de Formació i Orientació Laboral en l’educació pública. I una part de la meua feina consisteix precisament a ajudar el meu alumnat a comprendre el món en què viu: les lleis, la Constitució, els drets laborals, les relacions de treball, la desigualtat, la desinformació, les fake news i els canvis socials i polítics que afecten directament les seues vides.
I per a fer-ho cal una cosa tan senzilla —i tan incòmoda per a alguns— com dir les coses pel seu nom.
El racisme és racisme. El masclisme és masclisme. La discriminació és discriminació. Una vulneració d’un dret és una vulneració d’un dret. Una notícia falsa és una notícia falsa.
Això no és adoctrinar.
Adoctrinar seria impedir que l’alumnat pense per si mateix. Seria donar-li una única resposta possible, castigar el dubte, impedir el debat o exigir adhesió a una determinada ideologia.
Fer exactament el contrari —proporcionar coneixements, eines, arguments i capacitat crítica— és educar.
Per això em preocupa que la «neutralitat ideològica» haja entrat amb tanta força en l’agenda educativa valenciana. Vox va presentar als pressupostos de la Generalitat una proposta per reforçar la supervisió dels materials educatius i de les activitats dels centres amb l’argument d’evitar qualsevol forma d’«adoctrinament ideològic».
I encara em preocupa més que el Partit Popular haja acceptat que Vox marque bona part del terreny ideològic de les polítiques del Govern valencià.
Els pressupostos de 2026 es van aprovar amb els vots del PP i Vox, i durant la tramitació el PP va acceptar pràcticament totes les esmenes presentades per Vox.
Per tant, no estem parlant només d’allò que proposa Vox.
Estem parlant també d’allò que el PP està disposat a assumir.
I ací hauríem de fer-nos una pregunta molt senzilla: qui decidirà què és neutral i què és ideològic?
Parlar de desigualtat és ideològic?
Explicar la violència masclista?
Parlar dels drets de les persones treballadores?
Analitzar una guerra, una decisió política o una notícia falsa?
Explicar els valors de la Constitució?
Si qualsevol cosa pot ser considerada ideològica, la neutralitat pot acabar convertint-se en una eina de control.
I jo no vull una escola que eduque amb por.
Vull una escola que eduque en llibertat.
Perquè jo tinc una manera d’entendre el món. Com la té qualsevol persona.
Defenc la igualtat, els drets humans, els drets laborals, els serveis públics i una societat democràtica. Estic contra el racisme i el masclisme i tinc una mirada crítica sobre moltes de les estructures econòmiques i polítiques que organitzen la nostra societat.
No amague les meues conviccions quan entre a l’aula.
Les pose al servei d’una cosa molt més important: ensenyar a pensar.
Això vol dir preguntar.
Què diu la llei?
Quines dades tenim?
D’on ve aquesta informació?
Qui la publica?
Quins interessos pot haver-hi darrere?
Quins arguments existeixen?
Què pensem nosaltres i per què?
Això és educar.
I aquesta és, precisament, una de les grans riqueses de l’escola pública: la pluralitat.
El professorat de la pública no és un bloc ideològic. Som persones diferents, amb trajectòries diferents, sensibilitats diferents i maneres diferents d’entendre la societat. Accedim a la nostra professió mitjançant procediments objectius, amb formació i preparació professional.
La pluralitat del professorat no és una amenaça. És una garantia.
El que hem de garantir és que es respecten els drets de l’alumnat, que hi haja rigor i que l’aula siga un espai segur per a pensar, preguntar i discrepar.
Però exigir un professorat sense idees no és neutralitat.
És una altra cosa.
És voler controlar el marc des del qual els altres poden pensar.
I això és especialment perillós quan parlem d’educació pública.
Perquè l’escola pública no està per fabricar ciutadans que pensen igual.
Està per garantir que tots els ciutadans tinguen les eines per pensar per si mateixos.
Per això torne a Antoni Benaiges.
A aquell mestre que va prometre el mar a uns xiquets que mai l’havien vist.
Potser el més revolucionari que va fer aquell mestre no va ser prometre’ls que veurien el mar.
Va ser ensenyar-los que podien imaginar-lo.
Hui, quasi un segle després, hauríem de tindre clar que aquesta és una de les funcions més poderoses de l’educació: ampliar l’horitzó.
Obrir finestres.
Posar preguntes damunt la taula.
Ensenyar que el món no és inevitable.
Que les coses poden canviar.
Que podem discutir-les.
Que podem imaginar-ne unes altres.
I que, precisament perquè vivim en democràcia, tenim dret a fer-ho.
No necessitem una policia educativa que vigile què pensa el professorat.
Necessitem una escola pública amb recursos, amb professionals respectats i amb llibertat per educar.
Una escola que no tinga por de la pluralitat.
Una escola que no confonga pensament crític amb adoctrinament.
Una escola que no ensenye als joves què han de pensar, sinó que els done les eines perquè ningú puga pensar per ells.
I, si pot ser, que continue prometent-los el mar.
Mari Carmen González Vidal és professora de Formació i Orientació Laboral i regidora per Compromís a l’Ajuntament de Casinos.
