El 23 de setembre del 2019, l’agència de viatges Thomas Cook feia fallida i deixava penjats uns 600.000 turistes per mig món. La magnitud del col·lapse va ser tal que va obligar a activar l’operació més gran de repatriació des de la Segona Guerra Mundial, ja que, segons algunes estimacions, va costar uns 680 milions d’euros.
S’ha escrit molt sobre els motius que hi va haver darrere de la bancarrota de Thomas Cook, i no és aquesta la qüestió en què entrarem ara. Tanmateix, en plena temporada d’agost, en el moment àlgid de la temporada d’estival, aquell terratrèmol que fa set anys va sacsejar la indústria turística ens ofereix una bona oportunitat per a mirar enrere i donar una interessant ullada al passat.
D’una manera o d’una altra, tots ens deixem arrossegar per la voràgine viatgera. Sentim la necessitat d’abandonar durant uns dies els espais quotidians i traslladar-nos a un lloc llunyà, desconegut o exòtic. Molts passem gran part de l’any somiant amb les vacances desitjades i aquell viatge programat. Tot i això, són pocs els qui es pregunten d’on prové realment aquesta febra viatgera o des de quan podem parlar pròpiament de turistes.
Si ho plantegem d’una manera genèrica, sense entrar en massa detalls, es pot considerar que uns dels primers turistes van ser els aristòcrates britànics del segle XVIII, quan emprenien l’anomenat Grand Tour.
En aquella època, els nobles anglesos acostumaven a completar la seua educació amb un llarg recorregut per Europa. El viatge, que podia prolongar-se durant dos o tres anys, tenia molt de ritual iniciàtic: no es tractava únicament de desplaçar-se, sinó també de descobrir el món i ampliar la mateixa formació a través de l’experiència.
En realitat, viatjar per plaer era un privilegi reservat a molt pocs. I, entre totes les destinacions possibles, n’hi havia una que exercia una fascinació especial sobre aquells primers “turistes”: la Itàlia renaixentista.
El primer viatge organitzat de la història
Thomas Cook, “el pare del turisme”, va nàixer el 1808 al comtat de Derbyshire, a Anglaterra, en família humil i estricta de cristians baptistes. La seua infantesa va estar marcada ben prompte pel treball, ja que als deu anys va abandonar l’escola i va començar a fer d’ajudant de jardineria.
Quatre anys després, va iniciar l’aprenentatge de fuster, un ofici al qual es dedicaria durant un temps. Tanmateix, ni la jardineria ni la fusteria semblaven respondre a les seues inquietuds. Així, als díhuit anys, es va convertir en pastor baptista. A partir d’aleshores, va recórrer els pobles evangelitzant, una activitat que, curiosament, ja feia del viatge i del desplaçament una part important de la seua vida quotidiana.
L’any 1833, quan tenia vint-i-cinc anys, Cook es va sumar al Moviment de la Temperància, una organització integrada per persones que promovien l’abstinència del consum d’alcohol. El pastor baptista estava convençut que les begudes alcohòliques eren l’origen de molts dels mals que afectaven la societat anglesa de l’època i, mogut per aquesta convicció, va començar a col·laborar activament amb l’associació, convocant reunions destinades precisament a combatre el consum d’alcohol.
Això no obstant, aquelles trobades no semblaven despertar massa entusiasme entre els feligresos. L’assistència era escassa i Cook necessitava trobar alguna manera d’atraure més gent. Va ser llavors quan se li va ocórrer una idea: premiar l’assistència amb una eixida a Loughborough, una localitat del comtat de Leicestershire on se celebrava un congrés dedicat a l’addicció a l’alcohol.
Així, l’origen d’un imperi turístic que acabaria construint Thomas Cook va ser una proposta aparentment tan senzilla com una excursió en tren d’un grup d’abstemis a només dèsset quilòmetres. Aquella és considerada la primera excursió organitzada i publicitada de la història britànica, i encara hui es conserven els cartells amb què ell mateix anunciava el viatge al congrés.
Una primera experiència que no li va proporcionar molts guanys, però Cook era molt llest i va saber intuir el potencial que amagava la iniciativa. Poc de temps després, va fundar Thomas Cook & Son, la primera agència de viatges de la història.
Les Exposicions Universals
Des d’aleshores, Cook es va dedicar a organitzar “peregrinacions” relacionades amb les reunions d’abstemis a ciutats com Nottingham, Derby i Birmingham, entre altres. Aquells viatges li proporcionaven cada vegada més ingressos, alhora que responien a un dels seus propòsits: oferir a la classe treballadora una alternativa d’entreteniment que l’allunyara de l’excés de begudes alcohòliques que tenia al seu abast.
A partir d’aquell moment, tot va avançar molt ràpidament. El 1851, Cook va portar 165.000 persones a l’Exposició Universal de Londres i, només quatre anys després, es va proposar travessar el canal de la Mànega perquè els seus clients pogueren visitar l’Exposició Universal de París.
El 1856, tres-centes cinquanta persones van poder gaudir del primer tour per Escòcia. Una de les claus de l’èxit del negoci era la capacitat de Cook per negociar preus barats amb els hotels i les companyies de ferrocarril.
D’aquesta manera, va passar de coordinar trajectes curts en tren a gestionar llargs viatges en vaixell en què participaven centenars de milers de persones. El negoci va créixer tant que va optar per traslladar la seu de l’empresa a Londres. Des de la capital britànica, va estendre la seua idea a altres països europeus i als EUA, on va concertar els serveis de diverses companyies ferroviàries.
Un pas de gegant
D’entre tots els circuits turístics que va engegar, n’hi ha un que mereix una atenció especial: Egipte. Amb aquesta iniciativa, Cook feia un pas de gegant i s’atrevia a programar un viatge que reunia uns ingredients exòtics molt atractius.
Egipte, en aquell moment, encara era un gran desconegut per a la majoria. La febra per la civilització egípcia va començar el juliol del 1798, quan Napoleó va desembarcar a les seues costes al capdavant d’un gran exèrcit.
Però, què té a veure l’arribada de Napoleó a Egipte a finals del segle XVIII amb el circuit turístic que, dècades després, programaria Thomas Cook? Això és una altra història.
