Thomas Cook: de viatjar amb abstemis a inventar el turisme modern (1)
La companyia de Thomas Cook va organitzar el primer viatge a Egipte el 1869, l’any de la inauguració del canal de Suez, que unia les aigües de la Mediterrània amb les del mar Roig i obria una nova ruta cap a l’Orient Llunyà que passava necessàriament per territori egipci. Una via que facilitava operar amb altres destinacions molt més llunyanes i exòtiques, com ara l’Índia o la Xina.
Ara bé, viatjar per Europa era una cosa i aventurar-se fins a Egipte, una altra de ben diferent. El país encara no disposava, per exemple, d’una infraestructura hotelera preparada per a acollir grans quantitats de turistes.
El primer viatge organitzat a Egipte
Thomas Cook va demostrar, una vegada més, una extraordinària habilitat per anticipar-se a les possibilitats que presentava el nou escenari. Ben prompte va engegar una sèrie de tours guiats, acompanyats d’un sistema àgil de bitllets i bons que facilitava enormement l’experiència dels viatgers. Així mateix, va començar a construir hotels luxosos, que van substituir els khans, les antigues hostatgeries tradicionals, i va oferir l’experiència per 150 guinees. La resposta va ser immediata: la gent va omplir les seues oficines.
Cook va actuar amb tanta rapidesa i eficàcia que va aconseguir desfer-se de la competència i consolidar la seua presència a la zona. Ho havia planificat tot a la perfecció. A més, Egipte podia funcionar com a destinació i també com a parada dins d’un itinerari més ampli cap a Terra Santa.
Tanmateix, a Jerusalem va tornar a aparèixer un problema semblant al que havia trobat a Egipte: la manca d’hotels i d’una infraestructura adequada per a acollir els viatgers. Però aquesta dificultat tampoc no va representar un obstacle insalvable per a Cook, ja que ell mateix va crear el transport i l’allotjament que els seus clients requerien.
Una de les iniciatives més enginyoses van ser els luxosos campaments itinerants, concebuts per a allotjar entre trenta i quaranta turistes. Aquests campaments es desplaçaven pels deserts d’Egipte i Palestina, i disposaven d’una companyia de mulaters, majordoms i guàrdies, encarregats d’atendre els turistes i garantir el funcionament de les expedicions.
L’envergadura d’aquella organització queda palesa en l’equipament necessari per a cada travessia pel desert: onze tendes per a dormir, dues tendes saló per als sopars, una tenda cuina, trenta-cinc cavalls, quaranta-dues mules i cinquanta ases.
Els animals de càrrega constituïen una peça essencial en l’organització d’aquelles expedicions, atès que permetien transportar tot el material i les provisions necessàries perquè els clients pogueren viatjar amb comoditat. Cal tindre en compte que la major part dels turistes de Cook procedien de la classe mitjana urbana i que aquella era la primera vegada que s’enfrontaven al desert. L’aventura havia de conservar, per tant, el seu component exòtic, però sense renunciar a unes condicions de confort més que bàsiques.
Una flota de vaixells pròpia
A Egipte, Thomas Cook va trobar una fórmula especialment eficaç per combinar exotisme, seguretat i comoditat: disposar de la seua pròpia flota de vaixells. Unes embarcacions que oferien a la classe mitjana tot el confort i l’esplendor imaginables. Eren, alhora, un mitjà de transport còmode i ràpid i un allotjament de luxe des del qual els turistes podien desembarcar per visitar temples i tombes. Després, acabada l’excursió, tornaven a les confortables cabines per a descansar i relaxar-se, allunyats de les “fètides” ciutats egípcies, percebudes aleshores com un niu de malalties i plagues.
Davant d’un desplegament d’aquesta magnitud, els competidors ho tenien realment difícil. Thomas Cook s’havia convertit en un rival amb molts recursos i, sobretot, amb una extraordinària capacitat d’innovació. Així, a finals del segle XIX, quasi tots els occidentals que viatjaven a Egipte ho feien a través de la seua agència, una mostra clara de fins a quin punt havia aconseguit consolidar-se en aquest mercat.
Les xifres permeten comprendre millor les dimensions que havia adquirit el negoci de Cook. Cap al 1880, l’agència duia a terme 740 creuers anuals pel Nil. La major part dels turistes visitaven Egipte durant els mesos d’hivern, atrets per un clima molt més benigne que el d’Anglaterra, Alemanya, França o els Estats Units en aquella època de l’any.
Aquesta manera de viatjar també va quedar reflectida en alguns testimonis. El professor estatunidenc Dunning, després de viatjar a Egipte amb la companyia Thomas Cook el 1903, va narrar l’experiència així:
“Egipte s’ha convertit en l’actualitat en el gran resort d’hivern del món. La naturalesa li ha atorgat el millor clima hivernal i la seua gent va construir fa molts segles els grans temples i tombes que hui atrauen viatgers de mig món. Fins a l’arribada de Napoleó, viatjar a Egipte no resultava gens còmode ni estava de moda. Tanmateix, un estol de savis ens van descobrir els secrets d’aquesta civilització mil·lenària i va començar una nova era per als turistes i els investigadors.”
L’afirmació de Dunning acabaria adquirint una dimensió gairebé profètica, ja que la va formular dèneu anys abans que un esdeveniment arqueològic extraordinari transformara per sempre la fascinació occidental per Egipte i desencadenara una autèntica bogeria turística pel país: el descobriment de la tomba de Tutankamon.
El descobriment més brillant de la història de l’Egiptologia
Unes dècades més tard, el novembre del 1922, després de trenta anys d’una recerca obsessiva a la Vall dels Reis, l’arqueòleg Howard Carter va descobrir la tomba de Tutankamon, un faraó de la dinastia XVIII desconegut fins aleshores.
L’obertura d’aquella tomba oblidada, intacta durant més de 3.000 anys, va desencadenar una autèntica passió pel món egipci a Occident. La moda “Tut” va travessar fronteres i va impregnar pràcticament tots els àmbits artístics i culturals de l’època: mobles, joies, vestits o decoració. L’Antic Egipte entrava així en la cultura de masses i es transformava en una poderosa font d’inspiració i fascinació.
Paradoxalment, però, la companyia Thomas Cook, que tant havia contribuït durant dècades a acostar Egipte els viatgers occidentals, ja no es beneficiaria d’aquella revolució turística i cultural provocada per Tutankamon. A finals del 1920, dos anys abans del descobriment de Carter, els nets del fundador havien venut la companyia als propietaris belgues de l’Orient Express.
