Enguany, el 25 d’agost, a partir de les 20:00 h, com tots els anys des de 1976, es tornarà a representar el Tractat d’Almisrà en la petita localitat del Camp de Mirra, a l’Alcoià. El quadre d’actrius i actors amateurs del poble, amb alguns reforços comarcals i valuoses col·laboracions de l’entorn, tornaran a fer possible el “miracle”, com els agrada dir a la bona gent d’aquella vall mariolenca.
En els actes de celebració del 50é aniversari de la representació del Tractat d’Almisrà el passat 22 de març —magnífica jornada de quasi dotze hores de durada, que va servir també per commemorar el 750é aniversari del traspàs del rei Jaume I i encetar l’Aplec d’Almisrà per la Llengua, la Cultura i la Memòria, al que desitge llarga vida en aquesta bella contrada de les terres de frontera— vaig tenir ocasió de participar en la taula redona amb Vicent Castelló, de l’Associació del Tractat d’Almisrà, Maria Conca, adaptadora i profunda coneixedora de les publicacions sobre el Tractat, David Garrido, periodista i historiador i Romà Francés, president de l’Associació del Tractat d’Almisrà i actor actiu des de 1976 fins a 2024 de la representació en el paper de Jaume I. Va ser ell qui va evocar els esdeveniments del mig segle referint-se al nostre monarca fundador a través de la lectura d’una epístola fictícia d’un dels seus fidels cavallers. Personalment, em vaig referir sintèticament als diversos treballs monogràfics divulgatius i a l’activitat docent que he desplegat sobre figura mítica i llegendària del rei Jaume com a protagonista de ficcions i recreacions de tota mena (contes, llegendes, faules, novel·les, romanços, dramàtics televisius, pel·lícules i, per suposat, recreacions teatrals, com és el mateix Tractat). En aquest escrit m’hi estendré una miqueta més.
Jaume I: una història real, un mite fundacional
No sé si seré agosarat en el que diré a partir d’ara: tot i que el rei Jaume I és força conegut a nivell popular en els territoris que governà i s’annexionà al segle XIII, pense que no ha estat valorat suficientment. I això que seria comprensible a Occitània, la Catalunya Nord (el Rosselló, etc.), Aragó, el Principat de Catalunya i Múrcia — on els referents medievals i reials, “cristianofundacionals” (o si vos agrada més, “eurofundacionals”), en són uns altres—, a les Illes Balears (el Regne de les Mallorques medieval) i al Regne de Valencià (actual País Valencià, en l’actualitat denominat oficialment amb la “imbecilitat” de Comunitat Valenciana, segons va dir l’inventor del nom, el polític de centredreta Emilio Attard) és imperdonable que el rei fundador no tinga una major rellevància, tant pel que fa a la consciència històrica col·lectiva, és a dir, la presència destacada a les currícules educatives i al coneixement sociocultural, com pel que fa a l’imaginari col·lectiu.
No soc historiador, tot i que tinc algun coneixement de la didàctica de les ciències humanes, com a professor de l’antiga EGB, però em fa l’efecte que el tractament de la figura jaumina en primària, secundària i batxillerat ni metodològicament ni quant a la rellevància dels continguts té el tractament que cal. Sense una mirada científica didàcticament cíclica i rigorosa als nostres segles XIII, XIV i XV no es pot entendre el nostre present. Potser això explica moltes de les perplexitats que s’alimenten des de la política, la socioeconomia i el sentit cívic. Ho deixe dit amb un ferm afany de polèmica, per suposat. Parlem-ne…
En aquest “paperet”, però, m’interessa molt més el Jaume I mític i llegendari com a matèria primera dels somnis col·lectius. Sí, ja sabem que la mitificació sovint és la porta a la mistificació, és a dir, de l’engany, de la mentida. Jo, no obstant, ho veig d’altra manera, sense mite no hi ha motivació intrínseca per a aproximar-nos a la veritat històrica. No seré jo qui contraposaré consciència històrica i imaginari col·lectiu. De fet, la ciència històrica honesta —¿n’hi ha una altra que es puga dir ciència?— té l’obligació d’explicar socioeconòmicament, geogràficament i culturalment el sentit de molts dels mites que s’instal·len en la superestructura ideològica de les societats, però també cal dir que sense referents mítics o sense certes fites mitològiques la consciència nacional de les classes populars és més fàcilment manipulable. De fet, el constructe ideològic d’Espanya, que s’està articulant de manera sistemàtica des del segle XV, a vegades fins al paroxisme més ridícul, no té altre objectiu que fer-nos creure a les classes populars que l’oligarquia ens ha unit a totes i a tots en un mateix relat nacional que ens homogenitza. I això, alguns pseudohistoriadors, que també n’hi ha —i tant!—, ho han capitalitzat posant-se acríticament i ben interessadament al servei de les classes dominants espanyoles.
Quan relat màgic i relat històric s’harmonitzen
Ho diré més senzillament, les classes populars que compartim llengua, cultura i història necessitem un sistema d’imaginari col·lectiu propi que no puga ser negat ni des d’arguments màgics ni des d’arguments històrics amb què ens negligeixen nacionalment. Us en posaré un exemple recent, la “Diputación Provincial de Alicante” —ho escric en castellà perquè així no enganyen(/m) ningú— s’ha inventat allò del Camino del Cid. No, no és, una broma innocent, encara que ho gestionen polítics i funcionaris estúpids; és ressuscitar un mite per a unir-nos en una operació espanyolitzadora, vendre’ns per enèsima vegada que Castella va fer Espanya, mostrar-nos aquell Burgos des d’on el guerrer mercenari del segle XI prengué amb ànsies de rapinya la València musulmana —per cert, tal i com Franco faria nou segles després en nom d’una infame “Cruzada por la España Imperial”—. Són les trampes antihistòriques dels mites manipulats pel poder del patriotisme supremacista espanyol que, fa pena dir-ho, abracen fervorosament, inclús, ajuntaments i institucions suposadament “progres”.
La meua proposta va en altra línia, la del projecte nacional comú que compta amb un lideratge primogènit indiscutible: el contradictori, medieval, però profundament valencià, pel sentit patrimonial, pel territori, per la gent —pel poble—, per les institucions, del rei Jaume I. Un rei referencial del segle XIII per a entendré que som i cap on anem al bell mig del segle XXI: un imaginari col·lectiu per a bastir una història d’èxits compartits i indiscutiblement democràtics (i dramàtiques derrotes), sempre amb l’oportuna contextualització històrica. Tots hi estem cridats a construir aquest sistema que interrelaciona dialècticament consciència històrica i imaginari col·lectius.
El Tractat d’Almisrà, com a paradigma
No cal dir que l’aportació de l’Associació del Tractat d’Almisrà, del Camp de Mirra, és potser el paradigma d’aquesta tasca constructiva amb la seua representació anual del Tractat d’Almisrà on un poble de poc més de quatre-cents habitants ens ha mostrat durant mig segle com un fet històric de fa set-cents huitanta-dos anys protagonitzat pel rei catalanoaragonés nascut a Montpeller (Occitània, en l’actual Estat Francés), Jaume I, estableix, mitjançant una àrdua negociació amb l’Infant Alfons X, futur rei de la totpoderosa Castella, la primera frontera meridional del Regne Valencià acabat de conquistar per catalans i aragonesos, tot evitant la solució guerrejada, a què eren tan proclius els governants medievals (¿us sona a alguna cosa en ple segle XXI?).
El fet, absolutament real i precís, tal i com han demostrat desenes d’historiadors nacionals i internacionals, en ser tracta dramàticament en una representació popular participada per la ciutadania del territori, passa de ser una referència històrica més o menys significativa a considerar-se una fita per a l’imaginari col·lectiu d’un poble sotmés durant segles a una pressió genocida —superestructural sempre i violentament real sovint— des de fa cinc segles. I açò, que no ho dubte ningú, és un aliment ben nutritiu per a la consciència col·lectiva nacional.
En un país culturalment i nacionalment normal, una dramatització històrica perfectament integrada en el sistema ecològic cultural del medi humà —la petita vila del Camp de Mirra, l’espai històric com són les restes arqueològiques medievals del tossal de Sant Bertomeu; l’entorn paisatgístic definidor d’una frontera històrica que marcà el procés fundacional del Regne de València al segle XIII; les festes de moros i cristians en honor a Sant Bertomeu i un marc socioeconòmic assentat tradicionalment en l’agricultura, la complementària indústria manufacturera i un incipient turisme cultural i medioambiental, com a forma de combatre un temible destí d’espai demogràfic “buidat”—, hauria de ser objecte de tota mena de formules proteccionistes.
És impensable que, mig segle després de l’”exercici heroic col·lectiu” de sostenir feliçment aquesta representació històrica encara no s’haja constituït una fundació participada per institucions i entitats d’arreu del país —l’ajuntament de la localitat, els ajuntaments de l’entorn comarcal, la diputació, la Generalitat Valenciana, el Consell Valencià de Cultura, l’Acadèmia Valenciana de la Llengua, les universitat valencianes públiques (UA, UMH, UPV, UV, UJI, …), les fundacions socioculturals de les entitats creditícies, les entitats cíviques com ACPV, EV, etc.— amb la clara intenció d’afermar la continuïtat d’un espectacle historicocultural d’aquesta magnitud. Perquè, de veres, ¿algú pensa que el Tractat d’Almisrà pot tenir garantida la continuïtat en el temps apel·lant exclusivament al voluntarisme de la bona gent del Camp de Mirra o a les “almoines/subvencions”, tan “almoinoses” com arbitràries i verinosament polititzades? Evidentment, no. Mantenir i dotar de sentit institucional aquest patrimoni cultural immaterial de totes i tots els valencians exigeix una decidida actuació institucional conjunta tan responsable com generosa.
Perpetuar l’obra viva de Jaume I tot enfortint l’imaginari col·lectiu popular
I tornem a la idea central, cal perpetuar l’obra viva del Rei Jaume. D’acord, tenim el 9 d‘Octubre, una de les fites històriques fundacional més ben definides d’Europa, però és absolutament insuficient. S’han de desenvolupar i consolidar referents que bastisquen en xarxa un imaginari col·lectiu que recórrega l’allargassada geografia del nostre país, de Morella a Oriola. En el pla festiu, amb més o menys rigor històric —tan se val!—, el nostre rei té una certa presència en el Moros i Cristians, però del tot insuficients tenint en compte la significativa empremta que va deixar al seu estimat Regne de València, que tants disgustos i maldecaps polítics, familiars i bèl·lics li va costar i que tant s’estimava, com comprovem quan llegim atentament i emotivament el Llibre dels feits. Potser no serà aquest article el lloc on argumentar-ho àmpliament, però supose que tothom té clar que Jaume I va ser el més important monarca del Regne de València de tots els temps: alçà acta del nostre naixement nacional i, malgrat les dificultats imposades per l’Estat Nacional castellà, és a dir, Espanya, ha perviscut fins als nostre dies.
Sense cap ànim d’exhaustivitat farem un repàs als molts esdeveniments “jaumins” històricament contrastats o llegendaris amb una certa base real: de nord a sud del País Valencià trobem la tendra i anticipada ecològicament al seu temps llegenda de l’oreneta i la tenda de campanya en el setge de Borriana; el munt d’històries que es podrien celebrar a l’Horta Nord al voltant del setge i conquista de València (l’afer del rat penat i el tambor, la perillosa fletxa sarraïna que està a punt d’acabar amb la vida del monarca); la presa d’Almenara (Plana Baixa); la conquesta i la repoblació de València i l’Horta (les cent donzelles lleidatanes, etc.); les potencials històries que es deriven de l’amor del rei per la ciutat de Xàtiva i la seua horta (fins i tot la possibilitat, que sembla que s’està elaborant, d’una ruta jaumina cap a les terres meridionals de l’Alcoià i més enllà, prenent com a punt d’arribada el castell d’Almisrà, l’actual Camp de Mirra); Alcoi i el muntanyam proper del Comtat i la Marina per recrear les complexes relacions polítiques i bèl·liques entre Jaume I, el cabdill rebel Al-Azraq, del qual també es commemora el 750 aniversari del traspàs, i el poc fiable gendre, Alfons X; la campanya meridional —murciana— dels darrers anys del Conqueridor en què Alacant, Elx i Oriola jugaren un paper fonamental, tant pel que fa a les accions bèl·liques i diplomàtiques com les repoblacionals de contingents humans catalans que parlaven “lo pus bell catalanesc del món”, com deia el cronista Muntaner, a les terres murcianes (els “migrans” de l’Edat Mitjana) i, per descomptat, els últims i dramàtics dies del rei a Llutxent, Alzira i València que ben bé podrien lligar-se amb el monestir de Poblet (conca de Barberà).
Se m’acudeix que potser aquest capítol, el de la mort, haguera estat un bon motiu per a recrear enguany de manera itinerant entre Llutxent, Alzira, València i Poblet, una altra fita històrica popular per seguir fent créixer l’imaginari col·lectiu jaumí dels qui compartim referencialment el rei En Jaume. Recordem que la Crònica de Ramon Muntaner narra així el trist fet:
«E quan lo rei En Jaume sentí que la malaltia s’agreujava, féu venir sos fills e los rics hòmens del regne. E, havent rebut devotament los sagraments de la Santa Mare Església, encomanà la sua ànima a Nostre Senyor Déu. E així finà, en gran pau e devoció.»
Petrer no és paradigma però…
No voldria finalitzar sense referir-me al meu poble, Petrer. Som un poble de “ratlla”, vull dir, de frontera. Quan el Tractat vam caure al costat murcià: traceu la línia Biar-Bussot, el Vinalopó quedà sotmès a la corona castellana. Mig segle després, gràcies a Jaume II el Just, net del Conqueridor, fórem valencians definitivament. Després, quan feren cruelment i injustament fora la població morisca, al segle XVII, la vila fortificada de Petrer es queda quasi buida en termes demogràfics i va ser repoblada per gent de la Foia de Castalla i Biar —fundacionalment som això, “castelluts empeltats al voltant d’una lloma encastellada vorejada per la rambla de Puça o riu de Petrer” que parlem la bella llengua d’Enric Valor. I malgrat ser fita històrica, i des de fa més de tres segles idiomàtica, seguim mantenint ben present en el nostre imaginari col·lectiu el rei En Jaume. I tot perquè…
«…aquell diumenge [vint-i-u] de novembre de 1982, junt als merlets del castell que regalimaven pluja i segles, Santiago Payà Villaplana va fer història mentre tremolava de fred davall del paraigua que a dures penes el lliurava de l’aiguaneu que queia sense pietat. Al seu voltant, uns quants festers, “fins a la mort per congelació”, escoltaven impàvids, vestits amb roba de carrer i només coberts pel gorret de guerra, l’acta en què el rei En Jaume notifica la capitulació de Petrer. Era la lectura d’un fragment de la Crònica o Llibre dels Feits del rei En Jaume, …»
Com explicà el meu professor Salvador Pavía, amb aquestes precises i èpiques paraules, al qual he traduït de l’espanyol, va quedar meridianament clara la gestació de la representació dramàtica —la Rendició—, escrita per Francisco Máñez, i que es posa en escena des de 1983 —fa quaranta-tres anys— a Petrer el mes de novembre al voltant de la data en què el rei valencià va retre el castell de Petrer, dènou de novembre de 1265, en les campanyes contra les revoltes sarraïnes que va dur generosament, acompanyat d’hosts catalanes fonamentalment, en defensa dels seu mel·liflu gendre, Alfons X, que jugava als escacs, mirava les estrelles i feia versos a la Mare de Déu, “tot un savi”.
Petrer, ja veieu, malgrat ser frontera amb terra valenciana de parla castellana —Elda i Saix—, manté amb una certa “institucionalització tradicional” la fidelitat a la memòria històrica del rei i alimenta aquest imaginari col·lectiu que no hem de perdre mai, sobretot el qui sabem que fer folklore arrelador —no el confoneu amb el “folklorisme tronat”— és també una manera d’existir i seguir fent país, aquell país que fa tants anys “anem fent”, com cantava el venerable de Xàtiva, i que alguns “poderosets analfabets i genuflexos” s’entesten a desfer.
Epíleg, ben breu
Llarga vida a la tradició dramàtica del Tractat d’Almisrà al Camp de Mirrà (l’Alcoià)i voluntat de seguir-lo representant —ben demostrada en cinc prodigioses dècades— i compromís institucional per consolidar-lo, aspecte que s’ha mantingut perillosament sota mínims al llarg d’aquest anys. Em dol dir-ho així, em sap greu acabar així. Ho sent. Malde perquè em lleveu la raó i em digueu ocell de mal averany: «debades fugim del foc, si el foc ens justifica», ja ho deia el poeta de Roda de Ter.
