Els nacionalistes valencians estem ajudant, i molt, a la destrucció del ser valencià.
Revisant les idees de Hannah Arendt al voltant del judici i el prejudici, podem fixar-nos en com, des de la Batalla de València i de la derrota del nacionalisme de base fusteriana, els nacionalistes valencians hem anat perdent el tremp necessari per a mantindre la tensió social i avançar en la configuració d’un País Valencià socialment avançat, culturalment català i reconciliat amb el seu passat.
En aquest procés, hem anat assumint, de manera més o menys conscient, part de la doctrina espanyolista: la divisió provincial, la renúncia al nom propi, la renúncia al nom de la llengua i la renúncia a una simbologia pròpia que ens identifica. Però tot aquest seguit de renúncies no ha fet aflorar un nacionalisme valencià més ampli i acceptat socialment que haja pogut oposar-se al procés d’espanyolització.
Al contrari. Les successives renúncies han contribuït a consolidar tot un seguit de prejudicis entre la societat valenciana. Parlar valencià és percebut com un acte de violència, fins i tot antinatural, en determinats ambients. Dir País Valencià et situa immediatament com a catalanista i, per tant, la teua opinió queda desacreditada d’antuvi. Traure una senyera és, per a alguns, un símbol inequívoc de marginalitat.
I aquests prejudicis han anat arrelant entre els valencians.
És ací on podem recórrer a Hannah Arendt per a entendre la naturalesa política del prejudici. El prejudici no és simplement una opinió individual equivocada. És una idea compartida, assumida com a evident i que, precisament per això, no necessita ser demostrada. Forma part d’una percepció col·lectiva de la realitat i condiciona la manera com jutgem allò que tenim davant.
La política, en conseqüència, també té a veure amb la capacitat de posar en qüestió aquests prejudicis, d’aclarir-los i de sotmetre’ls al judici. I és ací on el nacionalisme valencià ha fracassat.
Quaranta anys després de la derrota del nacionalisme fusterià, resulta extraordinàriament difícil establir una política nacional valenciana, perquè bona part de qualsevol acció política d’aquest caràcter arriba al debat públic impregnada dels prejudicis que nosaltres mateixos hem contribuït a consolidar, per acció o per omissió, a còpia de no combatre’ls.
No ens ha d’estranyar, per tant, que allò que hui està més a prop d’una opció nacional valenciana estiga molt lluny de molts dels plantejaments identitaris que van conformar el nacionalisme valencià abans i durant la transició de la dictadura franquista a la democràcia.
Però aquesta derrota, que encara dura i que continua farcida de prejudicis que no combatem, no està donant com a resultat una societat més justa ni millor. Tot el contrari.
La societat valenciana de les tres províncies, amb un abandonament progressiu de la llengua pròpia i amb un esquarterament territorial cada vegada més profund, ha esdevingut un terreny especialment fèrtil per al feixisme i la intolerància. I no ens hauria d’estranyar. És també el resultat de la pèrdua dels referents comunitaris i de l’abandonament de l’individu en un món feréstec, que l’ha acabat vestint amb els pitjors vestits de la ideologia espanyolista.
Soc molt conscient de la crida fusteriana a construir una societat basada en el raciocini. Però també hauríem de preguntar-nos què passa quan, en nom de la raó, abandonem tot allò que uneix la persona amb el seu entorn comunitari natural: la llengua, els símbols, la memòria, el territori i els vincles que fan que una comunitat es reconega a si mateixa.
El somni de la raó produeix monstres, advertia Goya. Però el problema no és la raó. El problema apareix quan els vincles comunitaris desapareixen i deixen l’individu exposat a altres formes de pertinença, a altres fetitxes totalitzadors: la raça, el partit, la nació concebuda com una abstracció o, simplement, una identitat imposada des de fora.
Hannah Arendt ens adverteix també del perill de convertir l’espai comú en una construcció sotmesa a una única idea. Els referents comunitaris són necessaris, però no poden convertir-se en un nou fetitxe totalitzador. Per això, la lluita contra els prejudicis és també una condició prèvia per a fer política: cal recuperar la capacitat de jutjar allò que hem acabat assumint com a evident.
I potser és això el que tenim davant.
La societat valenciana actual és, en bona mesura, el resultat d’aquesta renúncia: hem anat abandonant els referents que podien articular una comunitat valenciana políticament conscient sense aconseguir, a canvi, construir una societat més justa, més lliure ni més reconciliada amb ella mateixa.
Hem renunciat als símbols per a evitar el conflicte i el conflicte no ha desaparegut.
Hem renunciat al nom per a deixar de ser incòmodes i l’espanyolisme no ha deixat de créixer.
Hem renunciat a la nostra concepció nacional per a fer-nos acceptables i, tanmateix, no hem aconseguit construir una alternativa valenciana capaç de disputar l’espai comú.
Potser el problema és que, en comptes de combatre els prejudicis, hem anat adaptant-nos-hi.
I així, mentre nosaltres renunciàvem als referents que ens podien permetre construir una comunitat política valenciana, altres han anat ocupant aquest espai.
Aquesta és, probablement, la nostra derrota més profunda.
