Una nació no es manté unida perquè ho diga una constitució, perquè ho repetisquen els polítics o perquè l’exèrcit tinga una bandera. Una nació es manté unida quan els territoris que en formen part troben que els interessa continuar junts. Així de simple.
Perquè un país siga realment un projecte compartit, el centre ha de seduir la perifèria. Ha de fer-li pensar que dins està millor que fora. Ha de cuidar-la, invertir-hi, permetre-li créixer i, sobretot, assegurar-se que formar part del conjunt siga una oportunitat i no una condemna.
I això és precisament el que l’Estat castellà no ha sabut, o no ha volgut, fer mai. Sempre ha escollit l’amenaça abans que la seducció. Mai ha estat disposat a invertir prou en assegurar que els territoris perifèrics trobenmés avantatges a quedar-se que a anar-se’n.
Som el que som i no podem ser una altra cosa. Alguns valencians poden voler sentir-se castellans tant com vulguen. Però una identitat no la decideix només qui la reivindica: també necessita ser reconeguda per l’altre. I això, per definició, no pot passar.
No som ni serem castellans perquè el centre castellà no ens veu ni ens pot veure com ells. Som una perifèria de la qual extraure recursos i que cal mantindre prou viva perquè continue sent útil. No ha canviat en tres segles i no hi ha cap raó per pensar que canviarà en els pròxims tres mil.
Però hi ha una cosa que potser no han calculat.
Les últimes dècades de creixement més o menys continuat els han permés furtar a mans plenes i deixar-nos unes mínimes molles. Si ens deixaren créixer, acumular capital, infraestructures, poder polític i capacitat de decidir, podríem arribar a preguntar-nos per què necessitem continuar formant part d’un sistema que ens perjudica clarament. Passaríem a ser una amenaça.
Per això els convé que no cresquem. Millor encara, que perdem pes. I això és el que ha acabat passant.
Hem passat de representar el 9% del PIB espanyol el 1960 al 9,3% el 2025. Però hem crescut menys que altres i hem anat perdent pes relatiu, tot i l’augment de la població valenciana:
El problema és que hi ha una diferència enorme entre mantindre algú dependent i portar-lo fins al límit.
L’AVE és un exemple perfecte. No perquè l’alta velocitat no siga útil. No perquè cada euro invertit en ella siga necessàriament un euro malgastat. Sinó perquè representa una manera d’entendre el territori: grans infraestructures pensades per connectar-nos amb el centre mentre les infraestructures que necessitem per connectar-nos entre nosaltres i créixer són deixades en un segon o tercer pla.
L’AVE engreixa el sistema que interessa al centre i Rodalies manté viu el territori. I quan una cosa absorbeix recursos de manera desproporcionada mentre l’altra es deteriora, estem davant d’una prioritat política.
L’alta velocitat no només és cara de construir. És extraordinàriament cara de mantenir. I el seu pes acaba tenint conseqüències sobre la resta de la xarxa: Rodalies pot arribar al col·lapse.
I ací apareix una paradoxa que va molt més enllà del tren: Un sistema extractiu no necessita que la perifèria siga pobra. Necessita que siga prou productiva per ser explotable i prou dependent per no poder escapar-se. Aquest és l’equilibri.
Però és un equilibri molt més fràgil del que sembla. Perquè si arriba una crisi externa i l’economia es debilita ràpidament, allò que durant anys podia semblar una extracció assumible pot convertir-se en una asfíxia. Els recursos que quedaven per a nosaltres poden caure per davall dels mínims que necessitem per sobreviure.
I aleshores poden descobrir una cosa molt incòmoda: que han afeblit tant la perifèria que aquesta ja no té prou marge per suportar una crisi. Però la seua naturalesa extractiva els impedeix deixar-nos eixos recursos mínims.
No cal que ningú haja decidit destruir-nos. N’hi ha prou amb un sistema que premie permanentment l’extracció, la concentració i la dependència.
La mateixa política que impedeix que una perifèria es faça massa forta pot acabar impedint-li resistir quan arribe una crisi. I ací és on la paradoxa es torna perillosa per al centre.
Perquè si ens mantenen prou febles per no arribar a convertir-nos en una amenaça, però ens deixen prou vius per continuar sent rendibles, potser no han calculat què passarà el dia que deixem de ser-ho.
Perquè aquell dia poden descobrir que, després d’haver-nos impedit créixer, també han impedit que puguem continuar sostenint la relació que ens unia.
I ací apareix la gran oportunitat. Pot ser que, si algun dia ens porten fins al punt d’insostenibilitat, ens deixen davant d’una única pregunta que fins ara molts valencians han evitat fer-se:
Què guanyem sent espanyols?
Una nació que vol continuar unida ha de respondre aquesta pregunta cada dia. Ha de seduir els seus territoris. Ha de demostrar-los que junts són més forts, més rics i més lliures que separats.
No pot limitar-se a exigir-los que es queden. Ni a obligar-los a base de porres. Perquè ningú té l’obligació d’estimar allò que el perjudica.
I si algun dia una majoria de valencians arribem a la conclusió que fora podem sobreviure millor que dins, no serà necessàriament perquè algú ens haja convençut de voler marxar.
Potser serà perquè ens hauran convençut, durant tres segles, que quedar-nos no ens interessa. Res nou en la història de l’imperialisme espanyol, per cert.
I una vegada travessat eixe punt, la ruptura serà difícilment reversible.
