«Ells són aquí entre nosaltres,
amb la ignorància feta llei,
la seva raó el fanatisme,
brutalitat el seu poder.»
Lluís Llach
Això va ser i era, una dona que guanyà un concurs oposició a una plaça d’inspectora educativa. Compte, podia ser també un inspector —tolereu-me el femení genèric, i que em perdone la meua admirada i estimada Carmen Junyent—. Ella era sobretot, per damunt de tot, una mestra. D’eixes que entenen que ser mestra és posar-se al servei dels infants i dels jóvens, de la comunitat educativa per a fer una societat millor, un país compromés amb si mateix i amb el planeta Terra i els éssers que l’habitem. Estava convençuda que el col·lectiu d’ensenyants valorarien el pas “administratiu” que havia donat. No, no l’havia fet per apartar-se de l’escola, l’alumnat, els col·legues i ocupar un despatx amb aire condicionat i secretari administratiu, no. La seua decisió tenia a veure a treballar més i millor per l’escola que calia, aquella que defensaven i somiaven els grans pedagogs i pedagogues, aquella que en èpoques encara properes havien defensat molts mestres fins i tot jugant-se el futur laboral i vital i, dramàticament, molts d’ells i elles la pròpia vida. Estava convençuda que la inspecció era una oportunitat de fer escola, fer país, fer civilitat… treballar per una societat d’aspirants a ser, ans de res, millors persones.
Ben prompte, la formaren en ”profunditat” en el sentit de les disposicions legals, en els protocols burocràtics més sofisticats, en les funcions controladores eufemísticament dites “democratiques”, en programes informàtics ultramoderns, a obeir el poder polític —el mediocre i trist establishment profundament analfabet i prepotent— i a “comptar pupitres”, tot parint paperassa inútil, d’acord amb el dubtós criteri d’eixos mateixos polítics adoradors de la “mediocrecràcia”. Ben prompte, també, va aprendre quatre coses imprescindibles d’eixes “sacrosantes funcions” i en va oblidar la resta: no convenia malgastar energia ni neurones amb les “armes de repressió deseducativa massiva”.
I així començà a caminar com a inspectora, treballant braç a braç amb les seues col·legues del servei d’inspecció —poques— que pensaven l’escola viva abans que l’informe educatiu kafkià moribund i coercitiu, però, sobretot, amb els equips directius, els claustres, els consells escolars de centre i municipals, les associacions de famílies, les mestres en grups de treball i a les aules, en projectes concrets i des de la proximitat amb els processos d’ensenyament/aprenentatge dels infants. El principi no era un altre que llegir les lleis com a eines per fer créixer positivament els projectes educatius i el projectes lingüístics —imprescindibles en una societat multilingüe amb una llengua pròpia sotmesa a un imparable procés substitutiu— de cada centre, il·lusionar mestres i professorat en el seu treball, estimular —per què no?— la capacitat reivindicativa i de combat dels ensenyants, harmonitzar l’acció educativa de les famílies amb l’escola, tot construint xarxes de complicitat i col·laboració; implicant els ajuntaments —quina importància que té el bon poder municipal— per bastir una ciutat educadora eficient.
La senyora inspectora, tan estimada i valorada des de les escoles —que lluny quedava aquell temps del “demà ve l’inspector encorbatat (o la inspectora amb trage jaqueta), quina por!”— contribuïa amb les seues orientacions, suggeriments i orientacions legals a millorar el dia a dia de les escoles, fins i tot propiciant l’autoestima col·lectiva i individual dels mestres, sovint tan malmesa per eixe “mantra” tan perniciós del “cunyadisme polític” dels mestres que no “fan brot”.
Compte, la seua tasca no estava exempta de debat —psicopedagògic, organitzatiu, sociolingüístic, legal—. Ella no en defugia, més aviat l’estimulava, i els mestres dels centres al seu càrrec no el temien, el vivien com a enriquidor professionalment: el “jerarquisme impostat” d’altres temps donava pas als arguments sòlids, potents i contrastats. L’escola s’estimava la inspecció, l’entenia necessària, la integrava en el seu creixement qualitatiu i per a la resolució dels inevitables problemes. Els temps de l’”encorbatat” que, per cert, solia dir “hablo en castellano porque me expreso mejor, aunque tengo el C1”, havien passat aparentment a la història.
Un bon dia, els aires polítics canviaren —no diré de quin a quin color, de la dreta a l’esquerra; de l’esquerra a la dreta: “d’extrema estupidesa i immoralitat” a “extrema immoralitat i estupidesa”, sempre, en qualsevol cas— i a la inspectora la sotmeteren a judici sumaríssim en un d’eixos despatxos amb “aire condicionat” però que pudien a obscé autoritarisme:
«La paraula, estimada, ara és control en nom de la “neutralitat” —ha, ha, ha!—; res de llibertat de càtedra; res de pensament propi; res de projectes escolars engrescadors; res de prendre decisions als claustres i als consells escolars; s’ha acabat el llibertinatge escolar, comença el temps de la llibertat ben entesa, el temps dels “leguleyos” —la parauleta en castellà sona més pertorbadora, reforça més l’autoritat—, està clar?».
La inspectora educativa va mirar als ulls a l’”autoridad competente, por supuesto”, es va alçar de la butaca, va obrir la bossa de mà i…
(Ací se m’acaba el relat i passe a imaginar-lo…)
… Com en una pel·lícula nord-americana de “lladres i serenos” va traure la placa d’inspectora i la Smith & Wesson que disparava bales antipedagògiques i lliberticides, que li donaren només guanyar el concurs oposició i que estaven rovellades per no haver-les usat mai, i les va dispositar damunt la taula…
L’”autoridad competente” li va dir, “mire, se lo diré en castellano aunque, como usted sabe, tengo el C1, señora [poseu ací el cognom que vulgueu]: se siente, coño!”.
No sé com va acabar la història. Tampoc no m’importa massa: davant l’autoritarisme educatiu antidemocràtic, desobediència ètica i intel·ligent (li provarà bé a la vostra dignitat, no vos eixiran càlculs al fetge, als renyons o a l’ànima!).
Vicent Brotons Rico, Facultat d’Educació de la Universitat d’Alacant.
