El dia 15 d’agost de 1996 una gentada de borrianencs feren de comparsa en el rodatge d’una escena de la minisèrie Blasco Ibáñez, la novela de su vida de Luis García Berlanga. En aquell episodi l’escriptor i polític pronunciava un discurs retòric al Port de Borriana davant d’una multitud de llauradors. Els encoratjava amb molta prosopopeia a anar-se’n a treballar a una colònia de valencians a l’Argentina, amb la promesa que aquella era una terra fèrtil i acollidora, on els camps de tarongers donaven taronges tan grosses com els melons.
Durant el matí l’equip tècnic estigué pentinant, vestint i organitzant el tropell de borrianencs, que anaven caracteritzats de llauradors. Els músics de la banda també fórem requerits per a participar com a figurants. A la vesprada aplegà el moment de gravar l’escena. Els músics havíem d’interpretar l’Himne regional del mestre Serrano i els llauradors havien de cantar-lo, i eixa interpretació mateixa formaria part de la banda sonora, res de gravar en un estudi amb bones qualitats acústiques. Jo vaig queixar-me al mateix Berlanga perquè aquella cançó era anacrònica. Tota certa li vaig explicar que fou encarregada per a l’Exposició Regional Valenciana de 1909 i que l’episodi que reproduíem s’esdevenia abans de l’exhibició, per tant, en eixa època encara no s’havia estrenat –ni tampoc popularitzat ni institucionalitzat com a símbol. «¿Que eres historiadora?», em demanà ell. «No, però això sí que ho sé», li vaig respondre. Malgrat la informació que li acabava de proporcionar, seguí avant amb la discordança temporal. No cal dir que em caigué la llonganissa a la cendra pel seu poc rigor històric.
Una altra curiositat és que quan preguntaren al cineasta «¿Cómo quieres que canten el himno, en valenciano o en castellano?», ell contestà amb contundència «En castellano». Resulta que la gent s’astorà perquè sempre l’havien cantat en valencià i hagueren de traduir-se’l mentalment mentre l’entonaven.
El senyor Berlanga estava davant nostre observant cada detall del rodatge i fent-nos repetir una volta rere una altra l’escena fins que isqué perfecta. Literalment, els músics de la banda suàrem la cansalada, ja que al ple de l’estiu, tancats en una llotja del Port, ens feren dur abrics de ple hivern i les gorres de plat típiques de les bandes de primeries del segle XX durant les catorze hores que romanguérem a disposició de l’equip tècnic –ens havíem demanat d’estar al Port a les 7 del matí i n’isquérem a les 9 del vespre!
En este punt puc contar una altra anècdota personal. En les primeres dècades de la centúria passada no hi havia dones en les bandes de música. Entre els músics figurants ens presentàrem sis xiques que volíem participar en el rodatge. Ens oferiren caracteritzar-nos de xics rapant-nos els cabells, cosa que a les meues companyes no els feu gens de gràcia i s’hi negaren en redó, mentre que jo sí que ho vaig acceptar. Em tallaren els cabells del bescoll i em deixaren llargs els de la coroneta i els polsos, m’arreplegaren els cabells que en repenjaven en un cua que amagaren davall la gorra de plat, de manera que en acabar el rodatge m’amollaria la cua i la cabellera em taparia el bescoll. Amb eixa estrafamela no es coneixeria gens la rapada en els mesos posteriors, fins que em cresquera el monyo.
A més dels músics que tocàvem dins de la llotja, hi havia sis músics que formaren a l’embarcador. Vestien a la manera tradicional, ço és, brusa negra, pantalons grisos i boina, i tocaren en el moment en què l’alcalde de Borriana rebia Blasco Ibáñez.
Bona part dels actors venien de Madrid i només en coneguérem un de valencià que, mentre assajàvem abans de rodar l’escena que ens pertocava, es posava davant la banda fent faratel·los, imitant-nos com bufàvem els instruments. Una de les voltes amprà la batuta del nostre director Salva i començà a traçar dibuixos en l’aire com un posseït, i els músics riguérem la gana. En un moment del quadre eixe actor graciós s’entropessava amb el cinematògraf i voltava a terra. No hi havia altre millor que ell per a representar una imatge tan còmica!
En la plataforma Youtube hi ha penjada la minisèrie de Berlanga Blasco Ibáñez, la novela de su vida: Blasco Ibáñez, La novela de su vida – Biografías – Miniserie, TVE – (2 capítulos) – COMPLETA (https://www.youtube.com/watch?v=qhldIWlf–0). Si arrossegueu el cursor de l’hora 1 minut 47 a l’hora 1 minut 54 podreu vore l’escena rodada al Port de Borriana protagonitzada per músics i «llauradors» borrianencs que visquérem aquell 15 d’agost de 1996 una experiència única i inoblidable, immortalitzada en els set minuts que dura el quadre.
