La neutralitat ideològica d’una institució pública implica que aquesta ha d’actuar amb imparcialitat política i no partidista, dins del marc de valors constitucionals i democràtics que la defineixen. La seua finalitat és garantir que el poder públic servisca a l’interés general i a tota la ciutadania, amb independència de l’orientació política del govern de torn. La qüestió adquireix especial importància quan parlem de l’àmbit educatiu. Una activitat escolar pot abordar qüestions polítiques, socials, religioses, econòmiques o morals sense que això supose necessàriament adoctrinament.
Educar no és adoctrinar
L’adoctrinament apareix quan l’ensenyament s’utilitza deliberadament per a inculcar determinades creences o posicions ideològiques com a veritats úniques i indiscutibles, dificultant o impedint que l’alumnat conega altres perspectives i puga formar lliurement el seu propi criteri.
Això ha de distingir-se de l’educació en valors democràtics i constitucionals, que forma part de la funció educativa: el respecte als drets humans, la igualtat, la tolerància, la convivència o el respecte a la dignitat de les persones no són, en aquest sentit, una opció partidista, sinó principis propis del marc democràtic. La frontera, per tant, no està necessàriament en quin tema s’aborda, sinó en com s’aborda.
El risc de les normes ambigües: una porta oberta a la instrumentalització
Precisament per la seua ambigüitat, determinades normes deixen oberta la porta a una interpretació interessada de conceptes com “neutralitat ideològica” o “adoctrinament”. I no es tracta d’una possibilitat remota: la nova lletra k de l’article 3 del Decret 80/2017, afegida per la Llei 5/2026, atorga a la Inspecció la funció de “vetlar per la neutralitat ideològica” sense definir amb precisió què s’entén per tal cosa. Aquesta vaguetat legal no és innocent: facilita que qualsevol membre de la comunitat educativa, mogut per interessos personals o ideològics, puga comunicar a la Conselleria una denúncia basada en la seua particular interpretació dels termes. El nou article 20 bis regula aquestes comunicacions, però no estableix mecanismes prou sòlids per evitar la seua instrumentalització.
En la pràctica, això es tradueix en un clima de desconfiança, en tensions innecessàries als centres i en l’exposició dels docents a la sospita permanent. Es converteix l’escola en un camp de batalla ideològic, on la por a la denúncia pot acabar silenciant el debat i la llibertat de càtedra. I, el que és pitjor, s’instaura la figura del professor com a sospitós per defecte, quan hauria de ser el primer garant del pensament crític.
Explicar el lliure mercat és adoctrinar?
Un exemple permet veure-ho amb claredat. Explicar a l’alumnat què és la llibertat de mercat o què és una economia planificada no constitueix adoctrinament. Tots dos conceptes formen part de l’economia, la història i les ciències socials i resulten necessaris per a comprendre com diferents societats han organitzat la producció, la distribució i el consum.
L’ensenyament serà més rigorós com més s’aproxime a un enfocament descriptiu, analític i plural: explicar en què consisteix cada model, quins són els seus fonaments, els seus avantatges, les seues limitacions i les crítiques que han rebut, així com analitzar els seus resultats històrics. Així, es pot estudiar el creixement econòmic associat a determinades formes d’economia de mercat i, al mateix temps, abordar problemes com les desigualtats o les crisis econòmiques. De la mateixa manera, poden explicar-se els objectius d’igualtat i planificació propis de les economies centralitzades i analitzar també les dificultats que històricament han presentat, com els problemes d’incentius, escassetat o eficiència.
El paper del docent: autoritat, no imposició
La neutralitat no exigeix que el professor manque de coneixements, opinions o criteri propi. Exigeix una cosa diferent i molt més important: que no utilitze la seua posició d’autoritat per a imposar les seues preferències ideològiques a l’alumnat. El docent ha de proporcionar ferramentes per a comprendre la complexitat de la realitat. Això implica presentar diferents corrents de pensament —des de l’economia clàssica i el keynesianisme fins al marxisme o l’escola austríaca, entre altres— i permetre que els alumnes coneguen els seus fonaments, arguments i crítiques. I, si el docent expressa la seua opinió, ha de fer-ho de manera explícita com a tal, no com una veritat indiscutible.
La diferència entre educació i adoctrinament no està, per tant, a parlar de determinades idees, sinó en si s’ensenya a pensar sobre elles o es pretén ensenyar què cal pensar sobre elles.
La neutralitat també exigeix rigor
Aplicat a les institucions públiques, el principi planteja una exigència addicional: les activitats organitzades des d’elles haurien d’evitar convertir-se en instruments de promoció partidista o ideològica. Però això tampoc significa que hagen d’eliminar-se de l’àmbit educatiu totes les qüestions controvertides. Una institució educativa que no poguera parlar d’economia de mercat, socialisme, democràcia, feminisme, nacionalisme, religió, canvi climàtic, desigualtat o qualsevol altra qüestió susceptible de debat estaria deixant d’educar per a la comprensió del món.
La solució no és silenciar els temes controvertits, sinó abordar-los amb rigor, pluralitat i esperit crític.
Conclusió: neutralitat no és neutralització
En definitiva, la neutralitat institucional no consisteix a no parlar d’idees, sinó a no imposar-les. I l’adoctrinament no consisteix a explicar una determinada posició, sinó a presentar-la com l’única possible, deslegitimant o silenciant les altres.
Eixa distinció, aparentment senzilla, resulta fonamental per a preservar al mateix temps la llibertat d’ensenyament, la llibertat de pensament i la funció de l’escola com a espai de formació crítica i democràtica. I en eixa tasca, la Inspecció d’Educació ha de vetllar no per l’ortodòxia ideològica, sinó per la qualitat del debat, la pluralitat de fonts i el respecte a la llibertat de càtedra. Però per a això, cal que les normes siguen clares i no es presten a interpretacions esbiaixades. Altrament, la neutralitat esdevé neutralització, i l’escola, un espai de por en lloc de llibertat.
Alberto López Mut i José Blasco Alagarda són inspectors d’educació jubilats.
