No em tocava escriure ja fins a setembre. I volia parlar sobre com els inversors estrangers han descobert el Comtat i sobre la meravellosa feina que Salvem Planes i altres estan duent a terme per intentar que la roda del capitalisme no les passe per damunt. Eixe article arribarà, per descomptat, però de vegades hi ha coses que no es poden deixar estar sense dir la teua. I més, quan eixes coses passen al teu poble, al teu carrer, en festes. Em bote, doncs, la periodicitat mensual, el tema que tocava, l’estil lleuger i l’optimisme. Avui toca ràbia.
Abans que res, deixe caure un “presumptament” preventiu. Ben bé sabem que la velocitat de determinats jutges i jutjats a l’hora de perseguir la llibertat d’expressió és directament proporcional a la seua lentitud per castigar la intolerància i l’odi. I sabem ben bé, també, com aprofiten eixe privilegi els presumptes agressors i els seus advocats. Els presumptes fatxes de merda. Els presumptes neonazis assassins que des dels temps de Miquel Grau i Guillem Agulló fins avui continuen gaudint de la impunitat que els brinda Espanya i tot el seu aparell policial, judicial, mediàtic, econòmic i polític.
Els fets ja els haureu llegit. Benialí, la Vall de Gallinera. Marina Alta. Un lloc que creiem reducte, una petita aldea gal·la on guarir-nos de la que cau enfora. Però no. Nit de dissabte a les festes patronals. Colla de xiquetes, assaborint la vida amb 14 anys. Odiem l’amor romàntic, però que bonic és ser adolescent i estar enamorada, i que horrible deu ser que eixa nit de festes a casa teua acabe a l’hospital, amb l’ull unflat i ferides i arrapades cos avall, tot perquè una colla d’energúmens ha decidit que el teu amor està malament i ha de ser castigat.
Potser el que no sabeu és el que va passar després. Presumptament, eh? Que quan un veí del poble va anar a la casa on s’amagaven els agressors a demanar-los que donaran la cara, la primera resposta de l’atacant principal (ja sabeu, polsereta rojigualda, menjador de pernil ibèric, digne fill de la ciutat de l’os i l’arboç) va ser “háblame en español”.
Tampoc sabreu que qui va estar a punt de passar la nit al calabós va ser, per a sorpresa de ningú, eixe mateix veí, quan es va adreçar a la Guàrdia Civil per identificar els agressors. La mateixa Guàrdia Civil que, quan ningú escoltava (no devien saber que als pobles menuts tot se sap), va recomanar-li que baixaren, al més aviat possible, a demanar un part de lesions i posar una denúncia contra les xiquetes, com si ells foren les víctimes i no els victimaris. Tampoc sabreu que eixa és la versió que han intentat fer circular, ells i la gent del seu entorn.
I és que és de manual, col·legues. Tota la puta vida igual. Hem escoltat aquesta història milers de vegades, però quan et toca de prop, encara costa més de creure que això passe així tan fàcil, i que els isca de franc. Encara fa més mal. Han passat 20 anys i recorde la primera vegada que vaig assistir a un judici contra uns carcellers -em negue a gastar l’eufemisme “funcionaris de presons – per una pallissa a un pres “comú”. Tots els presos són polítics, però ja m’enteneu. Recorde els acusats, i els sanitaris de la presó, i els forenses, repetint sense vergonya i com un mantra que tots els colps que enfosquien el seu cos se’ls hauria fet ell mateix, que potser s’hauria llançat per les escales, que ningú havia vist res. 20 o 30 companys de feina asseguts entre el públic, imposant la por amb la seua presència. Recorde les cucades d’ull, les palmadetes a l’esquena, la conxorxa. La impunitat.
Recorde també aquella detenció durant les protestes contra la Unió Europea, Niça 2001. La Razón ens va dedicar un titular que deia “Encapuchados pro-etarras siembran el terror callejero en Niza. 16 miembros de la banda detenidos tras quemar bancos”. Era tan fantasiós que ens hauria fet riure si no fos pel disgust de la meua família pensant que aquella acusació em podia desgraciar la vida. Per sort, allò va quedar en no res, però la lliçó la vaig aprendre ben apresa. El manual. La impunitat.
Però sabeu què? El pitjor de tot no és que facen aquestes coses. És una estratègia de defensa, i saben que funciona. El pitjor és la gent que els compra el relat. Que si bo, que si elles també els van dir “pijos” i “fatxes”, que tampoc hi ha res de dolent en dur la polsera amb la bandera d’Espanya. La puta equidistància. I et toca defensar allò que hauria de ser obvi. Que ja n’hi ha prou d’assenyalar el dit i no mirar la lluna. Que les xiquetes van plantar-los cara, i que és el que s’ha de fer. I que callant i deixant estar les coses és com hem arribat a aquest punt. I que s’ha acabat, i que les tornarem totes.
Per sort, la resposta del poble ha estat majoritàriament exemplar. Aplegar més d’un centenar de persones un diumenge de bon matí, en festes, convocant amb menys de dos hores d’antelació, és tot un èxit. I així, aquesta vella Vall ha estat casa, ha estat refugi i reducte, petita aldea gal·la irreductible. I com avui és el meu aniversari, em regale eixa idea. El poble salva el poble d’eixos putos merdes. Presumptes.
Paul Muñecas és militant d’Endavant a la Marina Alta.
