El president Pérez Llorca ha creuat una línia que un govern democràtic no hauria de creuar mai: convertir l’escola pública en un instrument de control polític, partidista i ideològic.
La Llei 5/2026, de mesures fiscals, de gestió administrativa i financera i d’organització de la Generalitat, ha obert una deriva profundament preocupant. Amb l’excusa de garantir una suposada «neutralitat ideològica», el Govern de Pérez Llorca amplia les funcions de la inspecció educativa per supervisar activitats docents, materials curriculars i actes escolars, i estableix canals, de dubtosa legalitat i legitimitat, perquè es comuniquen fets susceptibles de ser considerats contraris a aquesta suposada neutralitat.
La pregunta és inevitable: qui decidirà què és adoctrinament i què és educació crítica? I qui vigilarà els qui vigilen?
La neutralitat institucional és una garantia democràtica. Però una cosa és exigir que les institucions no imposen una ideologia i una altra, molt diferent, és pretendre que el professorat eduque sense debat, sense esperit crític i al marge de les qüestions que formen part de la nostra societat.
Una aula no és un espai ideològicament asèptic. És un espai de coneixement, debat, contrast, pensament crític i formació ciutadana. Els centres educatius públics valencians no adoctrinen. Educar no és adoctrinar: educar és donar eines per pensar.
Un dels problemes d’aquesta reforma és que introdueix la sospita en la relació amb el professorat. El docent passa de ser un professional en qui la societat confia a ser algú que pot haver de justificar permanentment els continguts que explica, les activitats que organitza o els materials que utilitza davant la possibilitat d’una denúncia o d’una actuació inspectora. El resultat pot ser pervers: autocensura, por i pèrdua d’autonomia professional.
Un professor que té por d’una denúncia, d’una inspecció o d’una acusació d’«adoctrinament» no és un professor més «neutral»: és un professor menys lliure. I un professor menys lliure difícilment pot formar un alumnat crític i autònom.
La llibertat de càtedra no és un privilegi del professorat. És una garantia cinstitucional de l’alumnat i de tota la societat. Protegeix l’educació de les majories polítiques de cada moment i impedeix que el poder determine els límits del que es pot explicar, debatre o qüestionar dins d’una aula.
Hui governa un partit i decideix què considera acceptable; demà en governarà un altre i podria fer exactament el mateix. Si acceptem que el poder polític fixe els límits ideològics de l’educació, estem entregant-li una de les eines més poderoses d’una democràcia: la formació de les generacions futures. I això és el que la societat valenciana i la comunitat educativa no haurien de permetre.
El que està fent el Govern de Pérez Llorca amb l’educació és molt més que una regulació de la convivència: és introduir mecanismes de control polític i partidista dins de les aules i convertir el professorat en sospitós permanent d’un suposat adoctrinament.
La inspecció educativa ha de garantir el compliment de la llei, protegir els drets de l’alumnat i contribuir a millorar el sistema educatiu. No pot convertir-se en una policia ideològica ni en un instrument de fiscalització partidista al servei de Pérez Llorca i del seu pacte amb la ultradreta per mantindre’s en el poder.
I la contradicció és evident: els qui apel·len constantment a la «neutralitat» acaben utilitzant-la per imposar la seua pròpia concepció ideològica de l’educació, al marge de criteris pedagògics, científics i acadèmics. El problema no és que l’escola defense uns principis democràtics; el problema és que el poder polític pretenga decidir quins principis, quins debats i quins discursos són admissibles.
En aquest cas, el Govern del Partit Popular, amb el suport de la ultradreta, està obrint una porta que pot tindre conseqüències molt greus per al futur de l’educació valenciana.
Per això el professorat no pot quedar-se en silenci. La resposta ha de ser ferma, col·lectiva i democràtica. Els docents han de defensar la seua autonomia professional, la llibertat de càtedra, el pensament crític i una educació basada en criteris pedagògics, científics i acadèmics. Els claustres, les organitzacions sindicals i tota la comunitat educativa han de mobilitzar-se.
El professorat valencià ja ha demostrat que sap defensar l’escola pública. El curs passat ho va fer amb una gran mobilització i una vaga indefinida. Ara toca continuar la lluita. El 12 de setembre serà la primera gran mobilització unitària contra aquesta deriva i contra les polítiques educatives d’un govern que pretén imposar des del poder com ha de ser l’educació de les futures generacions.
No han buscat el consens ni la negociació; volen imposar la seua concepció partidista de l’educació i de la societat.
Si una norma pretén restringir injustificadament la llibertat educativa i la llibertat de càtedra, el professorat haurà de plantar-se i defensar els seus drets mitjançant totes les formes legítimes de resistència, objecció i insubmissió professional compatibles amb l’ordenament jurídic. Perquè cap govern pot convertir l’educació pública en una extensió del seu projecte polític ni sotmetre la llibertat de càtedra al control del poder.
La societat valenciana no pot acceptar docents mirant constantment per damunt de l’espatla abans d’explicar una qüestió controvertida; ni inspeccions convertides en tribunals partidistes o ideològics; ni famílies utilitzades com a mecanisme de pressió política; ni que la paraula «neutralitat» servisca per imposar, des del Consell de la Generalitat Valenciana, una determinada concepció del que es pot explicar, debatre o qüestionar.
Cal professorat professional, crític i lliure. Cal alumnat capaç d’escoltar idees diferents, contrastar-les, qüestionar-les i construir el seu propi criteri. Cal una escola pública plural, crítica, democràtica i valenciana, on el coneixement no estiga sotmés al govern de torn.
Pérez Llorca ha traspassat una línia que no hauria d’haver traspassat. Quan un govern genera desconfiança envers els seus docents i introdueix mecanismes de control partidista, polític i ideològic dins de les aules, no pot limitar-se a donar explicacions administratives: ha d’assumir responsabilitats polítiques. Per això, hauria de presentar la seua dimissió i convocar eleccions.
Són molts els problemes que Pérez Llorca i el seu entorn polític estan generant a la societat valenciana. La gestió de la DANA del 29 d’octubre de 2024 i l’anomenada reconstrucció en són dos exemples especialment greus. Ara, les seues polítiques educatives obrin un nou front de preocupació. No podem permetre que el futur de les nostres escoles i del nostre alumnat quede sotmés a interessos partidistes ni que l’educació pública es convertisca en un instrument al servei del govern de torn.
I al professorat, com a mestre jubilat, antic sindicalista, delegat sindical i expresident de la Junta de Personal Docent durant huit anys, li vull transmetre tota la meua solidaritat i tot el meu suport.
Us dic una cosa clara: no accepteu que us convertisquen en sospitosos per ensenyar, en vigilats per pensar o en culpables per exercir la vostra professió amb esperit crític.
L’educació no és propietat de cap govern. No és de Pérez Llorca. No és del Partit Popular. Tampoc és del seu pacte amb la ultradreta. Les aules no són seues. El pensament tampoc.
Una escola democràtica no necessita professores i professors vigilats pel poder. Necessita professorat lliure i crític per ensenyar i alumnat lliure per pensar.
I davant qualsevol intent de sotmetre la llibertat educativa i la llibertat m de càtedra al control partidista i polític, el professorat ha de plantar-se.
