No han d’abundar massa els actes que comencen oficialment a les dues de la matinada. La Nit de Cant d’Albades de Xàtiva és un d’ells. I a banda de l’hora, el gran tret característic de la cantà és que, per una banda, es prescindeix de la figura del versador. I, per l’altra, els cantaors es dediquen albaes els uns als altres. Gens amistoses. Plenes d’ironia, sarcasme… I de vegades, d’una mala llet tan considerable que tots riuen però l’al·ludit no. És una tradició molt antiga (ja existia la versà, una variant de finals del XIX hui perduda) que va recuperar el caràcter d’acte oficial i imprescindible de la Fira d’agost el 1976, hui fa cinquanta anys. Invariablement, la primera nit d’albaes —hi ha una segona, la matinada del 19 al 20— sempre té lloc la nit del 14 d’agost, després de la inauguració de la Fira i de la disparada del gran castell de focs artificials. Es celebra al barri de Sant Pere, tot i que per travessar un dels trams de la zona durant anys tingué la denominació de Nit d’Albades del carrer Puig.
Paco Cerdà i Purificació Mascarell van publicar (2012) el primer llibre sobre l’especialitat: El cant socarrat. Les albaes de Xàtiva (Ed. Caixa Ontinyent). En aquest volum sostenen que les de Xàtiva són “un mite que frega el culte per dos motius principals: els cantaors inventen de manera improvisada les seues rimes sense ajuda de cap versaor, un cas únic al País Valencià. I converteixen la nit en un espectacle ferotge de crítiques, ironies i sàtires despietades contra els cantaors adversaris, el públic o l’autoritat”. Eixa autoritat, per cert, no ha assumit sempre de bon grat l’albà satírica. En 1995, l’alcalde d’aleshores, Alfonso Rus, en el seu primer any al capdavant del consistori, va rebre un parell d’invectives eixa primera nit. Més cabrejat que una mona, se’n va anar de la plaça. Va jurar que més mai acudiria. I el seu jurament fou fàtua: ja no va acudir en els dènou anys posteriors com a primer regidor.
Quan Mascarell i Cerdà van fer el llibre, els cantaors habituals de Xàtiva eren any rere any Gachi, Roca, Oscar Roca, Poma i Gallo. Per supossat que amb la participació lliure de tot aquell que vullga sumar-se a la festa. I en són prou. Hui, només continua cantant Gallo ja que un any va haver més que paraules i més que sàtira. I de miracle no es va arribar a les mans. Des de 2015 hi ha un plantell de cantaors oficialment anunciats per l’ajuntament. En la nit de hui seran: Llorenç Zamora, el Punxa; Fernando Ferrer, el Ratllat de Puçol; Antoni Guzmán, Pilar Cuenca, i el Gallo (Manu Cháfer). La segona nit, que es fa des dels anys noranta en el barri de l’Hort de Mora, cantaran els mateixos més Jacint Hernàndez. La Colla de Dolçaines i Percussió la Socarrà de Xàtiva s’encarrega de la característica tonadeta que separa una albà de la següent per a donar temps a fraguar la resposta. Si ningú es llança, fa una segona tocaeta.
Crítiques al govern municipal
Una nit model de les albades és la següent. Arriba la reina de la Fira (enguany, la jove Nadín Ferrando López) i la seua cort d’honor, acompanyants i seguici municipal, encapçalat per l’alcalde, Roger Cerdà. L’associació de la festa de carrer amfitriona obsequia tots ells i al públic asistent amb una picadeta. Sobre les dues i mitja o en ocasions vora a les tres, arranquen les albades. Cap guió ho mana, però es canten un bon grapat d’elles de cortesia amb la reina: la seua bellesa, el seu saber estar, l’elegància de la vestimenta… Quan s’acaben els jocs florals, algú solta una primera trompada a l’ajuntament sobre un tema d’actualitat. L’any passat, per exemple, Gallo digué als socis de govern del PSPV: «Jo ja sé que a Esquerra Unida açò vos pot caure mal, açò vos pot caure mal. Però està molt malparida, però està molt malparida la Xàtiva peatonal». El Punxa va prosseguir: «I en qüestió d’aparcar, Roger t’ho has de fer mirar, Roger t’ho has de fer mirar. L’any passat ja estava mal, i enguany des del Genovés m’ha tocat vindre caminant».
L’any passat el clamor en contra del president de la Generalitat per la DANA era tan alt que Gallo soltà: «En el PP presumeixen d’escoltar a la població, d’escoltar a la població… A veure si se’ns uneixen, a veure si se’ns uneixen i cridant, també exigeixen, de Mazón la dimissió». L’ovació fou de les més grans en anys. Acabada esta fase inicial, els cantaors i el públic abandonen la plaça i fan un recorregut a peu pels carrers del barri. La cantà continua. Són, tal vegada, els moments en què emergeixen els atacs entre cantadors: al·lusions a la roba, a la vida domèstica, a la dona o al marit, a la poca veu que algú té eixe any… Quan tornen al punt de partida, la mateixa plaça de Sant Pere, segons la quantitat de supervivents (poden ser les cinc del matí o més tard) la matinada s’allarga o conclou. Idèntic programa en l’Hort de Mora, en la zona sud-est de Xàtiva.
Un vell ritual que no defalleix
Josep Vicent Frechina, el gran savi de la música en valencià, va dir en el mateix llibre de Mascarell i Cerdà que “ningú haguera predit que la cançó improvisada anava a continuar vigent ara per ara [en 2012] dins d’una realitat econòmica, social i cultural tan diferent a la que la va veure nàixer, però si ho fa és per què les seues funcionalitats continuen sent útils i vàlides en la societat contemporània. I pocs exemples trobem que il·lustren amb més precisió aquesta vitalitat renovada del cant improvisat que les albaes de Xàtiva” on “cada mes d’agost, durant dues matinades, els seus carrers s’omplin d’una gentada que assisteix atònita a la represa d’un vell ritual: una colla de cantadors que es desafien públicament per mitjà de la paraula cantada, i sancionen, amb el seu enginy, els problemes quotidians de la ciutat”. Era 2012. Val per a 2026.
Anècdota final. Eren els anys 1981, 1982, 83… Un jove d’uns vint o vint-i-un anys, prou negre de pell, flac, ferrer d’ofici, cantava primorosament any rere any en les albaes de Xàtiva. Entonava com ningú, tenia una inventiva insuperable per a la sàtira. La gent comentava: que bo que és aquest xicot, és el millor. Li deien… Pep Gimeno, Botifarra.
