L’estudi “The 1820 Mallorca Plague Was Not a Classic Bubonic Outbreak“, publicat en la revista científica PNAS i elaborat pels professors Joana Pujadas-Mora, de la Universitat Oberta de Catalunya (UOC), i Pere Puig, de la Universitat Autònoma de Barcelona (UAB), ha revisat la naturalesa biològica d’una de les últimes grans epidèmies de pesta registrades a l’Europa occidental durant el segle XIX.
La investigació, centrada en el brot de pesta a l’illa de Mallorca, ha conclòs que no es va tractar d’un episodi de pesta bubònica clàssica. El treball ha aportat noves dades que permeten comprendre millor com circulava i es transmetia la malaltia, com evolucionaven els brots i quina importància tenien els confinaments per a controlar-ne la propagació.
Què va passar a Mallorca el 1820?
El maig del 1820 es va iniciar un brot de pesta a l‘est de l’illa que, tradicionalment, havia sigut classificat com un episodi tardà de pesta bubònica. Ara, l’estudi publicat en PNAS ha revisat la manera com es transmetia la pesta en un context anterior al desenvolupament de la bacteriologia.
La investigació assenyala que la mortalitat durant aquell episodi va arribar al 78% i que, segons la documentació històrica, l’estat dels malalts empitjorava amb molta rapidesa. Aquestes característiques fan que els estudiosos consideren que les formes pneumònica i septicèmica de la pesta van tindre un pes important en el brot.
Aquesta interpretació contradiu les explicacions anteriors, que atribuïen principalment l’episodi a la pesta bubònica transmesa per les picades de puces associades als rosegadors. Les dades històriques analitzades també descarten que les rates actuaren com a reservori de la malaltia. En canvi, els resultats apunten als ectoparàsits humans, com ara les puces i els polls, o al contagi directe entre persones com les vies de propagació més probables.
Un vaixell procedent de Tànger
Segons la investigació, la pesta que va afectar Mallorca va arribar probablement procedent de Tànger a través dels tripulants d’un vaixell que ja estaven infectats i que van desembarcar clandestinament a Son Servera. La localitat no disposava de port i les mercaderies es traslladaven fins a terra mitjançant petites barques de rem, una circumstància que, segons els experts, fa improbable que rates infectades procedents del vaixell arribaren a terra.
La hipòtesi considerada fins ara més probable és que puces infectades provinents de l’embarcació picaren habitants de Son Servera, que posteriorment van desenvolupar la malaltia. Tanmateix, l’estudi planteja una altra possibilitat: que la pesta arribara a través del contacte estret amb membres de la tripulació que ja estaven infectats.
Així, a partir d’aquest primer focus, la pesta podria haver-se propagat ràpidament mitjançant els ectoparàsits humans esmentats, però també a través de la transmissió directa entre persones de les formes septicèmica i pneumònica de la malaltia.
La importància del confinament
Tot i això, l’epidèmia no va arribar a propagar-se de manera massiva gràcies a les estrictes mesures d’aïllament que es van engegar així que es va confirmar el brot. Les poblacions d’Artà, Son Servera i Capdepera van ser confinades i, posteriorment, la mateixa mesura es va aplicar a Manacor.
Aquestes actuacions van comportar una important presència militar i una reducció del comerç i dels desplaçaments entre les diferents poblacions. A més, segons la recerca, les mesures evidencien que les autoritats eren conscients del caràcter contagiós de la malaltia.
Més de 2000 morts
Malgrat les restriccions adoptades per a contindre la propagació, l’impacte va ser enorme. En total, més de 2.400 dels 7.500 habitants de la zona van morir durant aquest episodi, considerat l’últim gran brot de pesta registrat a l’Europa del segle XIX.
La investigació ha posat en qüestió les interpretacions tradicionals sobre la desaparició de la pesta a l’Europa occidental i ha destacat la importància que van tindre el comportament humà, la mobilitat de la població i els ectoparàsits en l’evolució de les epidèmies. L’estudi ha partit d’un registre històric diari que fins ara no havia sigut examinat i que recopilava de manera sistemàtica, durant tot el brot, el nombre de malalts, morts, convalescents i pacients que s’havien recuperat.
Mètode emprat
A partir de la combinació d’aquesta documentació històrica amb mètodes quantitatius avançats, s’ha pogut obtindre nova informació sobre la naturalesa del brot. Els resultats han permès comprendre millor com es van desenvolupar les epidèmies de pesta en una època en què encara no es coneixien els bacteris responsables de la malaltia.
D’aquesta manera, la investigació duta a terme per Pujadas-Mora i Puig ha contribuït a establir una connexió entre les evidències proporcionades per les fonts històriques i els coneixements científics actuals sobre els mecanismes de transmissió de les malalties entre les poblacions d’altres èpoques..
