Com que la política està prou aturada per les vacances, llig notícies molt interessants que, en altres èpoques de l’any, probablement passarien desapercebudes. Com ara, m’assabente que a Berloz, un poble de la Valònia belga, els diumenges els criadors de galls es reuneixen per comptar quantes vegades canta cada animal en una hora. És una bona notícia. Han substituït les baralles de galls pels concursos de cant i em sembla molt millor assistir a sentir cantar un gall que anar a veure com dos animalets es fan mal, entre plomes, sang i picotades. El que més canta, guanya. No sé si és una gran competició, però almenys no hi ha sang. Només galls cantant i gent escoltant, que ja és una manera bastant més civilitzada de passar el matí.
Les baralles de galls tenen, però, una història molt més antiga. En una novel·la policíaca ambientada a l’Atenes de Pèricles vaig llegir que les baralles de galls formaven part de la vida de la ciutat. Després vaig descobrir que no era una invenció de l’autor. El Museu de l’Acròpolis conserva un gall de bronze de començament del segle V abans de Crist que probablement formava part d’una ofrena. El museu explica, fins i tot, que la figura humana que apareix sota l’ala sembla indicar que algú l’agafava per les potes abans de llançar-lo a una baralla. I, segons una tradició recollida segles després per Elià, després de la batalla de Salamina es van establir a Atenes combats de galls una vegada a l’any al teatre de Dionís. Els galls, doncs, ja formaven part de la cultura atenesa quan nosaltres encara no sabíem ni què era una democràcia.
I tampoc no ens hem civilitzat del tot. Les baralles estan prohibides, però encara hi ha qui troba divertit veure com dos galls es destrossen. El gall té també una altra història, més amable. Els grecs el relacionaven amb Ares i els cristians el convertiren en el recordatori de la negació de sant Pere. “Abans que el gall cante, em negaràs tres vegades”, diu Jesús, i el gall canta. Després el posàrem als campanars i durant segles va ser una mena de rellotge del poble. A casa no havien llegit Homer ni Shakespeare, però sabien que quan el gall cantava a certa hora ja hi havia faena. No necessitaven rellotge. Ara tenim mòbils, despertadors i aplicacions que ens avisen fins i tot de quan hauríem d’anar a dormir, però encara m’agrada la idea d’un gall que canta perquè toca, sense saber que algú el compta. Shakespeare també sabia què podia fer un gall. A Hamlet, quan canta, els fantasmes han de retirar-se. Potser per això els belgues han tingut una bona idea: després de tants segles fent lluitar els galls, escoltar-los cantar. No sé si això és progrés, però almenys no fa mal a ningú. I ja és molt.
