L’energia del Sol arriba a la Terra en forma de radiació ultraviolada, visible i infraroja. La capa d’0zò estratosfèrica és un filtre protector de gran part de la llum ultraviolada procedent del Sol i farem bé de preservar-la. De fet, d’ençà que en 1987 el Protocol de Montreal prohibí completament l’ús de gasos clorflurorcarburs (CFCs) la grossor de la capa protectora s’està recuperant i s’espera que ho faça totalment en uns decennis. Respecte de la llum visible, part d’ella és reflectida per la pols i els núvols. La radiació que arriba a la superfície de la Terra, majoritàriament visible, l’escalfa —continents i oceans—, i com tota superfície calenta emet contínuament radiació infraroja a l’atmosfera.
Els gasos d’efecte hivernacle (GEH)
I ací intervenen els GEH que de forma natural hi ha en l’atmosfera (diòxid de carboni, vapor d’aigua, metà, òxid de dinitrogen…) absorbint part de la radiació infraroja i escalfant l’atmosfera. Es calcula que en absència de GEH la temperatura mitjana del planeta seria de —18ºC. Els GEH són necessaris per a la vida en la Terra tal com la coneixem. En el moment que vivim de l’època geològica actual (l’Holocé) l’equilibri natural d’aquests gasos contribueix a dur la temperatura mitjana del planeta al voltant de +14ºC. Els GEH són, doncs, decisius determinant les condicions d’habitabilitat.
Tanmateix, des que prosperà l’època industrial, l’increment de GEH originat per l’activitat humana és responsable d’augmentar la temperatura mitjana del planeta en una quantitat ja propera a 1,5ºC respecte del valor natural citat a dalt.
Més del que podria pensar-se
Pot semblar que l’increment de temperatura mitjana des de l’època preindustrial és minso i hauria de tindre escasses conseqüències. Tanmateix, desferma fenòmens que alteren l’equilibri i produeixen un ventall d’efectes dolents, retroalimentant-se en alguns casos i amplificant l’escalfament. Els 1,5ºC citats a dalt són un límit estimat en l’Acord de París de 2015, on ja es reconeixia el perill d’efectes irreversibles si s’arribés als 2ºC. I així, declara com a objectiu fonamental: «Mantenir l’augment de la temperatura mitjana mundial molt per sota de 2ºC respecte als nivells preindustrials, i prosseguir els esforços per limitar aquest augment de la temperatura a 1,5ºC respecte als nivells preindustrials…». Doncs bé, una dècada després, aquest informe, de febrer de 2026, del Consell Consultiu Científic Europeu sobre el Canvi Climàtic recomana preparar-se «pels riscos climàtics físics canviants derivats d’una trajectòria d’emissions que conduïsca a un escalfament global d’entre 2,8ºC i 3,3ºC per l’any 2100, en comparació amb el període preindustrial».
Un exemple de retroalimentació
Tenim retroalimentació quan l’efecte es converteix en causa, se suma a la causa original i amplifica les seues conseqüències. Un exemple paradigmàtic és el que s’ha batejat com l’amplificació àrtica. L’Àrtic és un oceà envoltat per terra ferma continental d’Europa, Àsia i Nord-amèrica, i per Groenlàndia i Islàndia. L’oceà i les terres més septentrionals, a latituds superiors a 66º, són l’Àrtida, on l’escalfament és molt superior a la resta del planeta. A l’Àrtida coexisteix gel marí, gel continental i permafrost.
El gel marí àrtic començà a ser monitorat per la NASA, des de l’espai, a partir de 1979. Des d’aleshores, la seua superfície i gruix han experimentat una disminució. El gel permanent, que assolia alguns metres de gruixària, ha anat minvant en extensió i gruix, i va sent substituït per gel estacional que es forma cada hivern i es fon durant l’estiu. L’escalfament antropogènic inicià aquest procés. S’hi han sumat esdeveniments de retroalimentació. En citaré alguns.
L’albedo. L’aprimament del gel, o la seua desaparició, disminueix l’albedo de l’oceà Àrtic. Un efecte que causa una acceleració de l’escalfament de la zona i de la fusió del gel. L’albedo d’una superfície és el percentatge de llum que reflecteix respecte de la que li arriba. El color blanc té una albedo alta, els obscurs, molt pobra. L’albedo alta és un espill per la radiació; repel molta de l’energia radiativa que li arriba, evitant l’escalfament. A menor albedo, més radiació s’absorbeix i més s’escalfa la superfície. L’albedo de la neu és altíssim, també la del gel perenne, gruixut, blanc; però la del gel fi, que transparenta la foscor de l’aigua de sota, és minso, també la de l’oceà.
El permafrost. Format per capes de sòl, sediments, roca i gel, que romanen congelats, el seu desgel també és font d’emissió de diòxid de carboni i metà a l’atmosfera, una altra mostra de retroalimentació. S’estima que el permafrost conté el doble de carboni de l’atmosfera en forma de carboni orgànic acumulat durant desenes de milers d’anys, provinent d’organismes vius vegetals i animals. Protegit per la congelació, és un depòsit inert. Però amb el desgel, la descomposició microbiana el converteix en una font important d’increment de GEH. I el més preocupant: la intensitat amb què aquest factor està actuant no estava contemplat en les estimacions de l’Acord de París de 2015. Recents estudis apunten el desgel de les glaceres groenlandeses com una altra font de GEH.
Els incendis, la sutja. L’escalfament també ha dut a les latituds àrtiques i boreals onades de calor i incendis en les darreres dècades. La tundra àrtica i els boscos boreals, són un embornal de diòxid de carboni, però quan crema és emissor del mateix gas i accelera l’escalfament i el desgel del permafrost. A més la sutja dels incendis que arriba a depositar-se sobre el gel marí de l’Àrtic disminueix l’albedo i també afavoreix el desgel per la via d’una absorció més elevada d’energia solar.
I el que ocorre a l’Àrtida no roman allí, altera els climes de tot el planeta, també ací a casa.
