El Planet, la plaça situada enfront de l’església de l’Assumpció de Vilafamés, va ser el primer pati de jocs infantils dels xiquets de diferents generacions que vam assistir a l’escola dels cagons (xiquets menuts, ja que les xiquetes es trobaven segregades en una altra aula) del poble. És un espai que hem freqüentat sovint i ha format part de la vida quotidiana, però sota aquell sol on corríem i botàvem hi havia un món desconegut, tapat per les lloses del paviment. Si durant el dia era un lloc de jocs, a les nits encara despertava més la curiositat. Les rates penades sortien misteriosament per sota de la baraneta i feien visibles les seues siluetes al contrallum de lluna plena. A més a més, el Planet era un lloc màgic perquè en les nits estiuenques sentíem ressonar els caros (òlibes) del campanar amb aquell so característic que emeten aquestes aus rapinyaires nocturnes. Entre el vol silenciós de les rates panades i el cant mortuori dels caros es creava un ambient de por i d’incertesa que feia tremolar a aquelles personetes de ments recalfades. Un ambient de suspens que no el superava ni les escenes del Dràcula que projectava el cinema Serrano. Certament, el subsol d’aquella esplanada era un misteri que alimentava la imaginació infantil.
Per altra banda, sempre havíem pensat que les construccions més importants del poble eren el castell medieval, l’església renaixentista de l’Assumpció i el palau gòtic del Batle amb les seues respectives torres. Efectivament, són els edificis més vistosos en la silueta de Vilafamés, els més pintats, els més fotografiats i els més coneguts pels turistes. Però aquesta visió superficial –estrictament superficial– va canviar en 1997, quan el catedràtic de geografia de la Universitat de València, Joan Mateu, ens va descobrir la gran obra d’enginyeria constructiva que significa no sols el Planet, sinó la gran plataforma suspesa en l’aire i vorejada de cases i baranes que arranca de la plaça de la Font i continua carrer amunt fins al Portal, als peus del castell. Així i tot, sense dubte, la part més grandiosa de la plataforma és la plaça triangular suspesa sobre les cases del carrer la Font, allò que coneixem com el Planet. Fins aleshores, per la mateixa quotidianitat de l’indret i per ignorància, no havia merescut l’atenció del veïnat.
Amb l’associació d’Amics de l’Ermita de Sant Miquel vam tindre l’ocasió de baixar al fons d’aquella galeria soterrada (periòdicament, continuen organitzant visites). Els membres de l’associació van condicionar l’accés, van col·locar una escala metàl·lica i van instal·lar llum elèctrica, ja que les úniques obertures per on entra llum són la trapa de l’entrada i l’espitllera per on sempre han entrat i eixit les misterioses rates panades. Aquella descoberta ens va fer admirar una part espectacular del nostre patrimoni que dormia sota els nostres peus. Per primera vegada també vam contemplar aquells majestuosos arcs i murs formats amb carreus de pedra rústica, sense desbastar. Aquella obra no s’havia fet per a ser contemplada com les pedres de la façana i les cantonades de l’església, sinó que tenia un altra funció, la de sostenir el sol del Planet i véncer el desnivell de la roca mare sobre la qual s’assenta tot el conjunt urbà de la vila antiga.
Però no va ser fins a 2017 quan es va portar a terme per primera vegada un estudi rigorós del conjunt arquitectònic amagat a la vista dels vianants. Els arquitectes Alejandro Gómez i Francisco Grande –dos enamorats i defensors de la conservació del patrimoni històric– van dur a terme un treball d’investigació que ens ha obert els ulls de la mà de la ciència i la tecnologia del segle XXI. Gómez i Grande han estat els artífexs d’un treball pluridisciplinari amb documentació històrica, amb un reconeixement físic de l’edificació i l’entorn, amb una lectura arqueològica i estratigràfica dels murs i amb una anàlisi de l’estructura de la construcció. Gràcies a la metodologia emprada pels arquitectes i a les eines informàtiques que han utilitzat, s’ha recreat un model tridimensional d’alta resolució que permet visualitzar les plantes, els alçats i les seccions de l’estructura arquitectònica. Aquesta precisió mil·limètrica del treball de camp ha estat possible per la col·laboració i l’aportació tecnològica de la Universitat Politècnica de València.
Segons assenyalen els arquitectes Gómez i Grande en l’article “El Planet de Vilafamés: un sistema estructural de voltes per al seu sosteniment”, publicat en les actes de les XXII Jornades Culturals de la Plana de l’Arc, celebrades a Vilafamés, l’any 2017, el Planet es construeix davant de la nova església per a conformar una gran plaça per a celebrar tota mena d’esdeveniments. I afigen que, encara que l’església i el Planet són coetanis, aquesta última estructura es va construir amb posterioritat. En la mateixa façana de l’església està esculpida la data de 1601 i la primera referència documental de la construcció del Planet és de 1602. Sembla que tot quadra.
Al Catàleg de Béns i Espais Protegits del terme municipal de Vilafamés es descriu l’immoble com una obra d’enginyeria constituïda per una sèrie de murs de càrrega alleugerats per uns arcs i coberts amb una volta d’estil romà, construïts sobre una topografia inclinada que sustenta una part de l’esplanada situada enfront de la façana d’accés de l’església parroquial. El treball dels arquitectes i la publicació que hem citat anteriorment han servit de base de l’informe per a declarar el Planet com a Bé de rellevància local (BRL). La figura jurídica del BRL fa que l’immoble es considere posseïdor de destacats valors arquitectònics, històrics i artístics i, per aquest motiu, s’inclou en el Catàleg Municipal de Béns i Espais Protegits. També hem de tenir en compte que aquesta construcció es troba immersa en el conjunt històric que en 2005 es va declarar Bé d’interés cultural (BIC).
El patrimoni històric i artístic de Vilafamés és molt ampli en l’espai i en el temps. En certa ocasió, quan el conseller de Cultura, Vicent Marzà, ens va visitar per conéixer de primera mà els béns patrimonials, li vam assenyalar –amb orgull poc dissimulat– que “al nostre poble, sense eixir del terme, es pot explicar la història de la humanitat”. Ja que crec sincerament que és un llibre obert amb vestigis i exemples in situ que expliquen tota la nostra història, tots ubicats dins del territori municipal. I encara que això puga semblar hiperbòlic, és veritat i es pot comprovar. Podem trobar dos jaciments arqueològics del paleolític; pintures rupestres de l’edat del bronze; un poblat ibèric; restes de la Via Augusta romana que voreja una part del terme; un castell medieval andalusí; una església mig gòtica i mig barroca; un palau del gòtic civil; l’església renaixentista del Planet; un arxiu completíssim amb documents històrics de l’època foral; les muralles i la torre del castell construïdes durant les guerres carlistes del segle XIX; conservem exemples de construccions del modernisme popular valencià i, per culminar el pastís, Vilafamés ostenta el museu degà de tots els museus d’art contemporani del País Valencià amb pintures i escultures de tots els estils artístics dels segles XX i XXI. Un patrimoni que l’administració i el veïnat hem de cuidar i protegir.
Però, tornant al bé patrimonial que ens ocupa, amb la descoberta de l’espitllera (per la qual respira aquest espai fosc i humit del subsol) vam descobrir també el lloc on dormen les enigmàtiques rates panades. A partir d’eixe moment, el Planet ha deixat de ser un espai misteriós i ha esdevingut un patrimoni arquitectònic esplèndid i, encara que no campeja a la llum del dia, mereix ser mostrat, explicat i protegit.
