Quan la fi d’un món s’interpreta com la fi del món
Pot semblar una afirmació provocadora, però el ben cert és que el feixisme no té cura. I no perquè siga una realitat inevitable o eterna, sinó perquè no és sols una ideologia política ni un règim històric determinat. El feixisme és, sobretot, una resposta autoprotectora de la civilització moderna i capitalista davant la percepció d’un col·lapse sistèmic. És un mecanisme immunitari que s’activa quan una societat creu que el món que li dona sentit està a punt de desaparéixer per una combinació d’amenaces internes i externes. Per això el feixisme pot ser derrotat militarment o desplaçat políticament, però la lògica que el produïx continua latent mentre persistisquen les condicions que alimenten el temor al final d’un “nosaltres” concebut com a sagrat.
Quan afirmem que el feixisme no té cura, no ens referim necessàriament als individus. Hi ha hagut feixistes, nazis, neonazis, falangistes o franquistes que han renegat de la seua militància i han evolucionat cap a posicions democràtiques, encara que no siga la norma. La qüestió és una altra: el feixisme, com a fenomen polític, ideològic i social, no es «cura», com se sol pensar, mitjançant la cultura, l’art i l’educació. Mentre continuen existint i reproduint-se les condicions materials, les pors, els interessos i els imaginaris que l’alimenten, el feixisme continuarà trobant formes de reaparéixer. Els individus poden canviar, però el feixisme com a fenomen de masses només desapareixeria quan deixaren de reproduir-se les circumstàncies que el fan possible.
El feixisme clàssic naix de la consciència d’un final. Però este final encara no és la fi del món en sentit planetari, sinó la fi d’un món històric concret, el d’una societat “nacional” que es considera amenaçada. Però esta por actualitza una por anterior. La modernitat — especialment l’associada a l’Il·lustració, la Revolució Francesa, la industrialització, la secularització, el liberalisme, els moviments obrers i les transformacions culturals emancipadores— fou viscuda per molts sectors socials en el segle XIX com una amenaça existencial contra l’ordre tradicional. Òbviament no desapareixia la humanitat, sinó una determinada manera d’entendre la civilització, la moral, la religió, la família, la jerarquia i la identitat. Aquella percepció tràgica de la fi d’un món, iniciada ja a finals del segle XVIII, constituïx el sòl emocional i cultural sobre el qual creixerien els moviments nacionalistes autoritaris i reaccionaris que, durant les primeres dècades del segle XX, acabarien cristal·litzant en el feixisme. Tanmateix, el feixisme és també fill directe de les obsessions, els imaginaris i els propòsits de la modernitat burgesa, que, davant l’emergència de les noves forces revolucionàries, comença a vore’s a si mateixa com amenaçada.
Una de les grans paradoxes del feixisme és que, malgrat poder-se interpretar com un moviment reaccionari que combat la modernitat, és alhora un producte genuí d’esta, un producte modern, presentant-se fins i tot com a revolucionari. El feixisme no pretén un retorn literal a l’Antic Règim, sinó que assumix i radicalitza alguns dels pilars de la modernitat burgesa: la idea de nació, l’Estat centralitzat, la mobilització política de les masses, el militarisme a gran escala, el desenvolupament tecnològic, l’expansió territorial i, bàsicament la salvació de la dinàmica d’acumulació capitalista en crisi, encara que sovint el feixisme adopte una retòrica aparentment anticapitalista. Allò que aquell rebutja no és la modernitat en si mateixa, sinó determinades derives emancipadores de la modernitat: el socialisme, l’anarquisme, els drets humans universals, el feminisme, l’extensió de la democràcia, la igualtat política i social o la contestació de les jerarquies tradicionals.
Quan estes potencialitats emancipadores comencen a ser percebudes per les elits econòmiques, polítiques i culturals com un perill per a l’ordre social existent i per a la reproducció ampliada del capital, este temor s’entrellaça amb un altre de naturalesa més profunda: la por a perdre l’espai vital, la identitat col·lectiva i el món propi. És precisament en la fusió entre la defensa dels privilegis materials i la percepció d’una amenaça existencial on cristal·litza el feixisme clàssic mitjançant el llenguatge del mite. L’enemic deixa de ser únicament un adversari polític o econòmic i passa a convertir-se en una amenaça existencial contra la supervivència mateixa de la comunitat, encara que en termes generals, i a causa de l’hegemonia moderna de la idea de progrés, el món es continua imaginant com una frontera infinita de recursos i territoris a conquistar.
D’esta manera, la persecució simultània d’enemics interiors i exteriors adquirix un caràcter gairebé salvífic: es tracta de preservar un món particular en crisi que acaba identificant-se amb el món en el seu conjunt. La defensa d’una determinada civilització, en perill de ser profanada i destruïda, es transforma en una suposada defensa de la civilització en si davant la “fi del món” que porten les forces “dissolvents”. Per tant, el feixisme no és l’antítesi de la modernitat, sinó una de les seues possibles mutacions quan la seua versió liberal percep que les seues pròpies dinàmiques emancipadores amenacen l’ordre capitalista que l’ha feta possible.
En este sentit, el feixisme és alhora escatològic i antiescatològic. És escatològic perquè partix del convenciment que un món es pot acabar, interpretant paranoïcament que tot el món s’acaba. Recordem que l’escatologia és el conjunt de creences, imaginaris i reflexions sobre la fi dels temps, la transformació definitiva del món i el destí últim de la humanitat. Però el feixisme és també antiescatològic perquè rebutja acceptar este final i pretén impedir-lo mitjançant la violència organitzada i la força de les armes. Allí on uns altres assumeixen que la història ha entrat en una nova etapa d’alliberament, el feixisme intenta congelar la societat en canvi i restaurar una suposada continuïtat amb els temps imperials. La seua promesa consistix a evitar l’Apocalipsi, entés en la seua accepció de destrucció massiva. És a dir, es tracta d’impedir la desaparició de l’únic món que es considera legítim, per tal de depurar-lo triomfalment de l’amenaça de les diabòliques “hordes roges” i “races inferiors”, i fer-lo perdurar eternament, d’acord amb una lectura reaccionària del relat apocalíptic.
El feixisme com a dispositiu immunitari
Per això el feixisme pot interpretar-se com una política de la immunitat. La comunitat és concebuda com un organisme viu que ha de protegir-se dels cossos estranys que amenacen la seua supervivència. L’enemic deixa de ser un simple adversari polític per convertir-se en un virus, un bacteri, un paràsit o una infecció. La política es medicalitza i es transforma en una operació de desinfecció permanent. La puresa racial, cultural o nacional apareix així com el requisit imprescindible per garantir la supervivència del cos social. S’activa el dispositiu immunitari.
Esta lectura pot ampliar-se si s’incorpora la reflexió de Donatella Di Cesare sobre la democràcia immunitària. La seua aportació consisteix a mostrar que la lògica de la immunitat no és exclusiva dels règims autoritaris, sinó que també travessa les democràcies liberals contemporànies. Les democràcies occidentals tendixen a protegir els drets, el benestar i la seguretat dels qui formen part de la comunitat política, mentre externalitzen els costos ecològics, econòmics i humans sobre altres pobles, especialment els més empobrits. D’esta manera, la democràcia corre el risc de convertir-se en un privilegi immunitari sostingut sobre una desigualtat global estructural. La frontera deixa de ser únicament un límit territorial i es transforma en un dispositiu de selecció entre vides protegides i vides exposades.
Des d’esta perspectiva, la democràcia immunitària no equival al feixisme, però sí que pot constituir-ne una precondició històrica. Quan una societat interioritza que la seua supervivència depén de protegir els mateixos privilegis davant els altres, assumix ja una part essencial de la gramàtica immunitària. El pas cap al feixisme es produïx quan esta protecció es convertix en el principi organitzador de tota la política. Allò que en les democràcies apareix encara limitat per drets, garanties i institucions pot radicalitzar-se fins a convertir-se en exclusió sistemàtica, deshumanització i violència oberta. En este sentit, el feixisme no sorgix del no-res; troba un terreny especialment favorable quan les democràcies assumeixen cada vegada més una racionalitat immunitària.
Tanmateix, esta mateixa lògica conté una contradicció fatal. Com més absoluta pretén ser la immunitat, més tendix a convertir-se en una malaltia autoimmune. L’organisme acaba atacant-se a si mateix. La necessitat incessant de descobrir nous enemics, d’ampliar les depuracions i d’estendre la guerra cap a l’exterior acaba destruint el mateix món que pretenia preservar. El règim nazi n’és el paradigma més evident. Va nàixer amb la promesa de salvar Alemanya i Europa, però acabà conduint-les a una destrucció sense precedents. La seua derrota no fou només militar, fou també el resultat de la seua pròpia deriva autodestructiva.
Això permet formular una hipòtesi més general. El feixisme no desapareix perquè siga derrotat des de fora. Desapareix, provisionalment, perquè la seua pròpia dinàmica tendix a destruir les condicions que el sostenen. És una patologia autoimmune produïda paradoxalment per la mateixa civilització moderna. Però esta derrota no elimina necessàriament la possibilitat que torne a aparèixer. Mentre persistisquen les condicions que alimenten la percepció d’una amenaça existencial, el mecanisme immunitari podrà reactivar-se una vegada i una altra. Per això sostenim que el feixisme no té cura.
Després de la Segona Guerra Mundial semblava que esta possibilitat havia quedat definitivament clausurada. Però la irrupció de l’amenaça nuclear i, sobretot, els primers diagnòstics sobre els límits ecològics del creixement modificaren radicalment el marc històric. A partir dels anys setanta ja no era únicament una civilització concreta la que semblava amenaçada. Per primera vegada començava a plantejar-se la possibilitat del col·lapse de la mateixa civilització industrial i, progressivament, de les condicions que fan habitable el planeta.
Este canvi substancial va transformar també el feixisme. El feixisme clàssic reaccionava davant la fi d’un món; el tecnofeixisme i l’ecofeixisme reaccionen davant la possibilitat de la fi del món. Les amenaces ja no són únicament el comunisme, el liberalisme o els enemics interns. Ara s’hi afegixen el canvi climàtic, l’esgotament energètic, la crisi ecològica, les migracions massives i el risc d’un col·lapse ecosocial. Fins i tot l’extinció de la humanitat.
En el nou escenari, la democràcia immunitària adquirix una importància encara més gran. Si durant el segle XX la immunització es dirigia principalment a preservar un determinat ordre nacional, en el segle XXI tendix a orientar-se cap a la protecció dels espais privilegiats del planeta davant les conseqüències globals del col·lapse. El tancament de fronteres als migrants pobres, la securització dels recursos estratègics, la militarització dels territoris i la gestió diferencial de les poblacions poden entendre’s com expressions d’una mateixa racionalitat immunitària. És precisament en este context on la democràcia immunitària pot evolucionar gradualment cap a formes obertes d’ecofeixisme o tecnofeixisme.
És cert que molts d’estos moviments mantenen un discurs públic negacionista respecte a la crisi ecològica. Però tal negacionisme no impedix que la seua pràctica política responga a una lògica de gestió de l’escassetat, del control territorial i de l’exclusió. El negacionisme funciona sovint com una estratègia ideològica, mentre que la política real continua orientant-se a garantir la supervivència d’uns grups socials determinats davant un futur percebut com cada vegada més insegur. Per això el tecnofeixisme i l’ecofeixisme poden entendre’s com les noves formes que adopta la mateixa pulsió immunitària. Ja no prometen simplement restaurar el passat, sinó administrar el col·lapse protegint uns poques poblacions privilegiades davant el deteriorament general. La por a l’extinció reactiva així, en un nivell superior, el mateix mecanisme que va donar origen al feixisme del segle XX.
La resignificació escatològica de l’antifeixisme
Des d’esta perspectiva, en el context sistèmic dominant el feixisme no té cura. Té igual les noves configuracions, denominacions i estratègies que adopte. L’educació i el coneixement de la història són imprescindibles per fer-li front. L’antifeixisme també. Però cap d’estes respostes és suficient mentre continuen existint les condicions materials, socials i psicològiques que reactiven el mecanisme immunitari feixista. El feixisme no és només una ideologia aberrant que es puga refutar-se racionalment. És una manera escatològica i molt humana de respondre al pànic davant la possibilitat del final i, com a tal, està profundament impregnada de sentiment i significat.
Per això, l’antifeixisme constituïx una condició necessària, però no suficient. Combatre el feixisme exigix una resposta simultàniament antisistèmica i altersistèmica. Antisistèmica perquè ha d’impugnar les estructures de dominació que sostenen la civilització industrial —capitalisme, patriarcat, antropocentrisme, etnocentrisme, autoritarisme i individualisme possessiu—. Altersistèmica perquè no n’hi ha prou amb denunciar el sistema existent; cal començar a construir-ne un altre. Això implica prefigurar des d’ara formes de vida postcapitalistes i de postcol·lapse basades en la suficiència material, l’autogestió, el decreixement, el suport mutu, la democràcia directa i horitzontal, la relocalització, la comunió amb la natura, la sostenibilitat real i una convivència profundament comunitària, llibertària i integralment democràtica.
L’alternativa necessita també una escatologia pròpia. Però no una escatologia de la por que alimente la lògica immunitària, sinó una escatologia de l’Apocalipsi entés en el seu sentit originari i alliberador, és a dir, com a revelació d’una oportunitat única per a la transformació emancipadora. Cal acceptar que ens trobem davant la fi d’un món —el de la civilització industrial fòssil i expansiva— per evitar que esta fi desemboque en la fi del món com a destrucció irreversible de les condicions de vida de la Terra. Només una cultura capaç d’assumir conscientment la fi d’un món sense convertir-lo en una guerra contra el món podrà desactivar el mecanisme que alimenta recurrentment el feixisme. Potser només aleshores el feixisme deixarà de reaparéixer perquè haurà desaparegut la necessitat històrica que el convoca una vegada i una altra.
