D’invasions bàrbares, la història n’és plena. I si no te’n recordes, la cartellera te’n farà memòria. Això no obstant, els relataré la darrera invasió en què, involuntàriament, he estat involucrat.
Commòs per les imàtgens de la famosa “invasió”, segons titularen molts mitjans conservadors amb les trompetes de l’apocalipsi incloses, i, totalment convençut que les invasions, per ser efectives, han de ser subtils i programades per l’Estat, vaig anar a l’aeroport a arreplegar un familiar.
I, efectivament, el desembarcament era constant i multitudinari: centenars i centenars -si no milers, cada dia- de presumptes turistes procedents d’ultramar i d’Orient enllà, via Madrid o Barcelona, i amb traça de proletariat precari d’onaniràsbouquenollaures, emplenaven, amb els efluvis d’empanada argentina i de iogurt agre, el recinte aeroportuari. Eixos, a la vista estava, no anaven descalços ni feien pudor ni necessiten jugar-se la vida nadant o en pasteres. En els moviments migratoris, com en tot, també hi ha classes.
Entre el guirigall del tràfec, la paraula experta alliçonava qui volguera observar: per arribar-hi, i fer-ho a plena llum del dia, no calen aletes, caiucs ni pasteres; amb un bitllet d’avió i un visat de turista, en tens prou i massa -sentenciava Càstor, el gos policia de la Nacional que estava a punt de jubilar-se i que n’havia vist de tots els colors.
Com que, de les persones, el que cal vore no és la raça sinó la traça, confesse que, a les primeries, aquells dos éssers -o trossos de carn batejada, sent benèvols- em semblaven estranys, inquietants i desconcertants, però tampoc no volia discriminar-los només per això, no. Calia, doncs, fugir dels prejudicis excloents i atendre els fets.
Al cas. Aquells dos havien vingut al despatx i s’havien presentat com a extraterrestres. Jo, com a persona tolerant, educada i professional que soc, no ho posava en dubte. Contaven que havien aterrat discretament a l’Altet -això m’ho confirmà el comissari temps després- i afegien que el que no estava previst en el pla és que fora més ràpid conquerir mitja galàxia que arribar des de l’aeroport a la ciutat d’Alacant amb transport públic. Mal començava la cosa i més tenint en compte que només tenien 90 dies per travessar de cap a cap el país. El que no sabien és que, si ho feien en transport públic, tallarien curt i no tindrien ni per a tasts. Era més fàcil pegar la volta al món -estava escrit.
S’havia planejat un primer encontre amb l’enllaç a la plaça dels Estels -això, si més no, era coherent amb la procedència exterior. En sabíem, doncs, l’origen, però n’ignoràvem el propòsit.
Segons declarà l’enllaç, un tal Sirvent que regentava una gelateria en l’avinguda de Maisonnave, el pla era llogar un pis en Guardamar o, a una mala, en la Vila, però tot se n’anà en orri. No n’hi hagué manera de trobar cap lloguer que no se n’isquera del pressupost i això que era ben generós -els serveis d’intel·ligència intergalàctica se’n feien creus perquè les dades eren del 2020. Arran de la deriva urbanista terràqüia constatada, les autoritats començaren a considerar seriosament la possibilitat de colonitzar Mart, que era més barat.
Què volen que els diga, no tenien parar d’alienígenes, la veritat. A més, juraria que Alpha -així s’havia presentat el rascallú més alt, Alf per als amics, concedí-, amb eixe rostre xuclat, blanquinós i amb el cabell llarg i laci de gos afganés, tenia una retirada holandesa que tirava de tos -a més, des de primera hora havia insistit que els convidara tant feia a què. Eixe detall de generositat recíproca continguda me’n reforçà la sospita.
Pel seu costat, Beta, Bet per als amics i acompanyant d’Alf, amb aquella panxa prominent que deixava guaitar el melic, mirada difusa i injectada en sang, galtes molsudes i roges, esbufeg apesarat, papada cardenalícia i gorra de Gramaxone Herbicide, era, sense cap mena de dubte, una escopinyada d’un britànic postbenidormí que coneguí en el trenet de la costa l’estiu passat.
Asseguraven tots dos que han vingut en operació secreta per tal de redactar un informe preliminar sobre la terra -usos i costums, particularment. Necessitaven, tanmateix, assessorament professional per fer-lo, atesa la complexitat de l’escomesa i, a la vista de la mobilitat força limitada, la manca de temps.
Per això havien acudit a mi, declararen, i, de pas, demanarien la residència; no els costava res. Alf en feu la dissertació i Bet la corroborà amb el que semblava clarament un rot assentidor. És la nostra forma d’expressar conformitat, puntualitzà l’holandés errant, mentre agafava un grapat de caramels del bol i se’ls estacava a la butxaca.
Tot continuant amb la declaració, Beta, segons relatà Alpha en seu judicial, era d’una galàxia veïna a la seua, Orió, i que tots dos formaven part d’un programa de cooperació intergalàctica engegada per la UE (Unió Estel·lar) a fi de cercar planetes habitables susceptibles d’invasió immediata. L’escalfament global de la galàxia i el consegüent esclafament integral aconsellaven comptar en breu amb un pla B. I hi enviaren els millors agents, es vantaven.
Però no me’l creia, perquè els qui jo conec d’Orió són molt més prims i més alts; on vas a parar! Eixa dada em feu desconfiar de bell nou de l’afganés, que, alié a les meues reserves, feu explotar d’amagat en el replanell de l’escala un artefacte explosiu cosí germà del de Nagasaki -segons m’explicà temps després la policia. Per comprovar in situ la capacitat de reacció i la resiliència terràqüia davant catàstrofes sobrevingudes, com ara una invasió sobtada, justificà. Des d’aleshores, el tinnitus i jo, carn i ungla.
Ja al carrer i sense que ningú li preguntara, Alf assegurà que el plat nacional del seu planeta era l’entrepà de calamars a la romana amb maionesa. I que tenia “morrinya” -i no anava desencaminat perquè, de morro, n’anava sobrat. Bet, amb mirada vacuna, assentia i dissentia alhora, mentre demanava amb un gest convingut amb el cambrer una altra cervesa. I després d’una erupció continguda, el Calamardo aquell rotà i Alf, atés sempre a les intervencions del company -en devia ser el superior-, ens en feu de seguida l’exegesi: la hidratació a què estàvem tenint la sort d’assistir era una reposició rutinària i programada de líquids d’engranatges motrius i estructurals que calia mantenir en nivells òptims: anticongelants, emulgents, lubricants i piroflèxics. Un rot, ara molt més llarg i contundent, en rubricà l’explicació.
Bet deia, llevant-li importància i fent botiges perquè la son se li apoderava després de buidar el barril -segons testimonis presencials-, que la marca del braç havia estat en realitat un accident, una cremada amb una turbina de l’exterior de la càpsula espacial, una imprudència no programada, però previsible, detallà Alf, car la carcassa exterior de la nau havia estat dissenyada, fabricada i muntada per Al·liEspet, el soci oriental d’Elon Mas, el patriarca i fundador de l’exoplaneta VAM, conegut popularment entre els habitants de la galàxia com el planeta Ves A Mamar, Elon Mas.
Així i tot, jo juraria que allà, al braó dret d’aquell ésser greixós, untós i de pell estovada, es podia llegir Arsenal FC, amb un canó dibuixat baix -deu fer referència a la constel·lació Fot el Camp, pensí jo, dut per la vena filològica que m’escometia ara i adés davant la neollengua que feien servir amb tant d’àxit els meus convidats/clients -forçosos.
El primer informe fou agroalimentari: ponderava l’excel·lència de la carxofa del país. En comparativa benintencionada, hom sospesava amb escrutini ultraprofessional -a mos redó- les característiques organolèptiques, estètiques i de calibre de les carxofes de San Bartolomé, Aldaia i Benicarló. Conclusió de l’informe de 100 pàgines encriptades 00=E (zero a zero i la pilota encalada).
Quan la prospecció arribà al sector pesquer i vitivinícola, l’alienígena que es feia passar per holandés errant i famolenc, fingint una desgana que no sentia, i cercant amb la mirada algun capità moro que en fera d’espònsor, començà a esmentar productes diana: gambes roges de Dénia, llagostins de Santa Pola i Vinaròs, vins de marines altes, badies de Dénia i les Alcusses o la mistela d’ací i d’allà -que, miraculosament, segons constava en l’informe, compartien disseny de l’ampolla: rugosa, sinuosa i bevedora -al gallet, a morro o en copa ventruda. Comprovat!
I l’animal aquell rotà sorollosament fins a esventrar els vitralls modernistes del pati -el porter, sord ja d’una orella, no sabia on amagar-se de la invasió sonora. Llavors, Beta, que ja farfallejava alguna paraula nostrada, traduí el missatge als presents en el local: Quan el porc rota, és perquè ja està fart. I algun tímid aplaudiment despertà l’explicació de la falla, tot s’ha de dir.
Alf, el rosquilleta de l’exoplaneta MLB -popularment conegut entre els selenites com el plantea Me La Bufa-, presumia que tenia diners per torrar a l’ast un bou de lídia i el Bobesponja del canó al braç es vantava, amb motiu, de fer les llufes més sorolloses, incisives i perforadores de la galàxia sencera. L’eclipsi cognitiu total que seguí la virtuosa demostració d’aital capacitat només fou comparable a l’impacte del meteorit que provocà fa milers d’anys l’extinció dels dinosaures. Havia estat ell, confessà, i somrigué ufanós.
