La invasió dels extraterrestres (1)
Burret, palometa, cassalla, mentireta, plisplas, cremaet, mistela, herberet, sangria, aigua de València… Aquest revelador llistat -trobat a la butxaca de la camisa hawaiana de Bet, juntament amb una cartera clausurada amb una goma elàstica, un bolígraf d’una promoció immobiliària a la Vila i una pinta de carei- mostrava a la clara, a ulls del comissari, que, darrere dels fets, s’endevinava una deliberada voluntat d’inventari i una detalladíssima planificació operativa. Els detinguts, amb mirada etílica i badalls de gana, assentien sense entendre ni pruna.
La sospita d’espionatge intergalàctic -el vertader mòbil, segons detallà el fiscal en la seua exposició-, girava al voltant del terreny antropològic, sociocultural, economicoecològic, micologicodomòtic, afectivosexual, ultraretoviralhomeopàtic, agrourbanístic i, cada vuit hores, etilocovitivinícola -aquest darrer, tal com recollia l’informe, contrastat a bastament pel SAMU.
Havia estat una instrucció exemplar -de 500 folis a dues cares, Arial 8 i còpia en el núvol-, celebrava la jutgessa tota devanida, després de dissimular una llufa en presència de les parts, que rubricava de manera inapel·lable i concloent la informació de la policia judicial, que, en la pràctica, s’havia limitat, per raons d’urgència, a un whatsapp en el grup de compis de la Subdelegació del Govern i una icona de desesperació -nino amb la boca oberta a dues mans.
La causa estava més que clara. En donava fe una pila de documents i evidències de mides, formats i textures diferents, des d’un furgadents amb gust de sépia a la planxa -amb salsa meri-, una samarreta costumitzada amb taques d’allioli i sangria en la pitrera -massa carregada de bombo, per al gust de l’oficial- o un pantaló pirata amb un forat esgarrinxat en la cuixa dreta amb les vores socarrades i i retirada odorífera a quitrà cremat.
En aquest sentit, l’expedient apuntava també una operació invasiva, frustrada per la penya ‘Ei, bou, ei!‘ d’Onda amb la col·laboració impagable de la Castanyera, la vaca més correguda i sabuda de tot Castelló que, d’una enganxada traïdora de manró, encalà els dos calamars en el cadafal de la penya “A l’altra tornes, reina!”. I això feren, tornar-se’n a casa en ambulància.
En l’entretemps hom detectà en l’estòmac de Bet una flauta travessera que l’alienígena, durant el cercavila prèvia a la desencaixonada, havia sostret a una jove música de la banda de les Alqueries pensant-se que era fina bolleria metàl·lica. No ho era; només travessera, en l’esòfag. A Alf la coca de llanda se li havia fet bola i només encertava a pegar cabotades com el gos amic de l’Elvis que havien vist en el Citroen del tio Batiste, el Mingorro -el contacte de la constel·lació de Centaure a la comarca.
La sospita -i les proves que la sustentaven- anava prenent cos, tal com es recollí temps després en l’expedient incoat pel servei d’Intel.ligència Nacional (+ Q.LEPE), redactat per l’agència independent Informes a la carta i validat per l’auditora externa A la pera S.A., totes dues domiciliades en un modest àtic de 500 metes quadrats a la capital de l’estat, terra de llibertat i canyes a migdia (així figurava en les respectives planes web fins que foren clausurades per l’agència tributària i per Melon Max, propietari de la plataforma MFMID –Mou a Fer la Mà Indigent Digital).
El primer dia, al Castell de Sant Ferran, es deixaren veure en conill prenent el sol en una replaceta. Després, al barri de la Santa Creu, van fer, al recer de l’ombra dels clavells, reposició líquida, amb un pac de cervesa recalfada que diuen en una motxilla amb publicitat d’una promoció immobiliària en Benalua.
Una hora després, ja a la porta de Sant Nicolau, tot tentinejant i desistint definitivament de continuar tustant la porta de la cocatedral, van voler fer connexió interplanetària en duet amb la xufa-antena desplegada -micció en tota regla, ataronjada i escumosa, en paraules dels testimonis.
Ara, Remei Llorca -servidora-, veïna del barri i devota de la confraria, tallà de soca-rel primer, amb una bescollada al Bobesponja aquell que es va sentir al Palamó i, després, amb una cinglada amb la corretja del marit a Alf, el gos afganés dels països inundables, que es va sentir en Santa Pola amb tornaveu i tot. La marca blanca de la mà agressora en la pell enrogida de les víctimes miccionadores i d’udols inconsolables els serví, al remat, d’atenuant del delicte de lesa pàtria que se’ls imputava.
El ben cert és que el dia havia començat ben enjornet amb un contratemps inesperat. Els bombers hagueren d’alliberar Bet de la cambra de bany/dutxa del minipis que un contacte de la constel·lació Casiopea els havia aconseguit per 500 euros la vespra en el portal immobiliari El Clavista.
Es coneix que el benintencionat col·laborador, alié al sentit figurat del llenguatge, malinterpretà erròniament la instrucció rebuda “vivenda reduïda per a entrar de cara i eixir de cul”, atés que el requisit nuclear s’acomplia fil per randa. Bet es va quedar entaforat en el lavabo sense cap possibilitat de moure’s, ni avant ni arrere, car era manifesta la impossibilitat de regirar-se per abastir el forrellat que, irresponsablement, havia passat per guanyar intimitat. Els rescatadors n’hagueren d’enderrocar el barandat.
Superat el tràngol espacial -no l’estel·lar sinó l’immobiliari- i traslladats a una altra vivenda-pastera municipal, hi arribà el repte viral aeri: un intent -frustrat in extremis per la policia- dels dos samarucs forasters de botar des del balcó de l’apartament de Les Naus -emprat temporalment a instàncies de Serveis Socials- a la piscina comunitària.
L’escandall de força, distància i velocitat necessàries per encertar-hi, havia recaigut en el gat siamés de la neboda d’un alt funcionari del consistori. Aquesta era veïna de replanell i fou qui, alertada pels crits, avisà la policia i els sanitaris en veure esclafadet com una coca amb tonyina, el seu felí a un metre i escaig del rectangle aquàtic. Quasi!! Dany col·lateral, declarà en comissaria Alf, apesarat i encara adolorit per una galtada policial preventiva.
Foren alliberats, a l’espera de la identificació i perquè al calabós no cabien, atés que, la meitat de l’espai s’havia estat requalificat com a residencial, més concretament, per a apartaments turístic, dins l’esbombat Pla Municipal de Vivenda Social QCP –Que t’ho has Cregut, Pardal. Tot seguit mogueren al carrer Castaños de sarau. Era divendres a la vesprada, brisa agradosa de la mar i avituallament reparador de cubates sanadors.
Allà estant conegueren unes xiques del terreny -noruegues- i, amb etèries promeses d’amor, decidiren moure de festa cap a Benidorm. Arribat el moment, contaren que el cotxe -ample, però destartalat i llandós com ell a soles- no era furtat, no; que se l’havien trobat obert. I que, veges tu, s’havien quedat sense gasolina en arribar a Sant Joan. Això passà perquè estaven acostumats a desatendre’s del carburants per l’eficiència contrastada dels seus vehicles solars, al·legaven displicents en el seu descàrrec.
A més, emprenyats a base de bé, declararen que pagar dos euros per litre de combustible no s’havia vist mai en tota la galàxia, ni que tingueren terra en l’Havana! Les noruegues autòctones, per la seua banda, se’n desentenien perquè havien conegut uns altres xicons del terreny -ucraïnesos-, i amb un “au, cacau” se’ls havien deixat palplantats a la porta de les dependències de la policia municipal. I de cap a Penélope, narraren a sos pares, per si hi trobaven algun Ulisses desorientat -normalment italià o francés- que volguera ser rescatat de la temerària i procelosa mar benidormina.
L’endemà, tornaren a cal primer. Cotxe nou i carretera i manta. Desorientats anaren a parar a un no-lloc. Els hortolans de la Granja de Rocamora -de tan vulnerables i famolencs com havien declarat estar els paios espacials- els van aviar un ranxo a la brasa per a caure de cul -literal, en el cas de Bet.
Així, la fartera i la soneguera subsegüent en aquell migdia de 40 graus a l’ombra, els enterboliren amorosidament la mirada i alentí, amb petits rots d’acompanyament, la dilatada i feixuga digestió alienígena. Tot plegat els abocà, minuts després d’eixir, endormiscats i sense demanar tanda, directament cap a una séquia mare que vorejava un carxofar i que discorria prop -de gom a gom el caixer i amb l’aigua cavallera. Que el gros no sap nadar!, alertà un de Catral que hi passava.
Rescatats ja, que bonica l’horta oriolana! -pensava Alf, sense perdre de vista la cuixa avellutada de l’auxiliar asseguda al seu costat fins que un calbot redemptor restituí la decència requerida a un pacient en estat crític. El conductor, en abaixar del vehicle, tingué a bé regalar-li’n un altre, a repèl, en mostra de recíproca generositat: el vòmit neerlandés havia esguitat llitera, instrumental i personal associat. I en això hi arribà la patrulla.
Ei, tu, tros de suro, mou el cul, que en eixe lloc està projectat un PAI, amollà enèrgic un de Polop que mirava de posar-hi ordre en els seients tot esgrimint un furgadents renegrit. Bet li’n feu cas -involuntàriament, tot s’ha de dir, car el desequilibri de la maniobra d’aixecar-se el feu rodolar -cavall i picador a terra- fins als peus mateixos del funcionari-carceller (cosí germà del president de la Diputació i número tres en la llista electoral del seu poble d’estiueig). Li avente? -inquirí amb la mirada al Xatet de la Marina. No, Batiste, no cal. Fes-li una requalificació, o millor, una concessió de recollida de residus, com les que fa el teu oncle en l’ajuntament de la Nucia, i ja me’n faig càrrec jo.
Arribada la nit, els bufits bovins i hiperbòlics de Bet -Panderola a tota màquina, pensà el pinxo de la Plana que el flanquejava amb desgana-, airejaven, a ràtzies, l’ambient resclosit d’aquell enfony fosc i pudent. Alhora, a ulls de l’arquitecta municipal, amenitzaven agradosament, com coloració musical inspiradora, aquella nocturna espera judicial.
En despertar, amb els primers rajos de llum, l’extraterrestre bonhomiós maldà, amb fortuna desigual, per alçar-se del banc dur i ronyós que hom entrellucava al fons del calabós. El terratrèmol que es desfermà sobtadament -els festers havien mamprés la despertà– acabà de desequilibrar-lo definitivament.
En primer pla, tot just després del primer bac, l’acompanyaren -i el sorprengueren- els ronquits lisèrgics i seràfics d’Alf, que, a boca plena i generosa, desprenien aromes de vi -de cooperativa-, embotit -botifarrat-, cacau de collaret -importat de la Xina- i allioli a la gana -de morter i paciència espartana. Era la seua forma de pagar, complidors, la taxa turística i d’agrair, de retruc, el comboi de la revetla de reminiscències bàquiques allargada fins a quina hora en aquell poblet en festes. Havia ballat amb totes les fadrines del poble i havia pessigat a la meitat sense damnatge físic aparent. Si hi ha paradís, és ací -o ben a prop-, pensava amartellat per un maldecap que li parlava de vosté.
Després de fugir d’aquell antre policial repressor -amb l’ajuda impagable d’un bon grapat de bitllets de 500 que Alf havia fotocopiat en el quiosc de l’Esplanada-, van passar la nit, en conill, a la platja de l’Albir -on, segons consta en la declaració, els al·ludits asseguraven haver-s’hi trobat amb altres conciutadans veïns d’altres constel·lacions, tal com estava previst. Aquests, discrets com una mascletà passada de pólvora, romanien en situació d’animada guàrdia cervesera i a l’espera d’instruccions precises per entrar en acció a l’hora convinguda. Les xarxes socials intergalàctiques n’anaven plenes. Aparentment, les autoritats locals no en sabien res.
De fet, els invasors estaven celebrant discretament una festa hawaiana -amb reggae en barrina i amb bombetes de colors incloses- amb motiu de l’operació secreta que no trigaria molt a començar i que canviaria el rumb del planeta Terra. Centenars de persones, sense samarreta i amb ulleres d’eclipsi la majoria, s’hi arremolinaven davant la pantalla gran del pub. Era una espera tensa alleugerida amb una pinta reparadora en una mà i una pinta buida en l’altra, tot entonant càntics aiguardentosos que emmudien l’edulcorat refilet dels pardalets de María Jesús, que piulaven desorientats, a l’hotel del costat, entre pixades alleugeridores en la vorera. Tothom aguardava l’hora feliç que no arribava.
De bon matí, més marejats que un allioli, muntaren a un autobús buit i s’hi amagaren al fons. Hi arribà al poc de temps una horda ensordidora de jubilats. L’informe apuntava que s’ignora si fou deliberada o programada aquesta acció. Tant feia, es coneix que encaixava amb el propòsit del seu treball de prospecció cultural, social, calidoscòpica i hermenèutica. El ben cert és que a la colla pensionista li sembla estrany trobar-se aquells forasters acompanyants inesperats. Deuen ser de Pedreguer, sentencià el president de l’associació -oriünd de Gata. Ah, val! Cas tancat.
Si té fetge, apuntava el facultatiu, mirant de gairó Bet, tot escamarrat en el llit hospitalari concertat, ja li’n deu quedar ben poc, ni per a una tapa. La resistència física i mental dels amics extraterrestres havia estat posada a prova pels seus superiors amb l’ascensió final al convent de Sant Francesc de Morella -especulava el senyor doctor, davant la jutgessa instructora, mentre auscultava les constants vitals del subjecte roncador.
Ho explicà també amb detall el pèrit forense: alguns participants de l’eixida programada per l’Imserso no havien pogut coronar -contra tot pronòstic- el convent de Sant Francesc de Morella, malgrat la bona disposició anímica del personal. Després de xamar-se 150 quilòmetres -això ho pensava la infermera-, havien passejat, durant una hora i sense solució de continuïtat, per Sant Mateu, Càlig i la Jana -n’hi havia proves. Durant el trajecte, afegí, havien assistit a un taller de confecció de llana i d’elaboració de perfums. Hi havien comprat també jaquetes de pell, coixins escolàstics, bicicletes estàtiques i apartaments en Almenara, rematà la guia.
Duien a l’hora de dinar 15.000 passes, confessà, a més de quatre esquinços, tres baixes per febrilització cardíaca, dos malucs trencats i un intent, amb una crossa, d’homicidi frustrat per motius sentimentals -triangle isòsceles amorós- i hipoglucèmia descontrolada en les dues terceres parts dels assistents. El bufet ens farà lliures, n’era la consigna a l’hora de dinar entre els insurrectes, capitanejats tothora pel president, a qui li havien diagnosticat feia un mes una pensió no contributiva mortal.
En acabar l’àpat, mamprengueren, a instàncies de l’organitzadora, l’ascensió èpica al convent. Mort natural, anotà el doctor. Intent -parcialment frustat- de suïcidi col.lectiu, de caire sectari, sentencià el jutge de guàrdia; assassinat institucional -reajustament demogràfic actiu-, confirmà en el juí Albert, el conductor de l’autobús de la companyia “Viatges per a heretar”, que, en terra, solia desplaçar-se en patinet per atendre pensionistes reressagats, lesionats o infartats. La representant de la Seguretat social -que hi feia de guia- se’n fregava les mans; els objectius s’estaven acomplint a bastament. Ja tenia a tocar un Cap de Negociat. Només li faltava tancar amb els hostalers cobrar amb cromos del Coyote i a resultes.
I, ja a la nit, el vivac improvisat en l’ermitori de Sant Joan de Penyagolosa per als supervivents -diuen no recordar com hi arribaren- feu de crionitzador involuntari però força útil per a l’estudi anatomicofisiològic dels cossos posterior als fets. Aquell indret tel·lúric havia estat triat com a punt d’encontre, en la tercera fase, per a la tornada programada. La Providència -i una subvenció teledirigida de la Diputació- els havia menat fins allí.
En fer-se de dia arribaren de bell nou els rescatadors -en estiu, treballadors forestals; en l’hivern, cadascú a la seua marxa i l’alcalde en la de tots; i entretemps, socorredors, fematers, brigadistes d’obra i captadors de vots a mitja jornada (12 hores). El grandot, el de la gorra de l’herbicida -una de les proves de càrrec-, porta una merda com un piano; primer diagnòstic provisional de la doctora. I el més menut, el del feix de bitllets de 500 en la butxaca -una altra prova incriminatòria- du una castanya que flipa en colors, segon diagnòstic provisional. I no estaven morts!! Ni ensomiar-ho!
I llavors, malgrat ser migdia, es feu a poc a poc de nit. Un silenci espés s’ensenyorí del paisatge. Els animals, tot d’una, cercaren amagatalls i recer. Les persones presents es calaren les ulleres fosques especials que sempre duien a sobre. Fou aleshores quan les còrpores extraterraqüies, allitades nues només amb una tovallola escadussera tapant-ne les parts més tendres, s’incorporaren d’esma amb la mirada perduda en un punt llunyà en l’horitzó, més enllà de la finestra.
De colp i volta, una fireta de colors, música i remolins de vent, aclaparà les ànimes i les mirades, cegalloses totes per la llum projectada. Pocs gosaven mirar directament allò que s’havia deixat caure en suspensió a pocs metres d’on eren en cautelosa i angoixant espera. Un refilet de notes reiterades en ritmes indesxifrables però en part reconeixedors acompanyaven l’aparició d’aquella ombra allargassada, capgrossa i d’alçada prominent que caminava cap on estava desplegat el dispositiu.
L’aturada d’allò havia estat dolça en la maniobra però ensordidora en la resolució. Alf i Bet, dessonillats ja totalment, en resposta a una crida que ningú dels presents sentia, s’havien aixecat lentament del llit i, resolts, baixaren apressats a l’esplanada de l’ermitori a l’encontre d’aquell que havia baixat d’allò.
En aquella planúria de gespa curta i humida, en aquell indret que tothom considerava des de feia segles especial i màgic, les passes decidides d’aquell ésser estrany que caminava envoltat d’una aurèola luminiscent i captivadora, sonaren com el frec lleuger d’una papallona que acarona tènuament el pètal fràgil d’una flor. Una subtilesa que no podia ser terrenal.
I, ara sí, a poc més d’un metre d’on eren Alf i Bet, amb el cap acotat i els braços deixats caure, l’ens, seguit d’un fulgor encegador que feu girar la cara als assistents, escapçà la part superior de la seua còrpora i, allargant el que havien de ser les seues extremitats anteriors, oferí un embalum cúbic al temps que exhalava, amb veu rogallosa però decidida, un ‘Nyas, ací tens el teu paquet”, reblat tot seguir amb un “Signe ací… No sé com se’ls ocorre pujar ací amb la calor que fa”.
I en això s’acabà l’estiu.
