Definir què és un esport és una de les qüestions més complexes de la filosofia de l’esport. Una bona manera d’entendre esta dificultat és començar amb una pregunta aparentment senzilla: quantes d’estes activitats diríeu que han estat reconegudes pel Comitè Olímpic Internacional (COI) com a esports? Escacs, bridge, breakdance, ball esportiu, billar, bowling i cheerleading. La resposta pot sorprendre: totes set han rebut algun tipus de reconeixement dins del moviment olímpic i algunes, fins i tot, han arribat a formar part del programa dels Jocs Olímpics.
Què passaria si demà algú proposara reconéixer com a nous esports el chess boxing, l’slap fighting, el cheese rolling, el hobby horsing, l’extreme ironing, el wife carrying, el llançament de pinyols, el beer pong?… O, per què no, una cosa tan nostra com menjar fartons amb orxata? Potser la pregunta no és tan absurda com sembla.
Quan pensem en un esport, probablement pensem en moviments corporals com córrer, saltar, colpejar o llançar. Als escacs, en canvi, es juga assegut i els moviments corresponen a les peces. Però podem portar els escacs a un quadrilàter: allí podem tombar el rei al tauler… o enviar directament a la lona l’adversari d’un bon uppercut. Això és el chess boxing, una disciplina híbrida en què s’alternen rondes d’escacs i boxa fins a guanyar per escac i mat o per KO. Després de pensar davant del tauler, els contendents es posen els guants per intercanviar arguments més punyents i, quan sona la campana, tornen a seure com si res no haguera passat. No n’hi ha prou amb saber moure cada peça en la casella adequada ni amb trobar la mandíbula de l’adversari amb el puny: cal dominar les dues disciplines i, sobretot, saber enrocar-se a temps, tant per protegir el rei com la mandíbula.
La idea va aparéixer el 1992 en el còmic Froid Équateur, de l’artista francés Enki Bilal, com una competició imaginària. Més d’una dècada després, l’artista neerlandés Iepe Rubingh la va traure del paper i la va convertir en una performance artística. La broma va anar de veres: el 2003 es va celebrar la primera competició i aquella combinació aparentment absurda va acabar convertint-se en una pràctica esportiva amb reglament, campionats i organitzacions pròpies. Si les dues modalitats estan reconegudes per separat pel COI, què impedeix reconéixer-les conjuntament?
Si no vos heu quedat noquejats i encara esteu encaixant el colp, obrim el puny i… a pegar galtades! En el slap fighting, dos competidors cara a cara alternen este tipus de colps, seguint unes regles que determinen com, on i quan poden arrear-se. Una pràctica que ens porta inevitablement a pensar en Bud Spencer, mestre de les baralles cinematogràfiques i d’aquella contundent galtada amb la mà oberta que feia volar els adversaris. Però hi ha una diferència important: els xuplamocs de Bud Spencer eren ficció, coreografia i humor; ací són reals, consentits i reglamentats. Però per molt que s’arreen en els campionats, dubte que cap participant puga superar l’art de la galtada de l’italià. Vore hui en dia dos adults pegant-se voluntàriament per torns potser ens hauria de fer plorar, però no precisament de riure.
I ací apareix, a més, una curiosa paradoxa: l’home que associem a les galtades de cinema va ser un nadador d’alt nivell. Abans de convertir-se en l’actor Bud Spencer, Carlo Pedersoli va ser set vegades campió d’Itàlia dels 100 metres lliures, el primer italià a baixar del minut en esta prova i olímpic a Hèlsinki 1952 i Melbourne 1956. També va destacar en waterpolo, proclamant-se campió d’Itàlia el 1954, i guanyant l’or amb la selecció italiana als Jocs Mediterranis de Barcelona de 1955.
Però per a fer-se mal no cal pegar-se. També es pot aconseguir llançant-se a tomba oberta per un turó darrere d’un formatge. En molts esports, al cap i a la fi, n’hi ha prou amb córrer i competir per un objecte. Però, quin objecte? Si és una pilota, tot sembla normal, encara que tinga forma de meló de tot l’any. Però, i si es tracta d’un formatge Double Gloucester de quatre quilos? Això és, en essència, el que ocorre en el cheese rolling, una peculiar competició tradicional que se celebra a Cooper’s Hill, a Anglaterra. Els participants es llancen pendent avall darrere del formatge per una baixada de 180 metres i amb un desnivell del 50%, on més que córrer, roden, cauen i, amb una mica de sort, arriben a la meta abans que ell. Guanya qui arriba primer. I no, no cal atrapar el formatge.
El cheese rolling ens ha fet qüestionar l’objecte de pràctica. Però encara hi ha una altra cosa que donem per descomptada: que els objectes de l’esport siguen reals. Què passa si prescindim del cavall en hípica? El hobby horsing, originari de Finlàndia, reprodueix disciplines eqüestres com la doma, el salt d’obstacles o l’equitació western amb un cavall de joguet (el típic pal amb cap de cavall). Però la cosa no consisteix simplement a córrer amb un pal entre les cames. En la doma, per exemple, un jurat especialitzat valora la precisió, el ritme, la tècnica i la qualitat dels moviments. Hi ha, per tant, una dimensió estètica: no importa només què es fa, sinó com es fa. L’únic que continua faltant és, evidentment, el cavall.
I si acceptem com a cavall un joguet, per què no una planxa com a material esportiu? L’extreme ironing va viure el seu moment de màxima popularitat durant els primers anys del segle XXI. Una disciplina que consisteix a portar una taula i una planxa a llocs on ningú esperaria trobar-les: un penya-segat, el cim d’una muntanya, un riu, circulant damunt d’una bicicleta o fins i tot sota l’aigua… i posar-se a planxar. No sé si les planxes són de viatge, funcionen amb bateria ni si són submergibles, però la qüestió és que, en determinades circumstàncies, planxar pot deixar de ser una tasca domèstica per convertir-se en una activitat extrema i, fins i tot, competitiva.
A l’extreme ironing trobem certa similitud amb l’obra Fountain que el francés Marcel Duchamp va presentar, el 1917, a Nova York, a la primera exposició de la Society of Independent Artists. Una obra que consistia en un urinari produït industrialment, que va ser rebutjada i que ni tan sols va arribar a exposar-se… però este gest va encetar un debat que encara hui continua viu: què fa que una cosa siga considerada una obra d’art? Duchamp va desplaçar un objecte del seu context habitual i va obligar a mirar-lo d’una altra manera. Amb l’extreme ironing passa alguna cosa semblant, salvant totes les distàncies: què fa que una activitat siga considerada un esport? Potser no depén únicament d’allò que fem, sinó també del context, de la manera com ho fem i de la finalitat amb què ho fem. Planxar una camisa a casa continua sent una tasca domèstica; fer-ho sobre una taula de paddle surf enmig del mar pot ser una altra cosa. Potser l’esport, com l’art, també és una qüestió de context i de convencions.
I si una planxa pot convertir-se en material esportiu quan la traguem de casa, per què no convertir una persona en equipament esportiu? El wife carrying, nascut a Finlàndia, consisteix a recórrer un circuit d’obstacles carregant una persona a l’esquena, als muscles o fins i tot cap per avall, travessant basses i arribant a meta en el menor temps possible. I malgrat el nom, no cal que la persona transportada siga ni la teua dona ni tan sols la teua parella. Si cau, cal tornar-la a carregar i continuar. Hi ha reglament, tècnica, entrenament, competició i fins i tot un campionat mundial. Des de la teoria de l’esport, costa trobar-hi algun ingredient essencial que hi falte. El que ens fa somriure no és tant la competició com la situació: convertir una persona en la nostra principal càrrega esportiva. Potser perquè allò que considerem esportiu no depén només de les característiques de l’activitat, sinó també de la manera com la mirem.
Arribats ací, ja només ens falta descobrir que també hi ha qui competeix escopint, per la boca i sense canut, un pinyol tan lluny com siga possible. A Cieza, Múrcia, des de 1995, es va celebrar durant més de dues dècades el Campionat Mundial de Llançament de Pinyols d’Oliva, amb participants, categories, jutges, marques i, evidentment, campions del món. Un dels seus vencedors més il·lustres va ser Teodoro García Egea, exsecretari general del PP i exdiputat, que el 2008, abans de dedicar-se plenament a la política, es va proclamar campió mundial amb un llançament de 16,84 metres. Encara que el campionat ja no se celebra a Cieza, el pinyol d’oliva ha arrelat en altres localitats com Riogordo (Màlaga), Espolla (Girona), Castellvell del Camp (Tarragona), Garrapinillos o Cinco Olivas (Saragossa). I a Elx trobem una variant: el Campionat Mundial de Llançament de Pinyol de Dàtil, que enguany ha arribat a la quinzena edició. A més, la ciutat acull també el Concurs Internacional Pulmó d’Or, una prova que combina el llançament de pinyol de dàtil i el d’oliva. Si acceptem el llançament de pes, disc, javelina o martell com a disciplines atlètiques perquè mesurem distàncies i comparem rendiments, què impedeix considerar esportiva una competició en què l’objecte que llancem és un pinyol d’oliva o de dàtil? Pot ser que una activitat siga considerada esport no depén únicament de com està organitzada, sinó també de la història i del reconeixement que ha acumulat.
Donem una altra volta de rosca: el beer pong és un joc de punteria en què dos equips llancen una pilota de ping-pong per encertar els gots de l’adversari. Quan s’encerta, el got es retira i l’altre equip ha de beure el contingut. Hi trobem punteria, coordinació, estratègia, competició i reglament. El problema és que el joc està associat directament amb el consum d’alcohol, un element prohibit en els recintes esportius. Però, i si canviem la cervesa per una 0,0? Continua sent beer pong o eliminem amb això una part essencial de la seua identitat?
I si convertim el menjar en una prova de rendiment? Entre les moltes competicions de fartar, n’hi ha una ben valenciana: el concurs internacional de menjadors de fartons amb orxata de la Fira de Xàtiva, que enguany celebrarà la seua dinovena edició el pròxim 20 d’agost, a les set de la vesprada. La prova consisteix a menjar fartons i beure orxata contra rellotge. Com als escacs, es juga assegut. L’enemic és el cronòmetre i, sobretot, la pròpia capacitat digestiva. Compte: el rècord és de 82 fartons en 37 minuts. Una marca que fa dubtar si amb açò dels rècords es mesura els límits d’una capacitat humana o els de l’estupidesa humana. Menjar grans quantitats en molt poc de temps pot ser perjudicial per a la salut. Per això, en esta disciplina, crec que el veritable triomf no és menjar més fartons que la resta, sinó tindre coneixement, gaudir-ne i aconseguir que ens senten bé.
Conclourem, mirant enrere, però molt més enrere que les activitats que ací s’han esmentat, i fem un gran salt en el temps. A l’Anglaterra de la Revolució Industrial, entre finals del segle XVIII i la primera meitat del segle XIX, molts jocs tradicionals i pràctiques lúdiques van començar a experimentar un procés de transformació institucional que els convertiria en esports moderns. Unes activitats que es practicaven amb un to desenfadat, pel plaer de jugar, competir, posar-se a prova i compartir amb els altres, es van anar dotant progressivament de regles uniformes, organització i estructures cada vegada més complexes i internacionals, en un procés que ara anomenem esportivització.
Esta mirada retrospectiva ens permet vore que el joc i la diversió formen part de l’ADN de l’esport. Però, si tornem al present, especialment en l’alta competició, ens trobem que sembla que ens estem allunyant: el joc deixa pas al rendiment, la diversió a l’obligació d’entrenar, l’exploració de les pròpies capacitats a la quantificació permanent i el plaer de competir a la pressió pels resultats. La professionalització, la tecnologia, els drets audiovisuals, els patrocinis i la mercantilització han transformat profundament la manera d’entendre i practicar l’esport.
Mentre discutim sobre que absurd pot semblar perseguir un formatge, planxar en un lloc inversemblant, escopir un pinyol o menjar fartons i considerar que tot això pot ser esport, alguns dels esports que ningú no qüestionaria s’allunyen cada vegada més d’allò que els va donar origen: el simple plaer de jugar, divertir-se i passar-ho bé. Potser, abans de preguntar-nos què és un esport, hauríem de preguntar-nos també què és allò que no hauríem de perdre perquè continue sent-ho. Perquè, com canta Raimon, “qui perd els orígens, perd identitat”.
Pere Molina, Departament d’Educació Física i Esportiva de la Universitat de València.
