Fa uns dies va passar la flama del Correllengua Agermanat per la ciutat de València: davant la mirada confusa dels turistes, els corredors travessàrem el Pont dels Serrans, Colom i Xàtiva amb un esperit reivindicatiu i esperançador, demostrant així que hi ha un jovent compromés amb el país, que no vol viure la desaparició de la nostra llengua i que està disposat a fer el que calga per a donar-li visibilitat i força col·lectiva.
En principi, la valoració que n’hauria de fer qualsevol persona de conviccions valencianistes hauria de ser positiva, car, després de molts anys, una iniciativa pròpia –i gestionada des de la societat civil– ha aconseguit mobilitzar la gent que no vol cedir a les pretensions etnocides que ens assolen cada dia, sovint –o quasi sempre– promogudes des de les mateixes institucions que haurien d’evitar-ne la propagació. Tanmateix, això no ha estat possible, perquè, si per una cosa ens caracteritzem els valencians, és per confirmar el que deia Terenci: «Quot homines, tot sententiae».
I és que, de nou, una part del valencianisme, aquell valencianisme entestat a cercar una «tercera via» –com si només n’hi haguera dues–, ha carregat de pressa i corrent contra els qui, d’una manera lògica i coherent, pensem que ara no és temps de desunió, sinó d’agermanament –el mateix nom de la iniciativa ho diu–. I direu: com pot ser això? Perquè consideren que, enfront de la castellanització del país, «a cavall de Joan Fuster, seixanta anys després, uns altres valencians s’han apuntat com a alternativa, des de fa dècades, a un futur de catalanitat on, sobre la base d’una llengua compartida, els valencians estaríem condemnats a ser un satèl·lit cultural i polític de Barcelona. A no ser els amos. A canviar d’amos, en tot cas.» I sí, ho heu llegit perfectament: «a canviar d’amos».
Quaranta anys després de la publicació de l’obra De Impura Natione, sembla que continuem immersos en les mateixes picabaralles que tant de mal ens han fet a l’hora de demanar el que ens és de justícia per raons històriques. Però jo voldria fer-los una pregunta als hereus de la tercera via: de veres creieu que, a l’altura del 2026, és útil i recomanable fer servir aquests arguments contra una iniciativa que, per damunt de tot, només vol demostrar que no estem disposats a doblegar-nos? Bé que vulgueu crear una alternativa per a la gent que vol reafirmar la nostra singularitat; bé també que aspireu a la consolidació d’un valencianisme autogestionat i autònom; i bé que intenteu convéncer les persones que ara cal ser pragmàtics i no s’han d’engalipar per entelèquies de caràcter romàntic. Però per a això era necessari usar els mateixos arguments que el GAV? Sincerament, no ho crec.
Som en una altra època; la situació és d’emergència absoluta i els jóvens –disculpeu-me–no tenim ni el temps ni les ganes de remenar la merda de temps passats. Ens trobem davant d’una paradoxa trista: mentre nosaltres correm per a mantenir viva la flama, hi ha qui, des d’una trinxera Déu sap on, es dedica a mesurar si la flama és prou «autònoma». I jo trobe que ara no és hora de crítiques barroeres ni de tindre la pell tan fina. ¿Que voleu més presència de senyeres coronades a les futures iniciatives? Està bé, porteu-les-hi; seran ben rebudes per una generació que ja no té por als draps, sinó al silenci.
Però no tot s’hi val. Seguir buscant enemics a l’altra banda de l’Ebre és, a hores d’ara, un exercici de mandra intel·lectual i una falta d’autoestima galopant. Barcelona ja no és el melic del món per a nosaltres, però el búnquer sembla que necessita creure que sí per a justificar la seua pròpia existència. Si ja en som pocs, la vostra distància ens fa irrellevants.
El 1981, el pronòstic era ras i curt: Ara o mai. Quaranta-cinc anys després, sembla que alguns han triat el mai per tal de no haver de compartir camí amb qui no pensa exactament com ells. Vosaltres triareu: o vos impliqueu en la defensa real de la nostra identitat, o continueu fent-li el joc, per acció o per omissió, als hereus del terrorisme de la mal anomenada Batalla de València.
Jo ja he triat bàndol. I si vos sona massa radical, potser és perquè no esteu sentint el buit que ens queda a la boca quan ens neguen la paraula. No pensem desaprofitar l’oportunitat que ens brinda la incompetència d’aquells que ens governen i l’immobilisme dels qui ens haurien d’haver guiat. La gent tira fum per les orelles i la nostra eixida, de bell nou, és l’alegria, la unió i el combat. Tres coses que, si les adopta el nostre poble, el faran, finalment, invencible. I que em perdone Estellés per parafrasejar-lo, però nosaltres no hem vingut a demanar perdó per existir.
