La qüestió dels orígens del regadiu valencià, que si islàmic o cristià, és un debat viciat des dels inicis. Un debat viciat, però, difícil de resoldre perquè el fomenten interessos molt poderosos.
Fa uns dies vaig assistir a la conferència que explicava el regadiu de la Ribera del Xúquer. El conferenciant hi aportava dades, il·lustracions i estadístiques aclaridores per demostrar la importància que la Séquia Nova (manada fer pel rei Jaume I dit el Conquistador) ha tingut per a les terres situades al marge esquerre del riu Xúquer, fins llavors terra de secà o regada amb files d’aigua molt esquifides, captades directament dels ullals o les fonts provinents de la serra del Cavalló. Hui Séquia Reial del Xúquer.
Cal dir que el presentador de la conferència havia tingut la debilitat de recórrer al tòpic que considera el riu -sense el qual nosaltres no seríem- de destructor, tot repetint la fictícia i falsària etimologia sobre el Xúquer (valencianització de la forma aràbiga que els andalusins adoptaren del llatí Sucro d’etimologia incerta, probablement ibera). Per tant, no em va estranyar gens que, acabada la conferència, la primera intervenció en el torn de preguntes fera referència al regadiu islàmic (sobre si tal séquia era musulmana o cristiana). Una pregunta legítima, però adjacent al tema de la conferència: les conseqüències de la conquista militar, política, religiosa i econòmica del segle XIII. Ara bé, la segona intervenció va ser molt més taxativa. Contundent. En lloc de preguntar res va recórrer a la fal·làcia consistent en considerar que allò que s’ha dit des d’antic és cert. “Tota la vida s’ha dit que el regadiu valencià -va afirmar amb rotunditat – és obra dels moros, diguen el que vulguen els documents”. El conferenciant, carregat de paciència, amb paraules sàvies va tractar de fer-se comprendre millor: ningú no nega les obres que els musulmans realitzaren a la Ribera, igual com ningú no hauria de negar les obres fetes pels conquistadors. Després intervingueren dues persones més sobre aspectes del tema de la conferència.
Per què, després de tantes evidències i tants estudis conclusius, encara continuem a debatre sobre l’antic -i sobrepassat per moltíssimes raons- regadiu islàmic anterior al segle XIII mentre obviem una realitat de més de set-cents anys? Si tot és “obra dels moros”, per què no assignem la Seu valenciana també a l’islam?
****
La conquista i posterior fundació del regne valencià al llarg dels segles XIII i XIV va ser una conquista militar -perdoneu-me l’obvietat-, amb pactes o sense. Pactes que foren ben aviat incomplerts pels invasors com ho demostren els conflictes bèl·lics immediatament posteriors a l’ocupació militar dels croats vinguts del nord. Però no de qualsevol nord.
La Marca Hispànica, origen dels comtats catalans, designava els territoris conquerits per Carlemany entorn dels Pirineus per tal de defensar l’imperi Carolingi de les incursions i ràtzies sarraïnes provinents del califat de Còrdova. Establerta a final del segle VIII, en forma de múltiples comtats, acomplia una funció militar fronterera. Carlemany l’any 793 va provar de connectar els rius Rin i Danubi mitjançant un canal entre Rednitz i Altmühl que permetés connectar les dues zones en conflicte, els saxons amb els àvars, cosa que li permetria, entre altres coses, transvasar forces i armes fàcilment.
Segles després, el comte de Barcelona Ramon Berenguer IV, quan va voler sotmetre el seu poderós senescal Guillem Ramon de Montcada, aquest va destruir les séquies que asseguraven el subministrament d’aigua a la ciutat comtal. Finalment, el 7 de juliol de 1136 Guillem Ramon va fer jurament de lleialtat i homenatge al comte i va jurar demanar-li en el futur permís per desviar l’aigua del Besòs. El Rec Comtal, que amb l’aigua del riu Besòs movia els molins de Barcelona, pertanyia als Montcada, una de les famílies més poderoses de Catalunya, poder que estengueren al regne valencià. La presència del llinatge la trobem en ciutats i viles per tot arreu de la Corona d’Aragó: Montcada i Reixach, Barcelona, Montcada, València, Lleida, Alzira, Xàtiva, Dénia, Paterna, Paiporta, Benigànim, etc.
A la vila de Montpeller on va nàixer Jaume I no hi trobem assuts, perquè els anomenen barrage (barratge o assut en valencià), que servien per moure els molins documentats al segle XII al riu Mosson, afluent del Lez.
Tot açò passava molt abans que el comte de Barcelona, esdevingut rei de la corona aragonesa, entrara a la Madinat al-Turab o Balansiya, la Valentia romana.
Amb la conquista jaumina tornava el dret romà a terres valencianes. Els romans regulaven els drets i usos de l’aigua patrimonial. Ens ho demostren els bronzes d’Osuna, que es troben al Museo Arqueológico Nacional (MAN), que recullen part de la Lex Ursonensis que regulava la vida municipal d’aquesta ciutat romana anomenada Colònia Genua Iulia, en honor del seu fundador Juli Cèsar. La llei va ser promulgada per Marc Antoni poc després de la mort de Cèsar. El text legal constava originalment de 142 capítols dels quals en conservem 73. Els capítols següents regulen l’ús de l’aigua:
- “79. Respecte a tots els rius, rierols, fonts, llacs, deus, estanys o aiguamolls dins del territori dividit entre els colons d’aquesta colònia: els titulars i posseïdors d’aquesta terra tindran els mateixos drets d’accés, transport i extracció d’aigua respecte als esmentats rierols, fonts, llacs, deus, estanys i aiguamolls, que pertanyien als antics titulars i posseïdors (…)”.
- “99. Pel que fa a qualsevol aqüeducte públic introduït a la ciutat de la colònia Genetiva: els duumvirs que en aquell moment estiguen en el càrrec faran una proposta als decurions, quan hi siguen presents dos terços d’aquests, sobre els terrenys a través dels quals es pot conduir legalment l’aqüeducte”.
A hores d’ara és del tot evident que les restes romanes visigòtiques foren emprades pels musulmans. El concepte d’Estat és ben diferent en l’Islam medieval a l’estat modern, per tant, hem d’anar molt amb compte de no fer equivalències fàcils i directes. Ferran Esquilache és de l’opinió que el sistema hidràulic de l’horta andalusina no sorgeix alhora, igual com el sistema hidràulic manat fer Jaume I i els seus successors. Les séquies van anar apareixent al llarg dels segles (Reial Séquia de Jaume I, de Castelló o Escalona, de Carcaixent, etc.). En el segle XIII l’Horta de València regava unes 1.200 hectàrees; per contra, en el segle XIX, el mateix espai regava una superfície major de 10.000 hectàrees. A la Ribera del Xúquer, d’acord amb la documentació, Jaume II dit el Just (net de Jaume I) va ser l’artífex principal de la primitiva xarxa de séquies de les terres de Corbera a començaments del segle XIV.
****
El naixement del concepte de nació (comunitat de persones que participen d’un sentiment d’identitat col·lectiva singular) va potenciar els càlculs estadístics i viceversa. El procés té els seus inicis a finals del segle XIII (1275-1325), quan Europa va passar d’un model qualitatiu a un model quantitatiu. La quantificació pren un paper preponderant que ja mai no abandonarà la civilització occidental, una de les principals causes per la qual Europa acabaria per dominar el món sencer. No és cap casualitat, doncs, que dos figures immortals nostres com Jaume I i Ramon Llull col·laboraren en el procés. El primer amb el Llibre del Repartiment (quantificació) i el segon amb l’Ars Magna o la tècnica lul·liana per calcular i/o quantificar la supremacia del Déu cristià sobre Al·là. El rei necessitava repoblar el regne croat de València de la manera més eficient possible. Per la seua banda, Llull assessorava el seu senyor al regne de Mallorques amb una considerable població musulmana. El Trecento mateix inicia la pintura matemàtica del Renaixement -una pintura quantitativa que, segons l’encertada expressió de Picasso, mesura els nassos abans de pintar-los-. El Pantocràtor començava a ser reemplaçat per la matemàtica.
Insistisc, la qüestió dels orígens del regadiu valencià ha estat plantejada des d’un punt de vista no gens innocent. Per exemple, la Cort de la Seu (el Tribunal de les Aigües segons els coents, en paraules de Vicenç Rosselló) actua de manera totalment contrària a com és considerat pels seus lloadors. També és cert que la mistificació del model andalusí va començar en els textos de la Cancelleria reial que va encunyar l’expressió “en temps dels sarraïns”. Malgrat que fora una expressió completament lògica dins el context que la va fer possible, amb el temps ha estat extrapolada de manera interessada. Pierre Guichard, hispanista francès, reconegut medievalista les àrees de referència del qual van ser l’islam medieval i la seua expansió a la Mediterrània i les societats andalusina i cristiana a la península Ibèrica, a la fi del seu article “Quelques remarques sur l’agriculture irriguée dans le centre du Pays Valencien» es pregunta si la “revolució agrícola” musulmana anterior a la conquista tal vegada no fora tan important com se suposava i, per contra, podria ser que l’ocupació i colonització cristiana modificaren fonamentalment el panorama agrari de l’Espanya oriental. Vull remarcar que l’insigne historiador francés anomena la terra dels valencians Pays Valencien, és a dir, País Valencià, denominació que no cau en sac foradat.
Ningú no dubta de la importància que les aportacions islàmiques tingueren sobre el regadiu, igual com està fora de dubte que l’embranzida islàmica del segle VIII havia perdut força quan els pontífexs de Roma començaren a predicar la guerra santa els segles XI i XII. Fora quina fora la influència islàmica a casa nostra la seua petjada ha quedat a través del vocabulari que abasta quasi tots els àmbits: alcova, aixovar, albercoc, safareig, escabetx, rafal, almirall, algorisme… Açò no obstant, el vocabulari no ateny l’àmbit del sagrat, dels patronímics o de les lleis que regulaven -i encara regulen- el regadiu. El vocabulari majoritari del regadiu valencià no prové de la llengua dels andalusís: afluent, aiguabarreig, allau, altell, arc, barana, bassa, bastida, boquera, braçal, cabal, cabeçal, caixer, cano, cavalló, clot, colla, comporta, corrent, derramador, embassament, gorg, etc. Les ordenances de la Séquia Reial del Xúquer de l’any 1350 en són un bon exemple: batle, braçals, consellers, doctor, escurament (‘netejar’), heretats, justícia, jurats, mundació (‘esporgar’), notari, ofici, privilegi, regiment, universitat, veedors (‘vigilants’), vicecanceller, etc.
Els valencians no som una nació sarraïna -ni morisca, ni musulmana-. La Seu de València no és cap obra islàmica, és obra dels mestres d’obra vinguts del nord (d’Occitània i altres indrets veïns) per configurar el país dels valencians, legítims descendents d’aquella cosmovisió que abastava l’art, la política, la religió, l’economia o la tecnologia de llavors. La cosmovisió que tant molesta als jacobins espanyols (articles 2n, 3r, 8é, 14é i 145é de la Constitució espanyola de 1978) de hui en dia. I els molesta molt.
