Ja s’ha decidit: si el president Pérez no posa els seus subordinats a negociar, la vaga indefinida en educació començarà l’11 de maig. No és una vaga d’aquelles normals i corrents. Quant de temps feia que no es convocava al País Valencià, en educació primària i secundària, una vaga indefinida? Per a trobar un conflicte llarg i generalitzat a les escoles i els instituts valencians hauríem de recular més de quaranta anys. Per tant, el fet és inusual. Però, a més, la data d’inici és estratègica: mitjan maig, i això vol dir que, si el govern no cedeix i seu a negociar immediatament, el problema que pot generar serà enorme, perquè pot afectar les avaluacions de tot l’alumnat i les proves d’accés a les universitats de tot l’estat. Cal insistir en aquest últim aspecte, perquè l’èxit de les manifestacions i les assemblees va creixent dia a dia –tant que els sindicats n’estan sorpresos.
De moment, els de Pérez volen fer creure que tenen la situació controlada. És a dir: que disposen de mecanismes administratius per avaluar els alumnes a pesar de la vaga. I és cert. És cert, però fa riure. Qualsevol disposició administrativa seria un error. Si obliguen les direccions dels centres o els caps de departament a posar les notes sense calibrar la trajectòria individual de cada alumne, serà un error. Si només compten la primera i la segona avaluació, serà un error més gros encara. Si es dona un aprovat general, serà un error colossal. De què serveix un aprovat si el que vols és una nota alta? I què fem amb els centres concertats on no es fa vaga, s’aplica el mateix criteri o un altre? Si s’aplica un altre criteri, no generaria protestes i plets? Per tant, no és la Conselleria qui controla la situació. Al contrari, ha d’anar amb peus de plom si no vol generar un problema més gros encara. Perquè la correcció de les proves d’accés a les universitats, vés per on, descansa sobre el professorat de secundària, que té tot el dret a reservar-se aquells dies per a reactivar la vaga, i ningú no li ho podria impedir.
És cert que hi ha una carta amagada en aquesta partida: es pressuposa la bondat del professorat. El professorat no deixarà desemparat el seu alumnat i, a última hora, cedirà. Però aquesta vegada, potser, hi ha elements que fan pensar que la bondat del professorat agafarà formes noves, més àmplies. És a dir: no pensarà només en l’alumnat d’enguany, sinó en el d’enguany i en el que tindrà els propers deu o vint anys. Per què s’ha arribat a aquesta situació? Per diversos motius, evidentment. El govern vol amagar l’ou i reduir-ho tot a una qüestió salarial. Però no pot. Hi ha unes altres qüestions ben candents. Per exemple, els continus atacs al valencià i l’intent de censurar la literatura que s’estudia en el batxillerat. Dos-cents vint departaments de Valencià es van pronunciar contra la censura. Dos-cents vint departaments pronunciant-se contra un decret és una cosa insòlita. Però és que ara s’estan adherint a la protesta els membres dels altres departament de llengües i, fins i tot, claustres sencers. I la protesta no para de créixer. Però encara hi ha més motius: el professorat se sent desprotegit davant la inacció per part de Conselleria, quan es produeixen incidents i agressions. El poder adquisitiu dels docents fa més de vint anys que baixa. Les càrregues burocràtiques i l’elaboració d’informes ridículs han arribat a extrems irritants. Els edificis no es renoven i en alguns la calor és insuportable.
Els portaveus del govern deien que no tenen diners a la caixa. És una excusa idiota, que no enganya ningú. Hauran de seure i negociar. Hauran d’acabar amb les lleis de “señas de identitad” i les altres perversions que s’iniciaren amb el govern de Mazón. Hauran de dissimular, en definitiva, el seu odi a la cultura. Perquè, en definitiva, tot ve d’ací: de l’odi explícit que el govern de Mazón i el torero de Vox van demostrar des de l’inici contra la cultura. En van fer un programa polític i tot, del seu odi a la cultura.
