Estimat alumnat de 2n de Batxillerat,
Necessite expressar el que sent estos dies quan vos veig entrar a classe, amb les vostres pors, les vostres inseguretats, el vostre emprenyament, la vostra indignació. Necessite dir-vos que vos estime, que continuem sent una pinya, un rizoma, una xarxa. Que continue compartint amb vosaltres la nostra complicitat, el nostre idioma. I buscant la vostra mirada per saber com esteu. I desitjant la vostra felicitat. Que no estic tranquil·la si no vos va tot bé. Que no estic tranquil·la. Ara. Jo també tinc por, ara que una vaga indefinida s’ha colat en les nostres vides i ens injecta dilemes, i vos provoca desconfiança, i sembra silencis. Sé que és una situació difícil, que vos genera incertesa, nervis i una ansietat afegida amb la qual no hauríeu de carregar.
Vau començar la vostra etapa de secundària amb un confinament, amb una pandèmia que va generar aïllament i pànic. Vau començar el batxillerat amb una dana que ho va arrasar tot, que ens va canviar la vida, que ens va sacsar l’ànima, però que també ens va unir, en el mateix fang i amb les mateixes esperances.
I ara, en lloc d’enfrontar-vos a l’eterna injustícia de les qualificacions, dels exàmens que no vos permeten dormir ni riure, vos hem deixat a les mans una nova inquietud: la de no saber quan tindreu les notes finals, quan seran les avaluacions, ni quan es tancarà este curs estrany. Una inquietud que s’arrossega entre els dies com una pregunta sense resposta. En definitiva, heu de carregar amb les conseqüències d’esta vaga indefinida, de la qual, no ho oblideu, sou protagonistes principals. Vos necessitem, necessitem la vostra pressió perquè el conflicte escale fins a arribar als despatxos de qui viu d’esquena a les vostres necessitats. Vosaltres sou la nostra arma més potent i ens fa malestar provocant, amb esta lluita per dignificar l’educació pública, la vostra angoixa. Ens fa mal que el final d’esta etapa estiga envoltat de la impotència causada per esta decisió tan dura que hem hagut de prendre.
Necessite, necessitem, que entengueu que ho fem per vosaltres, per eixe “vosaltres” format pels qui esteu i els qui vindran. Ho fem per posar de manifest la violència amb què les institucions vulneren els vostres drets més bàsics, i els nostres. Ho fem per denunciar que qui ens governa s’està organitzant contra la igualtat devaluant el que és públic, oprimint-nos per a gaudir de més privilegis. I d’això tracta esta vaga: d’assenyalar qui, des dels seus privilegis, des de les seues institucions, ens (i vos) oprimeix; qui desnona les nostres veïnes i rescata la banca amb diners públics, qui expulsa les persones migrants, qui qüestiona les dones que exigeixen drets, qui inventa (o manté) lleis mordassa perquè no ens queixem, i reformes laborals que afavoreixen els empresaris. Ho fem per alçar la veu contra qui vos amuntega a les aules perquè prefereix derivar els recursos cap a l’educació privada. Contra qui pretén evitar que vos transmetem la vostra llengua i la vostra cultura, qui elimina cicles dels instituts, qui redueix i retalla plantilles. Volem, doncs, assenyalar i denunciar qui precaritza les nostres vides: la Conselleria al servei d’un sistema que atorga més llibertat al mercat que a les persones.
I per això, i espere que almenys esta experiència vos servisca com un dels últims aprenentatges d’este Batxillerat, necessitem lluitar. Per això existeix la solidaritat de la classe treballadora (com tanta gràcia vos feia repetir en classe), i ahí estem juntes. Ahí les nostres condicions ens igualen, ja no hi ha professorat ni alumnat. Ahí ens trobem. Tornem a estar braç a braç, com fa un any i mig, al carrer, sense descansar.
Vull fer-ho bé, perquè hem de ser un exemple per a vosaltres, perquè, també de vaga, estem educant. Vull que estigueu orgulloses dels i de les docents que vos han estimat, vos han ajudat, han plorat amb vosaltres i ara es deixen les hores i les forces en esta batalla. Vull demanar-vos novament disculpes i alhora ser el vostre referent. I ensenyar-vos que les injustícies, les agressions, les opressions, no s’han de mantindre en silenci. Cal augmentar la tensió fins que l’opinió pública es veja obligada a parlar-ne. I esta és la competència que cal que assoliu. Esta sí que importa.
Gràcies per acompanyar-nos en este viatge. Gràcies per ensenyar-nos, per comprendre’ns, per preguntar, per confiar, per la paciència. Per permetre’ns abaixar la guàrdia a classe i mostrar-nos tan vulnerables com vosaltres. Passe el que passe, desitge que la vida vos cuide, que sigueu tan feliços i felices com ho he sigut jo al vostre costat i que, si no és ara, algun dia entengueu per què faig això. Vos estime.
