És diumenge i hui he de treballar. Ahir, dissabte de vesprada, vaig redactar un examen per a 1r de l’ESO i hui he de corregir 2n d’ESO. No tindré temps a acabar-los abans que comence la setmana.
Tinc dos grups de 1r d’ESO i dos grups de 2n d’ESO i un grup de Formació Professional Bàsica. En l’FPB impartisc Valencià, Castellà i Socials. També soc tutora de 24 alumnes.
Demà i despús-demà faran l’examen els de primer, encara no hauré acabat de corregir els exàmens dels segons, i mentrestant, hauré de complir amb la meua jornada laboral oficial, com tota treballadora.
Deixaré de banda tots els missatges d’Ítaca per respondre, la revisió diària del correu i el teams, informes, reunions tutorials i tota la «burrocràcia» amb què també hem de complir. Ho faré quan tinga un forat. Anomenem «forat» a les hores complementàries de treball en el centre.
Demà dilluns entraré a les huit i quart i eixiré a les dos i quart del migdia. Estaré impartint classe i educant des de les huit fins a les dos amb un descans de mitja hora per a esmorzar. En total, al final de la jornada, hauré atés moltíssimes persones. Els meus alumnes. La societat futura. Què t’ha paregut, morrut?
En 55 minuts que dura cada sessió he de passar llista, assegurar-me que tots entenen el que explique, mantindre’ls actius, despertar la seua curiositat i interés. Hui en dia hi ha molts estímuls, a moltes i a molts els costa mantindre l’atenció… I alguns venen i dormen a classe perquè han estat fins a les tantes de la nit atrapats en xarxes. Ah! I també si sorgeix el conflicte (baralles, insults, assetjament virtual o real, o drames personals) pa nostre de cada dia, pare la classe, agafe la mànega i apague focs.
En definitiva, o fas les classes alternatives i dones molt de tu, o hui en dia que mantinguen l’atenció pot ser un miracle.
L’esforç val la pena, sempre, quan els traus un somriure, o quan agraïxen la teua ajuda o simplement quan veus com aprenen. Els ensenyes i d’alguna manera, els cries dia a dia. De vegades a casa tenen situacions molt difícils i nosaltres som un suport molt important. Hi ha situacions dures, perquè són criatures i els veus patir. De vegades, tornes en el cotxe i necessàriament com a persona humana plores.
Són moltes hores junts. Els veus créixer i evolucionar i això emociona. Una de les professions més boniques del món.
A més de tot això, t’has d’assegurar que aprofiten la classe per a treballar. Ja no té sentit enviar deures ni treballs. Si envies alguna tasca, segurament, amb quasi tota probabilitat, la realitzarà el xatgpt o la «tia IA». I jo em negue a corregir-li a un trasto que va directe a suprimir-los la seua potencialitat reflexiva i creativa.
Un «trasto digital» dissenyat per a acabar amb el sentit i l’esperit crític. Les humanitats ja no valen res per a un sistema educatiu obedient del capitalisme despiadat.
És maig i des de començaments d’abril en les aules fa molta calor. No tenim aire condicionat. Molts estudien en barracots, durant anys i anys. La llarga espera. Pla edificant, on estàs?
Els alumnes es queixen i em diuen que els costa pensar amb tanta calor. És curiós perquè no tenim aire condicionat, però en totes les aules hi ha una pissarra digital que té connexió a internet. Serveix per a escriure i per a entrar en google i youtube, entre d’altres. I si la poses en marxa ara en maig et llança una calor mentre escrius que flipes.
És curiós. Curiós i «contradictori». No caldrà primer complir amb allò de “prevenció de riscos laborals”, que s’ha d’aplicar als llocs de treballs i que se suposa que vetla per la salut laboral dels treballadors?
Que els docents no som treballadors o què? Xe!, on van els diners? Que en la Conse tenen ventiladors? Ja et dic jo que no. Que quan hi treballava sempre hi havia discussions perquè en un mateix corredor unes es gelaven i uns altres es morien de calor. I sabeu què contestaven els qui manaven? Que Prevenció de riscos ordenava que l’aire condicionat fred havia d’estar a 26 graus. A 50 graus estem en les classes!!!
Ah, doncs, això és de molta mala educació, Conselleria. Com diu Homer en un capítol dels Simpson: “Es que nadie va a pensar en los niños?”
Dona, dic jo, que qui mana en la Conselleria haurà de pensar en los niños, niñas o niñes, no? Personetes amuntonades en habitacions, cadascú d’ells emetent calor humana, el sol entrant per la finestra i escalfant la façana i la pissarra digital que pareix un p* forn. I jo ahí, davant la xicalla, agafant aire, tirant més de paciència que de cordes vocals i a seguir.
Digitalització sí, climatització no.
Molt modern, sí, senyora consellera, però l’any passat en maig un xiquet de 1r d’ESO em va demanar eixir de classe perquè estava roig i es trobava malament. Li va donar el colp de calor. Això a un institut de la ciutat de València.
Ja sabem que dels professionals de la docència passen de llarg i infamen la nostra professió a més no poder.
Ja ho sabem i estem treballant perquè això no siga aixina, que no es pensen que no tenim autoestima. Som conscients de qui som, dels entrebancs a què ens enfrontem dia a dia i, per damunt de tot, tenim clara la nostra missió.
Nosaltres, els docents som el motor de canvi, som els mestres de la llibertat, ensenyem continguts de matèries, però sobretot transmetem els valors necessaris per a la construcció d’una societat altruista, justa i lliure. Perquè sabem que cadascun dels nostres alumnes és i serà un futur membre de la societat que ens espera. Ho fem per nosaltres i per elles.
Els profes no caminem a soles… Treballem en equip, compartim valors i unim forces. L’escola pública és de tots i totes. I no. No és un lema ni un eslògan. No ens enganyem, que la paguem entre tots i totes.
Tenim el suport de moltíssimes famílies precisament per això. Vinga pagar impostos… I on estan els diners?? On està el professorat que falta? On estan els profes per als alumnes NESE que diuen. Alumnes amb necessitats educatives especials, que, en cristià, vol dir que si no tenen eixa profe que els ajude estan exclosos. No s’enteren de res. I jo, com a profe, no puc ajudar-lo/a perquè tinc 55 minuts per a vint-i-llargs o trenta alumnes. Conselleria: inclusió de què?
Ja està bé. Pensaven que per no perjudicar l’alumnat i les famílies això de la vaga indefinida era només un farol, només una estratègia… Pensem que ens ho aguantem tot. I ara veuen que no. Que ni de conya.
I no entraré a criticar la Llei de “Llibertat Educativa” perquè només el nom és tot un insult a la intel·ligència.
Perquè nosaltres els docents hem reunit forces per a dir que ja n’hi ha prou, perquè aguantar ara per no perjudicar un final de curs significarà abocar l’educació pública al seu tràgic i definitiu final. I sobretot, perquè si no ens mobilitzem ara, què estaríem ensenyant als nostres alumnes, a callar i a tragar?
Aquest sistema juga amb la por i juga amb la vocació. Pensen que callarem i continuarem i aguantarem per vocació i estan molt equivocats. És justament la vocació la que ens inspira i la que ens impulsa ben fort cap a la vaga indefinida i històrica que començarà aquest 11 de maig.
PD: El pròxim diumenge 10 de maig serà la trobada d’Escoles en Valencià a l’IES El Saler. El meu estimat institut pioner en la història de l’educació pública en valencià.
