Marta Ferrer (Gandia, 2002) parla d’habitatge des d’una mirada generacional, però també des d’una consciència de comarca. La periodista de Gandia (la Safor), nascuda el 2002 i formada en Periodisme a l’UJI i en documental i reportatge periodístic transmedia a la Carlos III de Madrid, ha convertit Les cases buides en una peça audiovisual sobre una contradicció que travessa molts pobles valencians: hi ha gent que vol quedar-se a viure-hi, però no pot; i, al mateix temps, hi ha cases tancades, degradades i sense vida.
El documental naix d’una investigació prèvia sobre despoblament. Ferrer havia treballat en Arrels, la memòria dels pobles, un reportatge transmedia centrat en la comarca de la Serranía. Aquell projecte li va deixar una idea clavada: “Hi havia molts joves que volien quedar-se a viure al seu poble i no podien”. Quan va marxar a Madrid per estudiar el màster, aquella intuïció es va transformar en una pregunta documental: per què hi ha pobles amb cases buides si hi ha persones que voldrien habitar-les?
La resposta va començar a prendre forma quan va llegir una entrevista a Marc Fuster, arquitecte i ambientòleg del CDR La Safor. Una dada la va impressionar especialment: en municipis com Alfauir, el Ràfol de Salem, Castellonet de la Conquesta i Llocnou de Sant Jeroni, al voltant del 20% dels habitatges estaven buits. Ferrer va entendre que aquella xifra no era només una dada urbanística, sinó una història social. “Les dades estan molt bé, però el que més ens arriba són les realitats que ens envolten i les històries que ens rodegen”, explica.
Les cases buides aborda l’habitatge des de diversos angles: la dificultat dels joves per emancipar-se, la soledat no desitjada de les persones majors, la degradació del patrimoni dels pobles i la manca d’un marc legal que done seguretat als llogaters. Ferrer defensa que la qüestió no es pot deixar només en mans de la bona voluntat individual. “No ho podem deixar tot a la solidaritat i a la moralitat de la persona”, afirma. Segons la periodista, les institucions han de promoure polítiques públiques que pensen “no només en els propietaris, sinó també en els llogaters”.
El documental també vol trencar la idea d’una guerra entre generacions. Ferrer no veu un enfrontament real al carrer entre joves i majors, sinó més aviat una narrativa interessada. “Pense que no hi ha tanta guerra com ens han volgut vendre”, sosté. Per això el documental planteja una mirada intergeneracional: persones majors que viuen soles en cases massa grans i joves que no poden accedir a una llar podrien formar part d’una mateixa solució si existiren mecanismes de confiança, mediació i suport públic.
La mateixa Ferrer parla des d’una realitat compartida per molts joves. Viu amb els pares, treballa en el periodisme local i coneix de prop la precarietat del sector. “Quan entens el periodisme local, entens que has d’estar en primera línia per si passa qualsevol cosa”, diu. Però també remarca que les condicions laborals no sempre acompanyen aquesta exigència. La seua faena a la ràdio i a la televisió local li ha permés conéixer millor la Safor, els seus pobles, els seus alcaldes, les seues festes, la seua gastronomia i també les seues ferides.
Una d’aquestes ferides és el turisme. Ferrer ha investigat els lloguers de temporada fraudulents a la platja de Gandia i ha conegut casos a través del Sindicat d’Habitatge de la Safor. Famílies que lloguen de setembre a maig i que, quan arriba l’estiu, han d’abandonar el pis perquè el preu es dispara. “Hi ha famílies que durant els tres mesos d’estiu se’n van per habitacions”, denuncia. La periodista explica que molts contractes de temporada amaguen una realitat de residència habitual i que moltes persones desconeixen els seus drets com a inquilines.
El procés de producció del documental va ser llarg i canviant. Ferrer va partir d’una idea inicial més àmplia, però el projecte va anar trobant la seua forma a mesura que apareixien les fonts. Marc Fuster li va obrir portes, el CDR la Safor va facilitar el marc del projecte i el relat es va completar amb veus institucionals, persones majors i joves afectades per la crisi d’habitatge. “No tens les fonts des d’un primer moment, les vas trobant”, resumeix.
El muntatge, assegura, va ser “una odissea”. Tres dies abans de tancar-lo, va decidir canviar l’estructura perquè sentia que el documental tenia massa dades i massa burocràcia, però no estava transmetent allò que volia contar. El resultat final és una peça que combina informació, emoció i territori, amb una idea central: quan es tanca una casa, també es tanca una història de vida. “Que no es tanquen mai les portes de les cases, que sempre han d’estar obertes”, diu Ferrer.
Les cases buides continuen ara el seu recorregut per diversos pobles de la Safor, amb projeccions i col·loquis posteriors. La pròxima parada serà el 7 de maig al Ràfol de Salem. L’objectiu no és només projectar un documental, sinó generar conversa sobre la custòdia immobiliària, la cessió d’habitatges, la rehabilitació de cases i el dret a viure als pobles. Perquè, com defensa Ferrer, l’habitatge no és només una qüestió de mercat: és una qüestió de vida, de comunitat i de futur.
