A l’extrema dreta se li ha de reconèixer la seua capacitat de convertir en hegemònic el sentit comú. El sentit comú no com l’entén la gent de poca lletra sinó més prompte com l’entendria el pensador italià Gramsci, és a dir, com un conjunt de creences, intuïcions, supersticions i valors acrítics sense cap coherència que les classes dominants converteixen en la seua ideologia fent que els dominats accepten el món amb totes les seues injustícies com a una cosa natural i impossible de canviar ni encara per la força.
La gent del carrer, assalariats sense més futur que un estat de benestar social sòlid i intocable han assumit que aquest mateix estat de benestar és massa car, innecessari en molts casos i, alhora, sagrat, patrimoni només d’aquells considerats “els nostres”, “los nuestros”, els nacionals qui són els que han de tenir l’accés prioritari als hospitals, a les escoles, als subsidis encara que estiguen en la majoria de les indigències, encara que paguen els seus impostos o tinguen cura dels nostres majors, encara que parlen la mateixa llengua, malgrat que siguen persones…
Primer els de casa, bramen. Hi haurà sentit comú més clar que aquest? Evidentment, la qüestió és enganyosa, endimoniada, l’expressió més nítida del filldeputisme que és, al meu entendre, la manera evident en què es manifesta el pensament de l’extrema dreta, que arribat a un punt d’ebullició, de contradicció amb si mateix, ja només li queda practicar l’odi. Un odi que és fruit d’una impotència evident per entendre els processos de canvi, per entendre el món en la seua complexitat extrema.
En aquest caos, el propietari d’un piset merdoset de segona residència en el Perelló clama al cel quan la tropa del PP, Vox i Junts li diuen que limitar els preus de lloguer el portarà a la ruïna per tal com ell s’ha cregut un gran propietari. I en certa manera ho és tenint en compte que la immensa majoria dels seus conciutadans o viuen de lloguer o només tenen en propietat un sol habitatge, possiblement hipotecat.
El treballador, diguem-ne intermitent, s’escama de veure que també hi ha treballadors intermitents com ell nascuts en Lituània o en Marroc amb dreta a cobrar l’atur i pensen que, tot i que han contribuït en el passat a omplir la caixa d’on ixen els subsidis, no haurien de rebre un cèntim. Potser així els ‘nostres’ tocaríem a més.
El sentit comú també abasta el camp de la salut. Prioritat nacional per als nostres. Si el càncer aterra en un cos nascut en Guinea que se’l menge per un garró.
Aquests dies amb el procés de regularització el filldeputisme s’ha enervat com mai i als carrers els abanderats del sentit comú es retorcen de ràbia. Els nou vinguts són els mateixos, però ara els sembla que hi ha més i que, per si encara no fora poc, tindran papers, documents… Serà, justament, gràcies a això que pagaran impostos, que doblaran en els camps per recollir les nostres collites, que atendran els nostres majors… Aquesta és l’altra cara del sentit comú, segons Gramsci, el camp de batalla ideològic per canviar les mentalitats retrògrades i sotmeses.
És clar, l’enverinat pel filldeputisme no veu que, si expulsen la xicota equatoriana, serà ell qui haurà de rentar-li el cul a la seua mare o que, si expulsen els seus treballadors marroquins, l’hivern que ve s’haurà de collir les taronges amb les banyes. I així tot… Quina seria l’alternativa doncs a una societat més igualitària per aquest personal? Nou vinguts esclavitzats sense dret a res com l’Egipte dels faraons? Milers de persones vivint al carrer perquè els rics d’arreu del món continuen especulant fins a l’infinit des d’una platja en les Bahames? Omplir de vaixells els que han arribat de fora i enviar-los al mig de la mar? Establir un règim teocràtic per a garantir la uniformitat religiosa d’una societat? Ni ells ho saben… Tot és una falòrnia orquestrada per senyorets, fanàtics i aprofitats que segueix una tropa d’indocumentats que tard o d’hora i gràcies a la democràcia que tant odien podrien arribar al poder i sumir-nos en un oceà de merda com el que va ofegar els alemanys, els italians i els espanyols mateixos durant els anys trenta.
La propaganda els ha dut a tal estat d’excitació que han perdut la vergonya i n’han fet del seu filldeputisme una prioritat nacional, també. Peguem-li la volta, però. La prioritat nacional hauria de ser deixar fora de la sanitat pública els que defrauden hisenda, els explotadors dels treballadors, els que abominen de les eleccions democràtiques, els que neguen el dret als altres a creure en el Déu dels seus pares, als que justifiquen els genocidis per raons profundes i inconfessables racials o xenòfobes…
Un darrer apunt. Això dels connacionals m’ha fet pensar en la procedència de la gent amb qui em relacione de manera més o menys quotidiana on visc, però també a València o Algemesí. Gent de totes les extraccions socials, oficis, ideologies, creences, orientació sexual, gènere, amics, coneguts i saludats… el món, no el medieval, el món d’ara i ací. Heus ací la llista de la meua prioritat nacional: Marroc, Senegal, Portugal, França, Itàlia, Alemanya, Anglaterra, Bòsnia, Sèrbia, Països Baixos, Moldàvia, Romania, Turquia, Estats Units, Mèxic, Veneçuela, Colòmbia, Argentina, Xile, Equador, Bolívia, Perú, Hondures, Guatemala, Brasil, Palestina, Líban, Israel, Uruguai, Irlanda, Bangladesh, l’Índia, Pakistan, la Xina… I segur que me’n deixe.
Com diria Gramsci, el vell món es mor i el nou tarda a aparèixer. És en l’entremig que naixen els monstres.
