L’Estat d’intempèrie
Al llarg de la modernitat, l’Estat ha adoptat formes diverses, cadascuna de les quals ha articulat d’una manera específica les relacions entre poder, població, territori, economia i protecció. L’Estat liberal es va legitimar com a garant dels drets individuals, la propietat i la seguretat, establint formalment límits a la intervenció política sobre la societat. L’Estat del benestar va ampliar considerablement esta funció protectora mitjançant sistemes públics de sanitat, educació, pensions, assistència i redistribució, fins a convertir determinades condicions materials de vida en una responsabilitat col·lectiva. Per contra, l’Estat totalitari, en les seues versions feixista, “comunista” i islamista, va aspirar a penetrar el conjunt de la vida social mitjançant una combinació de mobilització, propaganda, vigilància, repressió i control ideològic. Per la seua banda, l’Estat neoliberal no va significar, com sovint s’ha afirmat, la desaparició o el simple afebliment de l’Estat, sinó una profunda reorientació de les seues funcions: mentre privatitzava, mercantilitzava o deteriorava una part de les funcions socials, reforçava aquelles destinades a garantir els mercats, la propietat, el monopoli de la violència, la disciplina laboral, el control fronterer i les condicions generals de l’acumulació.
Tanmateix, les transformacions de les últimes dècades, i sobretot la seua inserció en una situació de deteriorament ecològic, escassetats emergents i inestabilitat sistèmica creixent, permeten preguntar-se si no estem avançant cap a una configuració diferent, encara difícil de definir amb les categories polítiques heretades. Podríem denominar-la Estat d’intempèrie.
Entre l’Estat neoliberal i l’Estat d’intempèrie resulta especialment útil situar el concepte de totalitarisme invertit desenvolupat per Sheldon S. Wolin. Este autor va advertir que les democràcies contemporànies, i especialment la nord-americana que ell analitzava, podien experimentar un profund procés de buidament polític sense necessitat de reproduir els totalitarismes clàssics del segle XX. El totalitarisme invertit no necessita necessàriament abolir les eleccions, instaurar un partit únic, eliminar formalment les llibertats o mobilitzar permanentment les masses al voltant d’una ideologia oficial. Pot conservar les institucions representatives mentre el poder efectiu es concentra progressivament en una creixent simbiosi entre Estat i grans corporacions. I si els totalitarismes clàssics necessitaven masses mobilitzades, el totalitarisme invertit funciona millor amb ciutadans desmobilitzats, privatitzats, fragmentats i convertits fonamentalment en consumidors i espectadors, absorbits per les exigències de la supervivència quotidiana, el consum i l’entreteniment. La intuïció de Wolin resulta especialment valuosa perquè permet comprendre que l’autoritarisme contemporani no ha d’adoptar necessàriament la forma espectacular del totalitarisme històric. Però potser el procés està avançant encara més. Si el neoliberalisme va mercantilitzar la protecció i el totalitarisme invertit va contribuir a buidar la democràcia mitjançant la penetració corporativa i la desmobilització ciutadana, la realitat del col·lapse ecosocial en curs pot introduir una mutació ulterior: que el sistema deixe progressivament de considerar necessari integrar, protegir o fins i tot mantenir dins dels seus perímetres de seguretat sectors cada vegada més amplis de la població.
La intempèrie designa precisament esta nova condició d’exclusió, abandonament i vulnerabilitat. Estar a la intempèrie significa estar exposat, trobar-se sense sostre, sense refugi, sense protecció davant forces que poden resultar hostils. Durant bona part de la modernitat, fins i tot sota règims profundament desiguals, l’Estat va legitimar la seua existència mitjançant alguna forma de promesa protectora. Podia protegir de manera desigual, podia excloure determinats grups i territoris, podia sostindre la protecció interna sobre relacions colonials o extractives externes, però la seua justificació última continuava vinculada a la capacitat de proporcionar seguretat, infraestructures, drets, servicis o mecanismes d’assistència, encara que fora per a una part de la població considerada “autènticament nacional”. L’Estat — i estat— d’intempèrie comença quan esta promesa es retira progressivament i l’abandonament deixa de ser una disfunció excepcional per convertir-se en una manera normal de governar. Això no significa que l’Estat desaparega, ben bé al contrari. Pot ser fiscalment exigent, administrativament omnipresent, tecnològicament sofisticat, policialment robust i militarment potent, alhora que es retira de la sanitat, l’habitatge, les cures, la protecció social o la garantia material de l’existència. No estaríem, per tant, davant un Estat mínim, ni seria tampoc el cas dels estats postcolonials en mans d’elits locals corruptes sotmeses a potències neocolonials, sinó davant un Estat selectiu: no disminuïx necessàriament el seu poder, sinó la seua obligació envers la població, amb la qual no es troba compromés. I no sols això, sinó que busca la paradoxal complicitat sadomasoquista d’una gran massa de gent amb eixe abandonament de la població a la seua sort.
Els qui disposen de recursos poden comprar protecció, habitatges segurs, sanitat privada, educació, seguretat, assegurances, climatització, mobilitat o capacitat d’adaptació davant les catàstrofes; els altres són lliurats progressivament a la intempèrie. Esta és simultàniament social, econòmica, ecològica, laboral, habitacional, sanitària i migratòria. No constituïx un fenomen únic, sinó una acumulació d’exposicions en el plànol social, econòmic, ecològic i cultural que tendixen a reforçar-se mútuament. La superposició de totes estes intempèries acaba produint una intempèrie existencial en la qual s’interioritza la certesa que, quan arribe el moment crític, cadascú haurà d’arreglar-se-les pel seu compte. En eixe sentit, l’expressió aparentment banal «buscar-se la vida» pot acabar convertint-se en el principi antropològic de l’Estat d’intempèrie.
Col·lapse i abandonament
És ací on el concepte d’intempèrie adquirix tot el seu sentit en relació amb el col·lapse ecosocial. Una civilització basada en l’expansió permanent podia prometre, almenys imaginàriament, la integració futura de tota la població: sempre hi hauria més creixement, més energia, més producció, més consum, més ocupació, més infraestructures i més oportunitats. Però quan esta civilització topa amb límits biofísics la pregunta política central tendix inevitablement a modificar-se. Ja no es tracta només de com distribuir l’abundància, sinó de qui continuarà protegit quan l’abundància deixe de poder ser promesa. És aleshores quan poden aparéixer poblacions implícitament considerades sobrants: pobres, migrants, refugiats, desocupats, habitants de territoris sacrificats, dones vulnerables, comunitats afectades recurrentment per catàstrofes o simplement persones que han deixat de resultar funcionalment necessàries per als processos centrals d’acumulació. El sistema continua explotant intensament tot allò que encara considera útil, però pot començar a abandonar allò que considera prescindible.
No és necessari que l’abandonament siga proclamat. Precisament una de les característiques de l’estat d’intempèrie és que pot exercir una violència enorme sense necessitat de convertir-la en un programa explícit. Es poden privatitzar servicis, deteriorar infraestructures, reduir prestacions, externalitzar responsabilitats, abandonar territoris, endurir fronteres i deixar que les dinàmiques econòmiques, socials i ecològiques facen la resta. No necessàriament matar, sinó deixar morir; no necessàriament destruir, sinó deixar caure. La qüestió central ja no seria governar-ho tot, com aspirava a fer el totalitarisme clàssic, sinó decidir què mereix continuar sent governat, cuidat i protegit i què pot ser lliurat a la intempèrie. En este sentit, el pas del totalitarisme invertit a l’estat d’intempèrie representaria també el pas de la democràcia administrada a l’abandonament administrat.
Però abandonar no significa necessàriament deixar de controlar. Esta és probablement una de les característiques més importants de la nova configuració. Una societat cada vegada més desprotegida és també una societat potencialment conflictiva. Les poblacions abandonades poden protestar, organitzar-se, migrar, ocupar espais, rebel·lar-se o qüestionar les estructures que les condemnen a la intempèrie. Per això la retirada de la protecció pot coexistir amb una extraordinària expansió de la vigilància. L’Estat pot retirar-se de l’hospital, de l’escola, de l’habitatge, de les cures o de la protecció davant la catàstrofe sense fer-ho de la frontera, de la policia, de la càmera, de la base de dades, del reconeixement biomètric o de l’algoritme. D’ací emergix una paradoxa fonamental: com menys protegit està l’individu, més vigilat pot arribar a estar. L’estat d’intempèrie és, doncs, abandonament sense pèrdua de control.
La dronificació del món
És precisament en este punt on l’Estat d’intempèrie convergix amb un segon procés que podríem denominar dronificació del món. El dron expressa una lògica militar característica del nostre temps. Davant les grans màquines de guerra, extremadament costoses, centralitzades i difícils de substituir, apareixen multituds de dispositius relativament menuts, barats, mòbils i reemplaçables. Un dron aïllat pot tindre una capacitat destructiva limitada; milers de drons actuant successivament o en eixam poden saturar les defenses més sofisticades. La seua potència no residix tant en cadascuna de les unitats com en la multiplicació, l’acumulació i el desbordament. No és la força d’un gran colp, sinó la dificultat de defensar-se davant una multitud de xicotets impactes.
La dronificació del món designaria l’extensió d’esta lògica de l’eixam més enllà de l’àmbit estrictament militar. La seua estructura elemental podria formular-se així: multiplicar fins a saturar, saturar fins a desbordar. I allò que pot ser desbordat no són únicament les defenses militars, sinó també les defenses institucionals, territorials, socials, cognitives i emocionals d’una societat. Per això la dronificació no és només comunicativa ni digital. Pot manifestar-se en fluxos d’informació, però també en moviments de població instrumentalitzats políticament, en la proliferació de vivendes turístiques, en la multiplicació de mercaderies de baix cost, en determinades formes de pressió sobre els servicis públics o en qualsevol procés en què una acumulació massiva d’unitats aparentment menors acaba alterant qualitativament el sistema sobre el qual actua.
En l’esfera informativa el mecanisme resulta especialment visible. En lloc d’una gran mentida, milers de falsedats; en lloc d’un únic missatge propagandístic, una inundació de missatges contradictoris; en lloc d’un escàndol capaç de concentrar l’atenció pública, una cascada d’escàndols que se substituïxen abans que cap puga sedimentar políticament. La saturació acaba erosionant l’atenció, la memòria i la capacitat de produir sentit. La paradoxa és que una societat extraordinàriament informada pot trobar-se cada vegada més incapacitada per comprendre què li està passant. La dronificació no produïx necessàriament ignorància: pot produir sobreinformació incapacitadora.
Però el mateix principi pot operar sobre la realitat material. La utilització política de fluxos migratoris, per exemple, pot respondre a una lògica semblant quan un actor intenta concentrar en poc de temps un nombre de persones superior a la capacitat ordinària de resposta d’una frontera o d’una administració. Les persones migrants no són, evidentment, els «drons»: són subjectes humans que poden ser instrumentalitzats per actors polítics dins d’una estratègia de saturació. La distinció és fonamental, perquè allò que definix la dronificació no és la naturalesa de les unitats mobilitzades, sinó la lògica política de qui intenta convertir la seua acumulació en un mecanisme de desbordament.
Una dinàmica estructuralment comparable, encara que sense necessitat d’una direcció política centralitzada, pot observar-se en la turistificació urbana. Una vivenda turística no transforma una ciutat; desenes de milers poden modificar el mercat residencial, els preus, el comerç, els usos de l’espai públic i la composició social dels barris. Igualment, un producte barat i prescindible té un impacte insignificant; centenars de milions poden saturar mercats, sistemes logístics, abocadors i ecosistemes. Una operació especulativa pot ser absorbida; la seua multiplicació pot transformar estructuralment el territori. La dronificació apareix així com una forma característica de la societat contemporània: la conversió de la quantitat acumulada en una força qualitativa de saturació destructiva.
En este sentit, la dronificació prolonga, però també modifica la intuïció del totalitarisme invertit de Sheldon Wolin. El totalitarisme clàssic necessitava imposar una realitat oficial coherent i mobilitzar les masses al seu voltant. El totalitarisme invertit podia funcionar mitjançant la desmobilització, el consum, l’espectacle i la subordinació de la política al poder corporatiu. La dronificació introduïx una possibilitat addicional: ja no cal imposar una única realitat si poden destruir-se les condicions que permeten construir-ne una de compartida. No cal silenciar totes les veus si poden quedar sepultades sota una quantitat infinita de soroll; no cal prohibir la vida política en comú si l’atenció col·lectiva queda atrapada en una successió vertiginosa de polèmiques, amenaces i escàndols. Si la censura clàssica aspirava a produir silenci, la dronificació pot aconseguir efectes semblants mitjançant el procediment invers: produir massa soroll.
L’eixam, a més, no necessita una coordinació central completa. En la dronificació poden confluir governs, empreses, plataformes tecnològiques, algoritmes, mitjans de comunicació, mercats, xarxes automatitzades i els mateixos individus, cadascun actuant segons interessos diferents però produint conjuntament efectes de saturació. Pot ser instrumentalitzada deliberadament, però també pot emergir sistèmicament d’una economia que premia la velocitat, la quantitat, la novetat, la circulació incessant, l’alarma i el conflicte. L’eixam pot tindre estratègia, però també pot funcionar sense ella.
L’Estat d’intempèrie i la dronificació del món apareixen així com dos dimensions entrellaçades d’una mateixa transformació. La intempèrie designa la retirada selectiva de proteccions i l’exposició creixent de determinades poblacions a la precarietat, el deteriorament ecològic, el desplaçament i la competència pels recursos. La dronificació descriu una lògica de saturació que travessa simultàniament la guerra, la informació, l’economia, el territori, les migracions, el consum i la vida quotidiana. Una actua sobre les condicions de protecció; l’altra, sobre la capacitat dels sistemes i dels individus per absorbir impactes sense quedar desbordats.
Pot ser que esta siga una de les formes polítiques que adopte el col·lapse ecosocial: no necessàriament l’enfonsament sobtat dels Estats, sinó la seua transformació mitjançant un replegament selectiu i desmobilitzador. L’Estat no desapareix ni ha de debilitar-se en termes absoluts; redibuixa el perímetre d’allò que considera digne de protecció. Fora queda la intempèrie; dins, els espais protegits; entre tots dos, una infraestructura creixent de fronteres, murs, càmeres, algoritmes, policies, sistemes biomètrics i dispositius de classificació, selecció i vigilància. I sobre el conjunt actua, literalment i metafòricament, la dronificació: una situació distòpica en què l’acumulació, l’eixam i la saturació desborden successivament les defenses militars, institucionals, territorials, cognitives i emocionals. En conseqüència, no es tractaria de protegir la societat del col·lapse, sinó de salvaguardar els espais fortificats del poder de la societat que el mateix col·lapse va deixant a la intempèrie.
