Vivim un moment en què una reivindicació aparentment sectorial, com és la de l’habitatge, sembla estar desbordant progressivament els seus límits per convertir-se en expressió d’un malestar social molt més profund. L’encariment dels lloguers, els desnonaments, la financerització de l’habitatge, l’expansió dels grans tenidors i dels fons d’inversió o les enormes dificultats de les generacions més joves per accedir a una vivenda constituïxen la manifestació més visible d’un procés que, tanmateix, va molt més enllà. Allò que està en joc no és únicament la possibilitat de disposar d’un sostre, sinó la creixent dificultat per assegurar les condicions materials mínimes que permeten construir una vida relativament estable i digna. És per això que proposem parlar de condició inquilina, entenent-la no només com una determinada situació jurídica o residencial, sinó com una condició existencial característica d’un capitalisme embogit que, enmig de l’acceleració del col·lapse ecosocial, estén la precarietat, la vulnerabilitat i la incertesa sobre sectors cada vegada més amplis de la població.
La condició inquilina
La qüestió de l’habitatge constituïx necessàriament el punt de partida. Des de fa anys, plataformes contra els desnonaments, sindicats de llogaters, associacions veïnals i nombrosos moviments socials han denunciat les conseqüències de la progressiva conversió de la vivenda en un actiu financer, convertint l’accés a l’habitatge en un dels principals focus de conflictivitat social i agreujant fenòmens com la gentrificació i mercantilització de les ciutats. Però el realment significatiu de les mobilitzacions que s’estan produint és que la vivenda comença a funcionar com un condensador de malestars socials que no són estrictament residencials. Darrere del problema del lloguer apareixen immediatament els salaris insuficients, la precarietat laboral, la degradació dels servicis públics, la pobresa energètica, la inseguretat alimentària, la vulnerabilitat dels migrants o la impossibilitat de construir projectes vitals mínimament estables.
És en este sentit que podem parlar d’una autèntica condició inquilina contemporània. Ser inquilí deixa de significar exclusivament habitar una casa que pertany a un altre per convertir-se en metàfora d’una existència sotmesa permanentment a la possibilitat de l’expulsió, de desnonament. Som inquilins quan podem perdre la casa, però també quan podem perdre el treball, quan depenem d’uns servicis públics progressivament degradats, quan l’accés a l’energia o als aliments està condicionat per decisions preses a milers de quilòmetres, quan un territori pot ser devastat per una catàstrofe climàtica evitable o sacrificat als interessos extractius, quan una població pot ser expropiada o expulsada del seu país pel capitalisme depredador o quan les institucions que haurien de proporcionar seguretat i protecció deixen de fer-ho. La condició inquilina designaria així una experiència social caracteritzada per la provisionalitat i per la sensació que les condicions fonamentals de la nostra existència depenen de poders sobre els quals tenim una capacitat de decisió cada vegada menor. És a dir, pel desnonament social a gran escala.
El «propietari», en esta metàfora, ja no és necessàriament el propietari físic d’un immoble. Pot ser un fons d’inversió, una multinacional, una entitat financera, una corporació tecnològica, una administració pública, una estructura militar, una organització criminal o qualsevol poder distant capaç de condicionar l’accés als recursos imprescindibles per a la vida. La condició inquilina significa, per tant, viure permanentment sota una espasa de Dàmocles, en una situació en què sempre existix la possibilitat de perdre alguna cosa essencial: la casa, el treball, els ingressos, els servicis públics, el barri, la ciutat, el territori, la comunitat, els recursos naturals o fins i tot les condicions ecològiques que permeten continuar habitant dignament un determinat lloc.
Esta condició connecta directament amb allò que hem denominat en altres ocasions estat d’intempèrie. La intempèrie no és només pobresa, sinó una situació més general de desprotecció davant forces econòmiques, polítiques, tecnològiques i ecològiques que apareixen com a incontrolables. Allò que durant dècades ha caracteritzat bona part de les poblacions del Sud global penetra ara amb força creixent en les societats occidentals, erosionant les seguretats que havien proporcionat l’Estat del benestar, l’ocupació estable, els servicis públics o unes expectatives raonables de mobilitat social. La deriva necropolítica i necroliberal del capitalisme contemporani tendix, en este sentit, a produir poblacions cada vegada més exposades a l’abandonament, mentre les elits econòmiques intenten garantir les seues pròpies condicions de seguretat, acumulació i accés privilegiat als recursos en un context mundial de tensions creixents.
Ací apareix una diferència fonamental respecte del 15M de 2011. Aquell moviment va ser una formidable expressió del malestar generat per la crisi financera de 2008, les polítiques d’austeritat, els retalls pressupostaris, la precarització, la corrupció i el deteriorament de la representació democràtica. Però, malgrat la radicalitat d’algunes de les seues expressions, encara existia un cert horitzó de retorn a la normalitat: superar la crisi, recuperar drets, reconstruir l’Estat del benestar, democratitzar les institucions i restablir unes expectatives de prosperitat que havien quedat interrompudes, especialment entre les classes mitjanes. El col·lapse ecosocial existia ja com a realitat i com a advertència, però no ocupava la centralitat que està adquirint actualment. Hui, en canvi, l’emergència climàtica, les crisis energètiques, les guerres, les tensions geopolítiques pels recursos, la degradació de les condicions bàsiques de reproducció de la vida fan cada vegada més difícil interpretar el malestar social com una simple crisi conjuntural de la qual seria possible eixir per tornar al punt anterior.
Això modifica profundament el sentit de les noves mobilitzacions. Ja no es tractaria únicament de recuperar un benestar perdut, sinó de respondre a la percepció que les condicions materials de la vida poden deteriorar-se de manera permanent, en una davallada constant cap a la misèria. I quan qui protesta perquè no pot pagar un lloguer descobrix que la seua vulnerabilitat residencial compartix estructura amb la precarietat laboral, la inseguretat energètica, la fragilitat del dia a dia, l’exclusió dels migrants o la degradació ecològica, la consciència inquilina pot deixar de ser una consciència sectorial per convertir-se en la percepció d’una condició compartida d’intempèrie, com eixa en la que viuen les poblacions del Sud global des de fa dècades. És precisament esta possibilitat, causada directament pel col·lapse ecosocial en curs, la que permet connectar la condició inquilina amb una tradició política que semblava pertànyer al passat, però que podria adquirir una inesperada actualitat: la forma-comuna.
La forma-comuna
En sintonia amb això, la historiadora Kristin Ross es referix a la forma-comuna com una manera de donar vida al procomú, especialment allí on l’Estat es retira, abandona determinades funcions o deixa sense protecció comunitats i territoris. La comuna no constituïx per a Ross un model polític abstracte que haja de ser aplicat segons un programa preestablert, ni tampoc una simple evocació nostàlgica de la Comuna de París de 1871. Les comunes estan profundament arrelades en situacions locals concretes i es caracteritzen per un acusat pragmatisme. Sorgixen de necessitats immediates i de conflictes específics, però poden desenvolupar, a partir d’estos, formes de vida que desborden la reivindicació inicial i qüestionen les relacions socials existents.
La defensa del territori, la restitució de la terra i els recursos, l’apropiació dels mitjans de subsistència i de producció, la composició d’aliances entre subjectes diferents i la reconfiguració del temps davant els ritmes imposats pel capital constituïxen alguns dels eixos que Ross identifica en estes experiències. La forma-comuna s’enfronta així a les condicions del present fent un ús creatiu de les ferramentesheretades del passat, però sense pretendre restaurar literalment formes socials desaparegudes. El seu potencial residix precisament en la capacitat de combinar tradició i experimentació, memòria i innovació, resistència i construcció. La lluita deixa aleshores de ser concebuda exclusivament com un instrument destinat a aconseguir una societat futura: la mateixa lluita comença a contindre elements de la vida que es pretén construir en el present més enllà de la societat capitalista.
Esta concepció permet entendre la llarga genealogia de la forma comunal. Les comunes medievals europees, els comunals agraris, les institucions camperoles de gestió col·lectiva de terres, boscos, pastures o aigües, les revoltes pageses, les tradicions associatives del moviment obrer, l’esmentada Comuna de París, les experiències llibertàries i autogestionàries o les col·lectivitzacions desenvolupades a partir de la Revolució Espanyola de 1936 constituïxen expressions històricament diferents d’una mateixa pulsió: sostraure espais, recursos i relacions a l’apropiació privada i a la dominació jeràrquica per construir formes d’autogovern i cooperació. L’antropologia, la història i l’arqueologia han mostrat, a més, que les institucions comunals no suposen una singularitat occidental, sinó que han existit sota formes molt diverses en nombroses societats humanes i continuen presents en moltes comunitats indígenes.
La forma-comuna manté, per això, una relació conflictiva tant amb el mercat com amb l’Estat. Davant el primer, qüestiona que els recursos imprescindibles per a la reproducció de la vida hagen d’estar necessàriament sotmesos a la propietat privada, l’acumulació i el benefici. Davant el segon, qüestiona la delegació permanent de la capacitat política en unes institucions separades de la comunitat, que són en última instància autoritàries i funcionals al capital. Això implica plantejar una pregunta radical: qui controla materialment les condicions que fan possible la vida i quina capacitat tenen les comunitats per decidir directament sobre elles?
La forma-comuna està, alhora, profundament vinculada a la idea de suport mutu, encara que la transcendix en alguns aspectes. L’advocat i activista Dean Spade ha actualitzat este concepte clàssic formulat per l’anarquista Piotr Kropotkin a principis del segle XX. Davant una concepció de la naturalesa i de la societat basada exclusivament en la competència, Kropotkin va destacar el paper fonamental que la cooperació i l’ajuda mútua havien exercit en l’evolució de les espècies, inclosa l’espècie humana. Spade recupera esta tradició i la trasllada a les condicions de les societats contemporànies, travessades simultàniament per crisis econòmiques, ecològiques, sanitàries, residencials i socials.
Des d’esta perspectiva, el suport mutu no pot reduir-se a una pràctica assistencial ni confondre’s amb la caritat. Es tracta d’una estratègia política de construcció de capacitat col·lectiva. Les xarxes de suport mutu permeten redistribuir recursos, generar vincles comunitaris i augmentar la capacitat de resposta de les poblacions davant les crisis. Les persones no s’organitzen únicament per ajudar-se a sobreviure, sinó que, en fer-ho, poden començar a experimentar altres maneres de prendre decisions, distribuir recursos, cuidar-se i relacionar-se.
El suport mutu es convertix així en una forma de construcció de poder popular des de baix, basada en l’horitzontalitat, la presa compartida de decisions, la transparència, la cura i l’autodeterminació. No es tracta d’una resposta provisional destinada a desaparéixer quan les institucions tornen a funcionar amb normalitat o a transformar-se en un altre partit polític més, sinó d’una pràctica susceptible de mantindre’s en el temps i articular-se amb lluites més àmplies relacionades amb l’habitatge, el treball, la justícia climàtica, les desigualtats socials o la defensa del territori. Les xarxes de suport mutu són, en este sentit, també espais d’aprenentatge polític: generen confiança, creen comunitat, transmeten coneixements, permeten acumular experiència organitzativa i poden preparar les poblacions per a afrontar crisis i conflictes futurs.
És precisament en este punt on forma-comuna i suport mutu convergixen. Tots dos partixen d’una mateixa intuïció: la supervivència davant les crisis no depén únicament de solucions individuals ni pot quedar completament delegada en institucions externes. Necessita capacitat col·lectiva, cooperació i reapropiació de les condicions materials de l’existència. Però la forma-comuna introduïx un element suplementari: no es limita a construir xarxes de solidaritat dins del món existent, sinó que apunta a la possibilitat d’organitzar determinats espais i recursos segons una lògica diferent de la que imposen el capital i la mercantilització.
Durant el cicle del 15M es va parlar molt dels comuns, dels procomuns i dels béns comuns. Aquell vocabulari va impregnar moviments socials, xarxes ciutadanes i, posteriorment, determinades experiències institucionals i partidistes. Però el nou context pot conferir a la qüestió comunal un contingut considerablement més material. Ja no es tractaria únicament d’invocar «el que és comú», sinó de preguntar-se com recuperar efectivament capacitat col·lectiva sobre l’habitatge, l’energia, l’alimentació, les cures, el territori o els mitjans de subsistència. En unes societats progressivament afectades pel col·lapse ecosocial, la comuna deixa així de ser una referència històrica o una metàfora política per convertir-se potencialment en una forma concreta d’organització de la supervivència i l’autonomia, ací i ara.
Cap a una revolta comunal?
És impossible saber quina forma adoptaran les conflictivitats socials dels pròxims anys, però sí que podem plantejar una hipòtesi: la intensificació de la condició inquilina podria afavorir moviments que, partint inicialment de la qüestió de l’habitatge, acabaren connectant-la amb altres dimensions de la inseguretat material contemporània. L’habitatge podria actuar com un epicentre des del qual irradiaren reivindicacions relacionades amb la resta d’àrees de la societat afectades pel col·lapse. De fet, ja està passant.
Una eventual revolta comunal no hauria d’entendre’s necessàriament com una insurrecció clàssica ni com l’aparició d’un subjecte revolucionari homogeni. Podria adquirir una configuració molt més dispersa, plural i reticular, formada per sindicats d’inquilins, moviments veïnals, joves precaritzats, organitzacions altersistèmiques, treballadores, migrants, jubilats, moviments ecologistes, xarxes de cures, comunitats rurals o col·lectius de defensa del territori. La seua possible força no procediria de compartir una identitat política única, sinó del reconeixement que vulnerabilitats aparentment diferents poden respondre a processos comuns de despossessió, precarització i abandonament davant el col·lapse en curs.
Però una revolta comunal només adquiriria plenament este caràcter si no es limitara a la protesta i incorporara simultàniament una dimensió constructiva. És ací on les esmentades aportacions de Ross i Spade resulten especialment fecundes. La resistència a la despossessió pot anar acompanyada de la construcció de formes alternatives de reproducció de la vida: cooperatives d’habitatge, xarxes d’ajuda mútua, comunitats energètiques, sistemes comunitaris de cures, acampades destituients, recuperació de terres i comunals, okupacions d’espais depredats pel capital, horts col·lectius, espais de dissidència autogestionats, cooperatives de producció i consum o diferents mecanismes d’economia comunitària. La revolta comunal no consistiria, per tant, només a exigir que el poder resolga determinats problemes, sinó també a recuperar capacitat social per resoldre col·lectivament una part de les necessitats que sostenen la vida. És la combinació entre resistència i construcció, entre conflicte i forma de vida, la que permetria parlar pròpiament d’una potencial lògica comunal. No esperar que primer es produïsca una transformació general del sistema per començar després a viure d’una altra manera, sinó introduir en les lluites presents elements embrionaris d’una sociabilitat postcapitalista. La prefiguració en estat pur: no esperar a posar en marxa el que es vol aconseguir, sinpo fer-ho ja per anar avançant per l’exemple.
Ací residix probablement una de les diferències més significatives del moviment actual d’acampades respecte del cicle del 15M. El col·lapse ecosocial introduïx una variable que obliga a reorganitzar les coordenades de la mateixa lluita emancipadora. Si els pròxims anys estan marcats per l’extensió i aprofundiment del col·lapse, la política tendirà a girar cada vegada més al voltant de les condicions materials de reproducció de la vida. Quan allò que cadascú experimentava com una desgràcia individual —no poder pagar el lloguer, perdre el treball, no poder emancipar-se, veure degradar-se el barri o sentir-se abandonat per les institucions— comença a interpretar-se com una condició estructural compartida, s’obri la possibilitat de transformar la vulnerabilitat compartida en conflicte polític i el conflicte polític en construcció comunal, en comuna en potència.
Potser, per tant, allò que podria estar gestant-se al voltant de les noves lluites per l’habitatge no siga simplement una revolta dels inquilins, sinó alguna cosa potencialment més profunda: una revolta comunal contra la inquilinització de la vida. Una resistència a continuar habitant provisionalment un món administrat per poders llunyans, sotmés a les exigències de l’acumulació i progressivament travessat pels efectes del col·lapse. I és precisament ací on la vella forma-comuna podria adquirir una inesperada utilitat com a principi polític susceptible de ser reinventat pràcticament en les condicions del segle XXI.
Davant l’extensió de la intempèrie, la comuna apareixeria així com una forma de reconstrucció del refugi col·lectiu; davant l’abandonament, com una pràctica de suport mutu; davant la despossessió, com una estratègia de reapropiació; davant la dependència, com una recerca d’autonomia. En definitiva, davant una condició inquilina que amenaça d’estendre’s a totes les dimensions de l’existència, la revolta comunal assenyalaria la possibilitat de recuperar col·lectivament la capacitat de decidir com volem travessar un món en col·lapse per a eixir millors d’ell.
