La Torre Miramar de València podria trobar, després d’aproximadament dues dècades sense complir la funció per a la qual va ser concebuda, una utilitat precisament en la seua inutilitat. L’Acadèmia Estúpida de les Arts i les Lletres ha proposat convertir el mirador situat a la gran rotonda d’accés nord de la ciutat, a l’avinguda de Catalunya, en “Monument a la Inutilitat“, una iniciativa artística i satírica que ha acabat arribant al Ministeri de Transports i Mobilitat Sostenible, encapçalat per Oscar Puente.
La sol·licitud va ser presentada inicialment el 28 de maig davant la Regidoria d’Acció Cultural, Patrimoni i Recursos Culturals de l’Ajuntament de València. L’Acadèmia plantejava una “reutilització inútil, performativa i turística” de la infraestructura, amb l’objectiu de convertir la prolongada falta d’ús en el principal valor cultural del monument.
El projecte parteix d’una constatació: la Torre Miramar va ser concebuda com un mirador, però ha estat inactiva durant pràcticament tota la seua existència. L’Acadèmia interpreta de manera irònica aquesta circumstància no com un problema que cal resoldre, sinó com un patrimoni que cal protegir.
Segons el document, la infraestructura que va costar 24 milions d’euros a causa dels sobrecostos, “ha desenvolupat una trajectòria impecable d’inactivitat” i ha demostrat una particular capacitat per a resistir “qualsevol temptació d’ús”. La proposta considera, per tant, que aquesta “absència funcional sostinguda” constitueix un “valor patrimonial emergent“.
“Regularitzar, institucionalitzar i dignificar el no-ús”
L’Acadèmia va adreçar la proposta al regidor de Cultura, José Luis Moreno Maicas, i va demanar que, si ho considerava necessari, també la traslladara a la Regidoria d’Urbanisme, Habitatge i Llicències.
L’objectiu declarat del projecte és “regularitzar, institucionalitzar i dignificar el no-ús” de la torre mitjançant la seua reconversió en “Monument a la Inutilitat” i integrar-la, d’aquesta manera, en l’oferta cultural i turística de València.
La iniciativa s’emmarca en el que els promotors denominen “Estultisofia”, resumida en un principi que funciona com a fonament conceptual de tota la proposta: “Tot allò que no serveix, serveix més que allò que serveix, perquè s’emancipa de l’esclavitud de servir”. A partir d’ací, el projecte desenvolupa tot un programa per a explotar culturalment la falta d’utilitat del mirador.
Entre altres mesures, planteja implantar un sistema de cita prèvia perquè els visitants puguen pujar a la torre i contemplar una panoràmica que l’Acadèmia defineix com a equivalent a la que es podria observar des d’un balcó pròxim, encara que en aquest cas “amb règim tarifat”.
L’experiència hauria de provocar espontàniament en el visitant una pregunta: “Què faig ací?”. Després de la visita, es podrien expedir “Certificats Municipals d’Inutilitat” que acreditarien oficialment la participació en “l’experiència del no-res”.
Una “Oficina del Buit”
La dimensió burocràtica també forma part de la intervenció artística. L’Acadèmia proposa crear una “Oficina del Buit“, emetre carnets de “Mirador Estult” amb validesa indefinida i “contingut nul”, convocar places de “Gestors de Res” i dissenyar formularis administratius amb camps deliberadament buits.
La proposta turística inclou igualment una línia de marxandatge amb lemes com ara “He pujat per a no veure res significatiu”, a més d’una oferta gastronòmica coherent amb el plantejament: clòtxines buides, “Paella del No-Res” —consistent en una fotocòpia d’una paella—, pastissets de moniato sense moniato, cremaet sense cafeïna ni alcohol i aigua sense bombolles.
La programació cultural prevista mantindria el mateix esperit. La inauguració oficial es faria amb el tall d’una cinta magnetofònica de Paquito, el chocolatero en versió dodecafònica, mentre que les visites podrien incloure “Rituals de la No-Visió” amb els ulls embenats, festivals de la inacció i un “Festival del Buit” amb programació indeterminada.
Gran obra conceptual
Així mateix, l’Acadèmia Estúpida de les Arts i les Lletres assenyala que “més enllà de la seua condició física, el Mirador es configura com una obra d’art conceptual a escala urbana: una peça que no es defineix pel seu ús, sinó per la seua negació sostinguda”.
En aquest sentit, indica, “s’alinea amb les pràctiques de l’art contemporani que desmaterialitzen l’objecte i desplacen el valor cap a la idea, el context i la interpretació”. El Mirador, explica, “no ofereix una experiència en el sentit tradicional, sinó un dispositiu per a prendre consciència de l’expectativa de la pròpia expectativa, i alguna cosa més que ara no recordem”.
Així, subratlla: “L’absència de funció esdevé contingut. La inutilitat, discurs. I el visitant, inevitablement, coautor del buit. La intervenció proposada no pretén transformar l’objecte, sinó revelar-lo“.
L’Ajuntament: “La Torre no és nostra”
La proposta, però, va topar amb un primer inconvenient administratiu: l’Ajuntament de València assegura que no és competent per a decidir què es fa amb la Torre Miramar.
La Regidoria d’Acció Cultural, Patrimoni i Recursos Culturals va respondre el 8 de juny a l’Acadèmia després de consultar l’Àrea d’Urbanisme, Habitatge i Llicències que la infraestructura no és de propietat de l’Ajuntament, sinó de l’Administració General de l’Estat i, concretament, del Ministeri de Transports i Mobilitat Sostenible.
El consistori assenyala que, com que no s’ha completat la recepció definitiva de l’obra per part de la ciutat, no té potestat jurídica per a “aprovar, valorar o autoritzar” intervencions estructurals o artístiques, ni tampoc una declaració simbòlica com la plantejada.
Tanmateix, en compte de posar fi al projecte, la resposta municipal va permetre a l’Acadèmia identificar el següent destinatari de la iniciativa.
La proposta arriba a Oscar Puente
El 22 de juny, el rector de l’Acadèmia, Manel Costa i Adrian, va enviar una nova carta, aquesta vegada al ministre de Transports i Mobilitat Sostenible, Oscar Puente.
L’entitat agraeix en l’escrit a l’Ajuntament haver aclarit el règim jurídic de la infraestructura i sosté que el canvi de titular administratiu no modifica “l’interés patrimonial, cultural, turístic i estultisòfic del projecte“.
La missiva enviada al ministre reivindica la Torre Miramar com un cas excepcional de patrimoni públic contemporani per haver mantingut durant aproximadament dues dècades una “trajectòria exemplar d’inactivitat”, i demana que aquesta circumstància no siga considerada una deficiència. Ben al contrari, planteja “regularitzar, institucionalitzar i dignificar” la falta de funció de la torre.
“No es tracta de corregir un suposat fracàs funcional ni d’imposar nous usos convencionals, sinó de reconéixer i posar en valor allò que la infraestructura ha arribat a representar: una resistència silenciosa, coherent i sostinguda a l’obligació contemporània de servir per a alguna cosa”, argumenta l’escrit remés a Puente.
L’entitat considera fins i tot que acceptar la proposta permetria projectar “una imatge innovadora i humanista de l’Administració General de l’Estat“, incorporant la ironia, la reflexió i la participació ciutadana a la reinterpretació del patrimoni públic.
Per això, demana formalment al Ministeri que estudie la viabilitat de la iniciativa i valore declarar la Torre Miramar “Monumento a la Inutilidad”.
“Patrimoni Inútil de la Humanitat”
Les aspiracions de l’Acadèmia, de fet, no acaben amb el reconeixement estatal. El projecte pretén que, atesa la singularitat de la torre, es puga impulsar simbòlicament la seua declaració com a “Patrimoni Inútil de la Humanitat“.
La iniciativa preveu redactar un expedient de candidatura “amb absència deliberada de justificacions funcionals” i convertir la Torre Miramar en el precedent d’una xarxa internacional d’infraestructures inútils.
L’Acadèmia considera que això podria posicionar València com a “referent internacional en la gestió pública de l’inútil” i consolidar un model “d’antiequipament urbà”.
Fins i tot proposa incorporar la torre a un futur “Inventari Municipal de Béns Innecessaris” i aprovar una ordenança que regule l’accés, el “no-ús” i la contemplació del recinte.
El projecte conclou portant fins al final la paradoxa sobre la qual està construït: “La seua inutilitat no és una mancança, sinó una forma superior de funció”. I, després de dues dècades d’inactivitat, l’Acadèmia reclama que el denominat “Mirador al no-res” siga reconegut oficialment com a “Monument a la Inutilitat”.
Ara, després que l’Ajuntament haja declarat que no té competències sobre la infraestructura, la proposta està en mans del Ministeri de Transports. Queda per saber si l’Administració de l’Estat trobarà finalment una utilitat a la Torre Miramar o si, fidel a la filosofia que inspira la iniciativa, continuarà sense fer-ne res.
