Frases tòpiques, i no sense raó: “el passat sempre torna”, “les ferides s’han de curar”, “les cicatrius ens recorden que el passat va existir”… Només els estúpids o qui vol amagar les seues malifetes, volen viure sense saber del passat, o deformant-lo. Per poder entendre’l, per tant, entendre’ns, necessitem de la Història, una ciència que investiga una realitat ja intangible, el passat, que no podem retindre ni modificar, però que configura el nostre present. És la nostra memòria, individual i col·lectiva, que ens permet prendre decisions intel·ligents. I la Història és una ciència, sí, amb un mètode, unes anàlisis rigoroses i crítiques que es verifiquen amb proves documentals i, com a tota ciència, està subjecta a una revisió acadèmica constant. Si no és així, és pura invenció, és una mentida interessada.
Però no és fàcil arribar a les noves generacions, poc donades a la lectura de llibres densos, i molt més acostumades a la cultura audiovisual. Ací és on entren alguns intermediaris, que a través de la música, les arts plàstiques, la literatura i el cinema han decidit explorar el passat amb els ulls del present, però també hi tenen cabuda els intoxicadors amb els seus falsejaments interessats. Així, reviure la guerra civil i la postguerra des de la ficció depèn de les ulleres de cada artista, clar. Es poden fer mirades focalitzades en identitats sexuals no normatives, en la pobresa extrema, en la ceguesa i banalitat d’una classe mitjana adepta al règim, la prostitució forçada per la fam, el paper subaltern de tantes dones, el col·laboracionisme de l’Església, la formació de noves fortunes, la repressió lingüística o la resistència individual o de determinats grups.
Tant se val, a través d’eixes visions, en un o altre moment, reconeixerem un avi massa callat, una tieta fadrina, una mare resignada, uns veïns d’escala gairebé invisibles, aquell retor endimoniat, aquella monja del col·legi de mirada confusa, la beata que netejava els altars, el carterista de l’estació, l’esbirro o el marieta oficial del poble… Estereotips que adaptats als nous temps perduren. I ens reconeixerem en la recreació d’altres vides possibles, sí, que representen el que encara roman en les nostres persistents arrels. I podrem sentir la maldat, l’avarícia, la pena, el dolor, però també la solidaritat, la comprensió i la resiliència. I no voldrem tornar a temps tan foscos.
Als nets i besnets dels protagonistes d’aquells temps, els emocionen les vides dels seus ancestres, que al remat són les seues pròpies vides. Però necessiten un llenguatge i una estètica pròpia. Així, al cinema, veient La bola negra, en una sala ataconada de joves, els plors se sentien gairebé com un cor grupal, especialment al final de la pel·lícula. No entraré en altres consideracions sobre el film, perquè cadascú n’ha de traure les seues pròpies. Agraïment en qualsevol cas a les ments creatives que ens serveixen obres imprescindibles també per fer-nos reflexionar sobre la universal i intemporal condició humana.
Ens queden pocs anys per copsar testimonis de primera mà. Però encara podem fer servir els llibres d’història, les hemeroteques i els relats familiars, i també els silencis. Els valencians, malauradament, no disposem d’una indústria ni d’una televisió pública valenciana de qualitat que produïsquen obres sobre el nostre passat. Tanmateix, matèria, públic i necessitat de saber en tenim de sobres. Per sort, una llarga nòmina d’escriptors i escriptores han narrat darrerament els temps de la guerra i la postguerra, amb treballs que servirien per a fer sèries, pel·lícules i documentals. Com ara, i perdoneu-me els oblits: Ignota pàtria, de Martí Domínguez; La fràgil memòria, de Josep Lozano; Akiva. Fugint dels llops, de Vicent Garcia Devís; Presentes, de Paco Cerdà; Metralla, de Jordi Botella; Fills de la fam, de Lourdes Bohigues; Dos camins, un destí, de Francesc Céspedes Sendra; Guerra, victòria, demà, de Carles Fenollosa; Aigua als ulls, de M. Carmen Sáez Lorente; Negrín no cremava esglésies, de José Antonio Quesada Coves; El silencio de las palabras, d’Anna Blasco…
És clar que hi ha persones que no volen saber del passat, o interessades a tergiversar-lo. Ignorància i mentides abunden en l’era digital. Tant de bo siga cert allò que “la veritat només té un camí”: la informació, la ciència… I que ens acompanye en eixe camí la mirada dels artistes!
