El sistema-món
La noció de sistema-món, desenvolupada per l’historiador estadounidenc Immanuel Wallerstein, ha estat fonamental per entendre el capitalisme com una estructura històrica global, articulada a través d’una jerarquia centre-perifèria i una lògica expansiva d’acumulació desigual. Esta arquitectura ha sostingut un ordre geopolític durador, però no etern, subjecte a cicles de crisi, recomposició i, eventualment, transformació o dissolució. Precisament ara estem en una de possible col·lapse i dissolució del sistema, però no té pinta de què vaja a ser ni fàcil ni agradable. El sistema-món capitalista no caurà sense més, sense resistència ni sense presentar batalla.
El sociòleg estadounidenc Jason W. Moore ha ampliat la mirada estructural sobre el sistema-món amb el seu concepte d’ecologia-món. Segons este, el capitalisme no és només un sistema econòmic, sinó una ecologia històrica: una forma d’organitzar la vida a través de l’apropiació i transformació dels metabolismes naturals i socials per part del capital. Una forma agressiva, depredadora i destructiva d’utilitzar la biosfera. En este marc, el capital es reproduïx extraient “naturaleses barates” —treball humà, energia, aliments, territoris— mitjançant violència continua, colonialisme, patriarcat i acumulació per despossessió. L’ecologia-món és, per tant, la xarxa vivent que el capital explota i reorganitza per sostenir els seus constants cicles expansius. Esta visió desborda la separació clàssica entre natura i societat, mostrant que ambdues són coproduïdes històricament, però partint de que el capital necessita explotar implacablement la vida al planeta per a sobreviure i expandir-se.
A partir d’estos plantejaments, proposem el concepte de col·lapse-món com una categoria analítica i política que designa el procés de desintegració simultània del sistema-món capitalista i de la seua ecologia-món. Com argumenta l’assagista uruguaià Raúl Zibechi: «Parlar hui de caos sistèmic ja no és patrimoni de pensadors, sinó una realitat transparent encara que dolorosa. El sistema està caient, però ho fa damunt dels nostres cossos, ferint, lacerant les més fràgils, xiquets i xiquetes, ancians, dones i pobres de qualsevol edat i geografia. El caos som també nosaltres, les persones que el patim i, no ho oblidem, també el provoquem». No es tracta simplement d’una crisi econòmica, energètica o ambiental, sinó de la fractura sistèmica de les condicions materials, ecològiques, culturals i simbòliques que han possibilitat la reproducció del món modern. El col·lapse-món designaria, per tant, un procés històric prolongat, multiescalar i multisistèmic, recentment accelerat, on es degrada i descompon no sols un ordre geopolític o una economia global sinó una forma específica d’organitzar la vida al planeta.
Este concepte de col·lapse-món permet captar la profunditat de la crisi actual sense caure ni en determinismes apocalíptics ni en solucions tecnocràtiques. Davant la tendència a fragmentar les anàlisis (econòmiques, ecològiques, polítiques, culturals), el col·lapse-món proposa una lectura integrada que reconeix com les lògiques del capital han metabolitzat la totalitat de la biosfera i de l’imaginari col·lectiu. Així, l’esgotament de les “naturaleses barates” no és només un problema de recursos, sinó també un límit civilitzatori: s’ensorra el model de món fonamentat en l’acumulació infinita, l’externalització de costos, la desigualtat estructural, el patriarcat secular i l’antropocentrisme modern.
Al mateix temps, el col·lapse-món no s’ha d’entendre únicament com una tragèdia terminal, sinó com un moment de bifurcació històrica. Si un món es descompon, és possible que altres mons —latents, invisibilitzats, alternatius o marginats— troben espai per emergir. De fet, moltes comunitats ja viuen i resistixen des d’altres ecologies del temps, del desig i del territori, practicant formes de vida no capitalistes basades en la cura, la comunalitat, la reciprocitat o la regeneració.
En definitiva, el concepte de col·lapse-món ens obliga a mirar més enllà del capitalisme com a sistema econòmic i a entendre’l com una civilització ecològica global en crisi terminal. Esta categoria no pretén predir un final absolut, sinó anomenar el procés d’agonia estructural de l’ordre dominant i obrir la imaginació política a la possibilitat d’habitar críticament les seues ruïnes.
L’inconscient capitalista
Ara bé, el col·lapse-món s’accelera a partir del manteniment i reforçament d’allò que ben bé podríem anomenar inconscient capitalista, que es por entendre com el conjunt d’impulsos, desitjos, automatismes i fantasies col·lectives que estructuren les subjectivitats en el marc del capitalisme sense necessitat de ser-ne conscients. No es tracta només d’ideologia en sentit clàssic, sinó d’afectes, rutines i lògiques interioritzades que organitzen com sentim, pensem i actuem, fins i tot quan creiem estar fora del sistema o criticar-lo.
A la vista del que sabem —des de la psicoanàlisi, la filosofia crítica i l’economia política—, l’inconscient capitalista tindria diverses dimensions fonamentals. La primera es referiria al desig de més, és a dir, a l’acumulació com a pulsió: el capitalisme no sols imposa el mandat de produir i consumir, sinó que colonitza el desig mateix, estructurant-lo al voltant de la insatisfacció permanent. No hi ha objecte suficient. Sempre falta alguna cosa. L’inconscient capitalista convertix el desig en pulsió d’acumulació: més rendiment, més velocitat, més èxit, més visibilitat. El “més” no com a excés vital, sinó com a buit estructural que s’autoalimenta absurdament.
La segona dimensió apuntaria al rendiment com a gaudi: ja no s’explota el treballador només des de fora, sinó des de dins; el subjecte s’autoexplota amb entusiasme, com planteja el filòsof sudcoreà-alemany Byung-Chul Han. El treball es convertix en passió, l’oci en productivitat, la vida sencera en currículum. El gaudi no està en l’alliberament del treball, sinó en superar-se a un mateix sense descans. L’inconscient capitalista confon llibertat amb rendiment, desig amb deure i gaudi amb esgotament.
La tercera dimensió fa referència a la desconnexió afectiva: l’inconscient capitalista desfà vincles, converteix l’altre en competidor, el cos en màquina, la Terra en recurs, el futur en aposta financera. L’aferrament es mercantilitza, el dolor es medicalitza, la incertesa s’interioritza. El que és humà es reprimix com a ineficient. El que és vulnerable s’invisibilitza. El col·lapse climàtic, en este context, no sols és negat en l’àmbit racional, sinó també en l’àmbit libidinal: no volem saber, no volem sentir. L’inconscient capitalista produïx dissociació perquè el sistema puga continuar, però com diria el filòsof italià Franco “Bifo” Berardi, ho fa a costa de generar una condició psicòtica.
En quart lloc, hi ha el mandat de positivitat: en l’inconscient capitalista no hi ha lloc per al dol, el límit, la pèrdua, la finitud. Tot ha de ser superable, optimitzable, monetitzable. No hi ha fracàs, només feedback. No hi ha patiment, només “repte”. No hi ha angoixa, només “mala gestió del temps”. Esta positivitat tòxica reprimeix tot allò que recorda que som finits —els límits— i que la vida no és necessàriament un projecte d’èxit. Per això, el col·lapse resulta tan insuportable: és la irrupció del real en un sistema que només sap negar allò que no pot controlar.
Finalment, apareix el fantasma d’autosuficiència o independència, potser el nucli de l’inconscient capitalista: el subjecte es concep com a individu autònom, emprenedor de si mateix, responsable absolut del seu destí. Esta perillosa fantasia antropocèntrica desconeix la dependència radical de l’altre, dels ecosistemes, de la tecnologia i del temps històric. I quan la interdependència reapareix —en una crisi, en una pandèmia, en una dana, en el col·lapse—, el sistema trontolla perquè no pot sostenir la incòmoda veritat dels vincles entre cultura i natura.
En síntesi, l’inconscient capitalista és esta estructura psíquica col·lectiva que fa possible que un sistema destructiu funcione sense necessitat, almenys provisionalment, de repressió externa. La seua eficàcia residix en el fet que desitgem allò que ens destruïx, ens identifiquem amb allò que ens esgota i no imaginem alternatives perquè, com deia el crític cultural britànic Mark Fisher, les mateixes condicions d’imaginar han sigut colonitzades pel conformisme, la impotència i la fantasia del desig consumista.
Es tracta, al remat, de tota una estructura libidinal, segons expressa el filòsof espanyol Amador Fernández-Savater, que opera sota la disfressa de llibertat i produïx lògiques libidinals inscrites en l’inconscient capitalista, les quals no fan sinó alimentar la insaciable set de creixement —de més beneficis, de més consum, de més contaminació i de més residus— i reforcen de manera recurrent la insostenibilitat del sistema, que inexorablement conduïx al col·lapse-món que estem travessant. Per això, només la seua reversió radical podria fer el col·lapse més suportable, si és que això encara és possible.
