Mohammed viu en una barraca a l’antic circuit de Fórmula 1 de València amb una trentena més de compatriotes, tots ells provenen del Sàhara Occidental. Les condicions de vida són duríssimes, sense aigua corrent, depenent d’una xicoteta placa solar i una bateria de cotxe per tenir una mínima energia elèctrica i compartint el menjar entre els qui tenen la sort de tenir una faena i els que no. “Ací ens ajudem molt entre nosaltres, si no, no sobreviuríem”, explica Mohammed amb un etern somriure malgrat l’enuig que el domina per dins.
La que hauria de ser una bona notícia, la regularització extraordinària dels immigrants anunciada pel Govern espanyol, s’ha convertit en un colp en tota la cara. La població d’origen sahrauí n’ha quedat exclosa. La ministra espanyola d’Inclusió, Seguretat Social i Migracions, Elma Saiz, va justificar la decisió que ja estaven protegits per la seua consideració “d’apàtrides”, un reconeixement que els permet certa estabilitat, encara que no puga equiparar-se a la residència.
“És molt fort -explica Mohammed enfadat- és una nova traïció al poble sahrauí, que ens torna a invisibilitzar i abandonar”, al mateix temps que denuncia que “no és cert” que la condició d’apàtrides siga suficient: “Ací tenim molts companys sense papers i el procés per aconseguir el reconeixement pot allargar-se entre un i tres anys, després sis mesos per aconseguir el padró, tres mesos més la targeta sanitària… Mentrestant, no poden treballar, anar al metge, llogar un pis… Com se suposa que hem de menjar durant tot aquest temps? Cal pensar que cadascú de nosaltres, darrere té una família que espera que envie ajuda als campaments”.
“Dignitat i respecte”
Ara, més enllà de la qüestió material, Mohammed demana “dignitat i respecte” i reconeix que el que més li ha molestat és que la ministra Saiz haja deixat caure que el fet de poder accedir a la condició d’apàtrida siga “un privilegi” i no “una conseqüència de les obligacions de l’estat espanyol com a antiga potència ocupant del Sàhara, un país que des de l’Acord Tripartit del 1975 [entre l’Estat espanyol, Marroc i Mauritània] mai ha pogut tenir veu sobre el seu propi futur”.
“L’únic privilegi que em dona la condició d’apàtrida és treballar i pagar impostos, sinó com és que estic vivint en una barraca sense aigua corrent?”, es pregunta Mohammed. Però ben aviat torna a la qüestió nacional i als menyspreus que, a parer seu, l’estat espanyol ha exercit envers els sahrauís: “els meus pares eren espanyols, tenien DNI, com és que nosaltres no tenim la nacionalitat automàticament? Com és que per accedir-hi ens fan un examen de castellà i en canvi els llatinoamericans n’estan exempts quan tots som considerats països castellanoparlants?”. La seua explicació d’aquest constant abandonament és la “rendició” espanyola als interessos marroquins.
“Nosaltres som molt pocs, incloure’ns al procés de regularització no canviaria gran cosa respecte a les xifres de migrants que accedirien a la residència. Però potser el problema és que som massa pocs. Tot just uns centenars de milers davant dels 40 milions de marroquins i mai tenim prou força per fer valdre els nostres drets”.
