A Alacant fa massa temps que esperem.
Esperem que passe alguna cosa. Esperem que el context canvie. Esperem, d’alguna manera, que la gent vinga a tocar la nostra porta. Però, mentre esperem, la realitat continua avançant en una altra direcció.
Alacant no és un buit. No és un desert. No és una excepció inexplicable dins del país. És una ciutat complexa, amb contradiccions i amb potencial, que ha acabat acostumant-se a viure d’esquena a si mateixa.
Durant anys, el valencianisme a la ciutat ha viscut entre dos extrems igualment estèrils: la resignació i una certa tendència al tancament. D’una banda, la idea que Alacant és un terreny perdut. De l’altra, la construcció d’espais reduïts, sovint allunyats de la realitat quotidiana de la majoria de la ciutat, parlant més per a nosaltres que per a ella, i massa sovint més preocupats per mantindre equilibris interns que per construir una alternativa real. Present, però poc visible. Conscient, però sense capacitat d’incidir. Com si el seu paper fora, simplement, resistir.
Però resistir no és construir. I sense construcció, no hi ha futur possible.
El repte d’Alacant no és explicar millor el que ens passa. És decidir què volem que passe. I això implica assumir que no n’hi ha prou amb tindre raó, ni amb mantindre espais propis, ni amb repetir diagnòstics que ja coneixem.
Potser ha arribat el moment de dir-ho clar: si volem que el valencianisme tinga futur a Alacant, cal canviar d’enfocament. Cal passar del diagnòstic i la resignació a la construcció.
Això implica, en primer lloc, assumir una autocrítica necessària. No n’hi ha prou amb tindre raó. No n’hi ha prou amb defensar la llengua o el país en abstracte. Sense presència real, sense arrelament social i sense capacitat d’intervenció, qualsevol projecte polític està condemnat a la marginalitat.
Alacant no necessita més reunions internes. Necessita presència real.
Presència als barris, als espais culturals i als conflictes quotidians que afecten la vida de la gent: un accés a l’habitatge cada vegada més difícil, un model turístic que tensiona la ciutat i transforma els seus barris, o una llengua que massa sovint queda fora dels espais públics.
El valencianisme, si vol ser útil, ha de ser capaç d’interpretar estos problemes i oferir respostes. No com un discurs alié o imposat, sinó com una eina al servei de la ciutat.
Perquè només des de la utilitat es construeix legitimitat.
Alacant no necessita més excuses. Necessita decisió.
I potser el primer pas és, simplement, deixar d’esperar. Encara estem a temps.
