L’obra de la companyia valenciana La Figuera Infinita Estem perdudes inaugura aquest dijous, 16 d’abril, el minicicle “Vincles” a la Sala Russafa de València. La peça, dirigida per M. José Peris, està interpretada per Marta Chiner i Iolanda Muñoz, que també n’és l’autora del text. Amb una posada en escena que trenca la quarta paret per a parlar directament al públic, el que podria semblar un drama familiar, ofereix riure sense complexos, incloent-hi clown, gags físics, situacions desficaciades i uns diàlegs que reflecteixen com les protagonistes estan perdudes en la vida. Completa el cicle Cuatro días, cuatro noches i, fins diumenge, totes dues peces es podran gaudir per un preu de 25 euros, en qualssevol de les funcions programades.
Muñoz i Chiner, amigues des de fa més de 20 anys, han analitzat en multitud de converses la diferència que existeix entre complir anys sent actor o sent actriu. “Quan érem joves, les dues teníem moltíssima faena en l’audiovisual i, de sobte, van deixar de comptar amb nosaltres mentre els que havien sigut els nostres companys de repartiment continuaven treballant. Llavors ens vam adonar que, per a nosaltres, l’experiència no era un grau”, ha comentat la dramaturga i intèrpret.
Per part seua, Chiner ha recordat “com en plena ufanor la van caracteritzar amb cabells blancs falsos per a donar vida a un personatge de mitjana edat, en comptes de cridar una actriu de 50”. “Fins ací arriba l’absurd sostre de cristall amb el qual es topen moltes dones”, ha asseverat.
Una comèdia basada en experiències
Aquesta comèdia naix d’experiències reals que totes dues han viscut directament o conegut de primera mà. “Però això passa en tota mena de professions. A partir d’una certa edat, ens tornem invisibles, ja no hi ha lloc per a nosaltres en uns certs entorns laborals o socials. I així és molt difícil mantindre la il·lusió”, han comentat totes dues intèrprets.
Aquest grau de proximitat els ha fet sentir-se com a germanes en més d’una ocasió, malgrat les seues personalitats oposades. “Aquest projecte el teníem fa molt temps al cap, vam intentar que l’escriguera una altra persona, però n’havíem parlat tantes vegades que no ens acabaven d’encaixar les propostes. Així que em vaig decidir a escriure’l jo”, ha assenyalat Muñoz. “Em va ajudar moltíssim poder traslladar elements de la nostra personalitat, dels nostres records i experiències als personatges, partir de les nostres vivències per a crear una ficció”, ha explicat.
Tirant d’humor, autoparòdia i crítica sense embuts, Estem perdudes porta a l’escenari una sensació de desorientació vital que es reforça amb el dràstic canvi de plans respecte al viatge a la sabana de Kenya, on anaven a depositar les restes de la seua mare. L’avió aterrarà en un xicotet aeroport japonés per un problema aeri, i hauran de trobar la manera de tornar al d’Alacant.
Recuperar la il·lusió
Per a Muñoz i Chiner, aquest espectacle parla sobre la sensació d’haver perdut la il·lusió i la capacitat per a recuperar-la. Va ser un dels motius pels quals Muñoz va fundar fa dos anys i mig La Figuera Infinita, la seua companyia. Un espai on poder dur a terme els projectes que l’entusiasmen, que parlen de temes que la travessen i que pensa que poden interessar a altres dones de mitjana edat, com ella.
“Continua sense haver-hi molta visibilitat d’històries o personatges amb els quals es puga sentir identificat un públic que, majoritàriament, és femení”, ha comentat
A parer seu, encara hi ha molt de camí a fer quant a la producció i programació teatral, ja que en la cartellera segueix sense haver-hi paritat, malgrat que les creadores tenen moltes coses a dir.
Per a aquest espectacle ha comptat amb M. José Peris en la direcció; Carles Chiner, que ha creat una ambientació sonora que amplifica les escenes, i Gloria Román, responsable d’un vestuari amb tocs d’humor.
“Tots ells han aportat la seua creativitat a l’hora de recrear la divertida aventura de dues dones oposades, malgrat compartir gens i professió, atrapades en un aeroport i en una vida en què no veuen massa eixides, però disposades a fer de la sororitat la seua brúixola. Una història que reivindica la necessitat de perdre’s per a trobar-se, d’acceptar el descontrol per a començar a prendre les regnes”, han conclòs.
