Pensant en els temes de conversa política més habituals dels darrers temps, m’ha vingut al cap una frase de Ramon Barnils dels anys 90. Entrevistaven el sagaç periodista –tants anys ja dolorosament desaparegut- en un programa de ràdio a propòsit dels escàndols del darrer govern de Felipe González. Ja sabeu: els Gal, Roldán, Mariano Rubio… Barnils, amb aquella veu seua rogallosa –afectada pel càncer que el duria a la tomba-, va amollar això: “La corrupció és l’oli que fa funcionar la maquinària del sistema”.
Els seus companys de tertúlia van contraargumentar amb algun riure nerviós, però Barnils no es va immutar. Havia dit el que havia dit, i n’estava plenament convençut.
Impossible no pensar-hi ara que els fruits amargs de l’arbre més podrit d’Espanya tornen a ser-nos oferits en safata de plata. Hi ha molta corrupció, afecta tots els partits (sobretot els tres majoritaris) i el personal, molt santament, s’hi indigna. Els uns llancen els noms d’Ábalos i de Cerdán, els altres retruquen amb Rato, Montoro i Fernández Díaz; i a Vox, que sempre és qui més crida, de seguida els tapen la boca amb les donacions opaques a la seua Fundació, els tres sous d’Abascal i el robatori per la cara dels fons d’ajuda a la dana operat per Revuelta, eixa secció juvenil i caritativa de la ultradreta. Només l’esquerra no socialista se salva, siga perquè no toca prou poder o perquè té uns valors diferents (opció més afalagadora): al capdavall, Compromís ha governat huit anys a la Generalitat sense que ningú dels seus agafara ni un cèntim de l’erari públic.
Està bé posar-se les mans al cap i estirar-se els cabells per les notícies sobre corrupció, però també seria oportú, davant determinades històries personals, militar més prudentment en el laconisme. I és que cada vegada que veig Felipe González, singularment, criticar l’actual govern –dels seus!- sense recordar el terrorisme d’Estat i tot el bagatge de criminalitat que va caracteritzar els seus últims anys (començant per l’ínclit germà d’Alfonso Guerra –un altre que tal), em venen ganes d’enviar-li una llarga carta (com feia un conegut del meu poble a Guerra diàriament per a denunciar els perills del catalanisme…).
Sobre la corrupció hi ha molta hipocresia. Els ministres i els alts càrrecs roben molt perquè tenen accés a molts diners. Però, ¿no heu demanat mai vosaltres, amables lectors i lectores, una factura sense iva, o heu acceptat o pagat diners en negre? Doncs això, estimats i estimades, també és corrupció.
Un altre tema és el famós lawfare. Una forma endimoniada i d’altes prestacions de corrupció, perquè es fa en nom de la llei i amb els seus instruments. Tot el que hi ha hagut de passar Mònica Oltra, per exemple, què és? No tinc el menor dubte que les diferents instàncies judicials per les quals ha circulat el seu cas s’han limitat a seguir fidelment la legislació vigent. No podrien haver aplicat simplement el sentit comú i ens hauríem estalviat una certa vergonya aliena? Sí i no. Sí, en un país normal. No en aquest, on el 90% dels jutges són de dreta o d’extrema dreta, i per tant no veuen el moment de fer caure la maça sobre algun roig despistat… Com el senyor Manuel García Castellón, jutge campeador, que va perseguir Podem amb proves inventades fins que va fer xixines la maça (sense cap resultat, òbviament). És el mateix alt magistrat que pretenia engarjolar per terrorisme (ni més ni menys) els xicots de Tsunami Democràtic que havien ocupat en 2019 la Terminal 1 de l’aeroport de Barcelona perquè un turista francés havia patit un atac al cor… a la terminal 2!. Terrorisme? No hi ha més preguntes, Senyoria.
Dit això, és molt difícil que un jutge o jutgessa siga condemnat per prevaricació. Ja es guarden bé les espatles. Per què penseu que el PP va incomplir cinc llarguíssims anys la Constitució per a no renovar el Consell General del Poder Judicial? Que què?
El súmmum de tot plegat és quan un jutge conservador interpreta un article del codi penal d’una determinada manera i un altre de progressista l’interpreta exactament al revés. Amb la llei en la mà, tots són escrupolosament professionals. Un exemple: la condemna a l’exfiscal general de l’Estat. La majoria del tribunal –monolíticament conservadora, amb el gloriós Marchena fent-hi la viu viu- el condemna sense proves i amb indicis agafats d’un fil i el vot particular de dos jutgesses progressistes en demana la lliure absolució….
Qui té raó? Pregunta incorrecta. La pregunta correcta és: Qui té el poder? I amb això, estimats infants, s’explica tota la corrupció i tot el lawfare. Un oli viscós, una mica agre, però perfectament fluid que fa que funcione tot en la direcció correcta. I si no t’agrada, canvia de país.
